On és vostre capità? On és vostre bandera?

Així canta l’antic himne català, per poc després asseverar: aquest és nostre capità, aquesta és nostra bandera, a les armes catalans, que el Rei ens declara guerra! Deixant de banda el to bèl·lic que amara aquests mots, ens preguntem el mateix en dies posteriors a la nostra Diada. La bandera és irremeiablement la imatge de la identitat del poble. Ser fidel a una bandera encara vol dir ser-ho al poble.

La nostra bandera no és l'espanyola. La trista història d’Espanya pot ser seguida atentament parant atenció als canvis de bandera. Amb la unió personal dels dos regnes de Catalunya i Castella neix un escut al qual apareixen units els castellans, lleonesos, catalans i sicilians –aquest escut reial era el sol element comú entre Catalunya i la monarquia castellana. Euskal Herria no hi és. L’any 1700 el poder reial és pres pels Bourbon en la figura de Felip V: l’escut rep l’afegitó de tres flors de lis i s’empetiteix el símbol català. El segle XVIII, la bandera naval només observa Castella i Lleó. El XIX, Catalunya desapareix de l’estendard nacional. El general Primo de Rivera prohibeix la nostra senyera arreu. La I República no va tenir temps de fer canvis: tot i ser federal, la bandera espanyola rojigualda (nova de trinca, dellà el que es digui de Carles III) era idèntica, tret pel que fa la corona, absent. La II República, per primera vegada, inclou l’escut navarrès, recupera el català i, al lloc de la corona, hi posa un castell amb torres. La rojigualda perd els seus colors. El franquisme li'n torna. Canvia la bandera nombroses vegades: a totes, però, hi posa símbols falangistes, la Navarra fidel al cop d’estat i l’àguila amb les ales obertes. El disseny i ordre dels símbols és quasi igual que el dels Reis catòlics. De nou, corona, malgrat no haver-hi testa reial. Fins l’any '81 no hi ha canvis substancials. Després, veiem la bandera espanyola actual. Vet aquí com es féu la Transició: sense cops de falç i amb molta, molta por. Misteriosament, torna la flor de lis. I tornen els símbols de certs pobles peninsulars: castellans, lleonesos, catalans i navarresos, sense èuscars ni gallecs ni aranesos. Per descomptat, sense els amazics de Melilla ni els àrabs de Ceuta. La bandera espanyola, metàfora d’inconsistència, enganya i amaga.

La nostra bandera és la senyera catalana. És el nostre símbol palesa i històricament incontrovertible. La bandera espanyola és una altra cosa. La senyera vol dir només Catalunya, sempre, i mai no Catalunya i Espanya, i menys encara Catalunya dins d’enlloc. Ara bé, rera la senyera i de la llengua catalana també hi pot haver traïdors: els enemics de Catalunya que reten ofrenes al monument d’en Casanovas (enguany, el PP s'ha dignat a no fer-ho més). Això, és clar, és violència i capgirament contra la nostra cultura. Amb força motius doncs, el 1918 en Ballester va crear l’estelada, inspirada en la lluita de Cuba per a la llibertat i el socialisme. En Macià seguí l’estel i el féu servir als seus grans actes. Avui s’escau de fer-la servir aquí, perquè exigeix independència i socialisme, amb contudència. S’escau de penjar-la a les balconades, de dur-la als carrers. La senyera catalana, però, diu exactament el mateix, però aquesta és nostra bandera. 

Durant la Diada veiem de tot. És obvi que la història no l’han feta els iconoclastes, que sempre han perdut. Encara pel deliri –tant atrevit com la ignorància– del Mundial de futbol hi ha la roja penjada ací i allà, ben poques. Veiem sobretot senyeres i, de forma intermitent i depenent del barri, estelades – com ara a l’edifici del Grup Godó i al de Caja Madrid. Pel que fa a la manifestació del 9 de juliol, els periodistes deien que d’estelades n’hi havia menys que senyeres i que, conseqüentment, no era tot plegat un acte independentista. Això és un error. La senyera de Catalunya i l’estelada, ambdues, volen dir: a les armes, catalans! –que, avui dia, això és– som-hi tots al Parlament nacional català, devers la llibertat plena, catalans!