L'ARAN I CATALUNYA

Dedicat al bon amic aranès 

Lluís Gay

Amb sols una passejada per l’Aran n’hi ha prou per adonar-se que és una nació. Una, però, de menystinguda i feta oblidar per Espanya i França. Aquest poble que ens han amagat torna, en temps que intenten ser de democràcia, per fer les seves lleis. 

Una de les primeres accions d’Isabel II va consistir a uniformar, l’any 1834, l’administració espanyola: a la qual només era possible adreçar-se en castellà. Aleshores comença, amb punyiment, la decadència de les altres llengües. Cent anys després, Loís Alibèrt publica la Gramatica Occitana a Barcelona. La gramàtica, però, no és llei. L’Estatut català de la Transició fa llei: “la parla aranesa serà objecte d’ensenyament i d’especial respecte i protecció” (art. 3.4). En aquesta línia, es feren amb Pujol la Llei 7/1983 (aranès com llengua pròpia de l’Aran i drets lingüístics), la Llei 16/1990 (oficialitat territorialitzada de l’aranès i millora les garanties d’ús i ensenyament) i la Llei 1/1998 (aplicació supletòria de l’aranès en l’administració i oficialitat de la toponímia i antroponímia aranesa i dels mitjans de comunicació en aranès). La nova llei de l’aranès, desenvolupada arran de l’Estatut de Miravet el darrer 22 de setembre, fa que aquesta formosa llengua assoleixi l’estatus de oficialitat a tota Catalunya.

La nova llei respon a les exigències històriques dels aranesos –com ha dit Carod-Rovira, és “una llei de reconducció històrica”. La història, però, de la democràcia. L’any 1991 va ser creat el Conselh Generau d’Aran que pogué aplegar, per primera vegada, els seus propis partits –el cas és que un partit votat per poc més de cinc mil persones, que en aquell temps era el cens aranès, no ultrapassava el mínim percentual per entrar al Parlament català. El resultat fou aquest: Coalició Aranesa-Convergència i Unió, amb el 51% dels vots, tingué 7 conselhers, mentre Unitat d’Aran-Partit Nacionalista Aranès, amb el 39%, 6. La voluntat de reconeixement dels propis drets copsa el 83% de l’espectre electoral. Aquesta voluntat, en forma de nacionalisme aranès, va molt més enllà als poblets Marcatosa, Les, Canejan i Bossòst. Tot i que els partits han anat succeint-se, veiem un panorama d’una unanimitat semblant a les eleccions al Conselh del 2007. Tot comptant, aquesta voluntat s’ha reflectit al Parlament amb una amplíssima majoria: CiU, PSC, ERC i ICV han votat a favor de la llei de l’aranès – el PP, en contra (no importa: aquest partit, a l’Aran, compta amb 225 vots d’un cens de 6.643). La cosa rutlla. 

Catalunya, sense ser un Estat, ha respectat més que els Estats els Tractats internacionals. Ha satisfet, amb la susdita nova llei, els compromisos de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Es dóna una cobertura legal al foment i difusió de l’aranès en tots els àmbits: administratiu (d’ús preferent i normal), escolar (llengua vehicular), documental (els documents públics i privats en aranès seran vàlids), universitari (s’implementaran els estudis de filologia occitana) i toponímic (els noms oficials dels llocs de l’Aran seran només en aranès). Aquestes directrius seran feliçment vigents a l’Aran, a Catalunya i àdhuc, com preveu la llei (si ho permeten), a Occitània – l’acollida per part de la premsa francesa, de moment, ha estat freda: no n’ha dit res. Espanya i França, encara!, proven a fer oblidar tot el que no sigui castellà i parisenc.