Des que el Partit Popular va perdre les eleccions, va proclamar el dogma del patriotisme constitucional. La peça clau d'aquest renovellat patriotisme era la unitat nacional "indissoluble" i "indivisible" (com diu, precisament, la Constitució, repetint-ho dues vegades i moltes altres al llarg del seu text, perquè potser no queda pas clar). Això, això ha estat sempre així? No.
La demostració palesa i immediata per a nosaltres n'és el Tractat dels Pirineus del 1659, val a dir, la cessió, ben acabada la ja guerra, del Rosselló, el Conflent i la Fenolleda, des de l'Espanya de Felip V fins la França de Lluís XIV. Això no era una excepció als tractats de pau d'aquell temps: els terroris eren venuts, cedits, regalats, segons s'escaigués l'ocasió.
La història del consticionalisme, fins la Constitució de la Segona República, reconeixia aquest dret a Sa Majestat. L'art. 48 de la Constitució del 18 de juny del 1837 deia que el Rei podia "alienar, cedir i permutar qualsevol part del territori espanyol", sempre que hi hagués, això sí, el consentiment de les Corts. Aquesta frase, literalment, es va reproduir a les Constitucions del 1845 i 1869, que durà fins el 1923. Tot comptant, el Rei, que és "símbol de la unitat nacional", com encara diu la Constitució actual, alhora podia disposar arbitràriament de la terra. Així que, senyors del Partit Popular, ja n'hi ha prou de parlar d'una Nació i un Rei que mai no han existit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada