L’error de Pau Claris fou greu. No va entendre un axioma fonamental de la política d’aleshores: un Estat existeix perquè hi regna un Rei. La figura del rei és l’antecedent immediat, i alhora la condició sine qua non, de la consistència territorial i legal, val a dir, externa i interna, dels Estats moderns. La relació entre reis representava l’organigrama primerenc de la política internacional.
Un Estat sense rei podia ser, com a màxim, un principat, la cohesió del qual era, en tot cas, deguda a un altre i, per tant, a una supeditació.
En altres paraules, la imatge contemporània de l’Estat Republicà era al temps de Claris, simplement, absurda. Això no obstant, Pau Claris va cometre l’error d’imaginar-se aquest absurd integrat a Catalunya. No va funcionar, òbviament, car ben aviat va haver de substituir la subordinació monàrquica espanyola per la francesa. És a dir, no era possible un pacte amb França sense la subordinació d’un altre rei o, en defecte, com era a Catalunya, d’un país.
La raó de la guerra dels segadors: la recaptació de tributs per part de Castella, hauria derivat en la penosa síntesi d’haver de pagar impostos a França. Avui dia, Catalunya seria un indret molt més dissortat sota el centralisme francès. D’alguna manera, fosca, va ser millor el perdre la guerra.
El que va esdevenir-se fou: “De nou la pressió dels castellans que s'apropaven a Barcelona i les pretensions franceses portaren a Claris a haver de liquidar el projecte republicà i a haver de fer proclamar Lluís XIII comte de Barcelona el 23 de gener del 1641, tres dies abans de la batalla de Montjuïc, que derrotà estrepitosament les forces castellanes i deturà l'atac a Barcelona el 26 de gener”. Quin error! Pau Claris, t’hauries d’haver proclamat rei!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada