dijous, 28 d’abril del 2011

Errors i confusions

L'exigència de claredat és universal. En la foscor desapareixen totes les coses i, el que és més greu, les diferències entre les coses. Cal veure-hi cal, fer veure-hi molt clar. Diu Bacon que truth will sooner come out of error than from confusion. Té raó. L'error es corregeix, mentre la confusió pot necessitar de vegades un treball d'ordre que és inassolible. Destriar no és pas fàcil: la realitat tampoc no ho és. Voler entendre és la voluntat de superar les dificultats de la comprensió i sobretot de la mateixa realitat. 

Avui m'he llevat i he vist al pòrtic de La Razón que "ETA quiere colar a 882 concejales para gestionar 300 millones de euros". Obviament m'he espantat, pensant en fugir, tot qüestionant-me: què faran els terroristes amb 300 milions? És inquietant. Els altres titulars són: que la Generalitat no "arropa" a Matute en el lliurament del premi Cervantes, que l'àrbitre del partit del Barça-Madrid d'ahir al vespre va facilitar immensament la victòria blaugrana, que Salgado fa callar sis autonomies que es "rebel·laven"  i que "los sindicatos se van de puente". L'anomenada caverna mediàtica espanyola no és que defensi una ideologia - la dreta, perfectament respectable com a ideologia sòlida, històrica, útil per a alguns i amb un ferm seguici - sinó que representa una grossa mentida, una irrealitat, perquè no fa cap distinció, no atorga claredat, tot amparant-se en l'aparença d'una claredat absoluta. 

Davant la foscor, primer de tot, xifrar-la, adonar-se'n i, en segon lloc, dur un fanal a la mà, per lluitar-hi contra. Nogensmenys, Madrid, 2011: per seguir en la seva línia, s'han d'inventar un món. Quan la contradicció entre la mentalitat madrilenya, encara centralista, de l'Espanya negra, i la realitat, arribi fins a extrems inimaginables, aleshores ja serà massa tard per admetre quina és la realitat. La realitat ja serà una altra.

divendres, 22 d’abril del 2011

El Tribunal Suprem contra el Tribunal Suprem

La millor crítica, incomparable amb cap altra, de la resolució del Suprem del mes passat contra Sortu, la trobem al vot dissident de la mateixa interlocutòria de la mateixa Sala. Aquest vot particular, recolzat per 7 dels 16 magistrats, desmunta i refuta, amb contundència i excel·lència constitucional, tots els arguments del vot anomenat dels 9 magistrats de la majoria.

Darrerament s'ha vist com les associacions de víctimes del terrorisme han unitàriament segrestat els partits hegemònics. Tot i aquesta hegemonia, els maneguen, de fet, com titelles. El victimisme dels grans és força patètic. Aquestes víctimes -per definició, sempre molt parcials i, per tant, susceptibles d'errar- han tingut la potestat d'unir tots els poders, legislatiu (Llei de Partits Polítics), executiu (tant el PP fins el 2004 com suara el PSOE) i el judicial (l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem), per no trobar cap mena d'obstacle en el camí devers, com diuen ells, "un País Vasco de vencedores y vencidos", tenint en compte, és clar, que els "vencedores" seran les víctimes i els madrilenys. Quina és aquesta lògica?

Com he dit, el vot dissident del Tribunal Suprem ens ho aclareix (FJ 8.6. C): "Dado que toda argumentación jurídica contiene cierta carga retórica, no debe atribuirse relevancia a ciertos paralogismos en que podría haberse incurrido al valorar indicios de signo contrario (por ejemplo: 1. Si los miembros pertenecientes a organizaciones políticas de la Izquierda Abertzale no concurren al acto de presentación de la nueva organización política, se interpreta que se trata de ocultar que ésta procede de aquella; pero si, por el contrario, concurren a un acto político celebrado poco antes de la presentación del nuevo proyecto político, se interpreta como una demostración de la continuidad con el partido ilegalizado; y lo mismo, a la inversa, con los promotores. 2. Si no han existido discrepancias entre la Izquierda Abertzale y ETA, como se afirma en la resolución de la mayoría, se interpreta que esto demuestra un desdoblamiento de actividades y una coordinación entre ambas; pero si en el escrito de alegaciones se sostiene que pueden haber tenido discrepancias y desensiones, esto comporta que se identifica a la Izquierda Abertzale como una unidad orgánica y funcional vinculada a ETA). [...] La inferencia realizada por la mayoría no puede considerarse probada por no presentar, según el canon de la lógica, los indicios considerados suficientes [...] por ser la inferencia obtenida, aplicando el canon de la suficiencia, excesivamente abierta". Això significa que l'ezker abertzalea, faci el que faci, serà il·legal. En altres paraules, s'ha fet, de facto, el que és inconstitucional: il·legalitza idees.

Ja n'hi ha prou, tot comptant, de fer servir la fal·làcia de l'argument de l'autoritat. "Ho ha definit així el Suprem i, per tant, ETA és Batasuna i, doncs, ETA és Sortu i ara Bildu", diuen sensa adonar-se de què estan dient Primer de tot perquè el vot de la majoria, dels 9 magistrats, no diu això, de cap manera, ans marca una possible vinculació, contingent, accidental i temporal,  però, segons ells, suficient, entre les dues entitats, que per descomptant és força lluny de poder ser considerada base d'una identitat, com volen els col·lectius susdits. En segon terme, perquè el Suprem ja no té una veu única, per primera vegada: així doncs, el Tribunal també pot ser un argument d'autoritat, més legítima em fa l'efecte, del contrari, de la que serà finalment la irremeiable legalització plena de la democràcia basca.  

dijous, 21 d’abril del 2011

Les ficcions del poder maten la realitat objectiva

El poder guanya la voluntat d'altri, però en certes ocasions també la realitat. La definició de la realitat, la determinació dels fets, sempre ha estat un problema no resolt. El poder el resol, al seu favor, és clar. Els mitjans de comunicació són l'eina del poder, potser tàcitament, per refer una versió, una interpretació, del que passa. 

Diu Rilke que, quan "ja totes les coses ens estan mirant, has de canviar de vida". Canviar de vida pot ser l'única sortida. Ara bé, si la realitat no ens va bé, també convé canviar-la? Sembla que, en la guerra entre la realitat efectivament fefaent i l'esbiaixament comunicatiu dels poderosos, guanya del cert la guerra l'empenta de transformar el món sense tocar-ne ni una sola peça.

Suposo que és més barat dir i convèncer que s'ha canviat el món que no pas canviar-lo de debò. Això fan els Estats Units d'Amèrica, així com temps ençà va fer l'Alemanya i l'Espanya feixista. Ja ho explica W. Benjamin: la informació guanya la batalla contra la realitat, que és una altra. Diu Kelly Nyks que "hi ha milions de nordamericans que encara creuen que a l'Iraq es van trobar armes de destrucció massiva. I no ho creuen perquè li ho ha dit la Fox, ans perquè ho han vist a la Fox: ho han vist als seus vídeos". Actualment, afegeix, ja no podem als EEUU refiar-nos de ningú: "abans cadascú tenia la seva opinió, però hi havia grans mitjans honestos, com el The New York Times o el Washington Post [...] avui ja han perdut la seva capacitat de crear aquesta versió hegemònica de la realitat. Venen una realitat més que competeix amb la Fox i els creadors del Tea Party" (La Vanguardia, 20/04/2011). 

La conseqüència és que deixa d'existir el centre polític. El centre, en principi, no ha d'inventar res. Perquè no ha d'inventar res, és guanyat pels que inventen la realitat. El centre, que defensa el que és, que representa la realitat sana, perd la pica-baralla contra la fantasia dels dos partits imperials nord-americans. Novament, la realitat perd davant la mentida. La realitat no és res estrictament humà, mentre que la mentida és una creació estrictament humana, plenament d'un grup al qual ens podem sentir identificats. 

A Espanya, el mateix. El PP, quan sembla ser, diuen, governarà, encara defensa que l'11-M madrileny fou capitanejat per ETA. Això, però, no és el més greu. El més greu és que els Tribunals que decideixen la legalitat d'un dels partits més importants a Hego Euskal Herria a partir de retalls de premsa. Recomano al lector parar atenció a qualsevol sentència d'il·legalització i veurà els arguments, basats en articles de La Razón i El Mundo. Els mitjans de comunicació, així mateix, fan la feina més clau: convèncer la societat que, del cert, que l'ezker abertzalea i la banda terrorista són el mateix, sense destriar-ne res de res.

Quan a Espanya i al món caigui el gran vel, veurem que rere no hi ha res més que quatre mentiders que ens estan prenent el pèl.    

dimecres, 20 d’abril del 2011

Contra els traductors traïdors

Avui em passejava per una llibreria: malauradament no seré aquí per Sant Jordi. Veia les novetats. L'excés de publicitat fa que paris la mirada en el més llampegant. Una de les novetats es titulava: "Si tu em dius vine, ho deixo tot... Però digue'm vine" d'Albert Espinosa. Com dic, han fet tanta publicitat arreu que ben pot ser que sigui un dels èxits editorials. Se'n sentirar parlar.

Des del primer moment, però, alguna cosa se m'ha entrebancat. Havent llegit el títol, tot d'una he dubtat. Això de "digue'm" no em sonava gaire bé. Del cert, és "digues" l'imperatiu i, doncs, s'ha de dir "digues-me". Jo no sóc pas un català de soca-rel i, tanmateix, resulta culturalment intranquil·litzant que el títol d'un dels llibres més coneguts cometi d'entrada una errada tan grossa.

És veritat, d'altra banda, que col·loquialment sol dir-se "diga'm", com també acostumen a dir els valencians. Ara bé, que quedi clar: només "digues-me" és correcte.

No estic segur que l'Albert Espinosa hagi escrit el llibre en català o que, més aviat, l'hagi traduït o fet traduir. En qualsevol de les opcions, no jo me'n refiaria ni un pèl del colossal èxit editorial. 

dimarts, 19 d’abril del 2011

Kristian Smeds: l'hora de la ironia i les rialles.

"La ironia ja no serveix, la gran rialla s'ha acabat"
Kristian Smeds (Finlàndia, 1970), director finès

Un element de la natura. Smeds ha rebut el premi Europa de noves realitats escèniques per un teatre que ell sol definir com una sauna pública: a Finlàndia, diu, la sauna és la teràpia més usual. Ell se sent com una matrona que, als anys 50, netejava als clients en mig de la calor asfixiant. El teatre és el creador d'una comunitat a un món on els lligams socials han estat escampats en l'aire.

Quin tipus de nova realitat escènica sou vos?
Crec que no tinc res nou a dir, simplement repeteixo coses velles. Vells temes. La bellesa, la creença en Déu, l'amor, la mort. Coses senzilles, les pedres angulars de la nostra existència. 
Creença en Déu?
No ho explicaré, cadascú ja es farà la seva idea interior. Em fa l'efecte, però, que, en general, hem de creure-hi. El teatre postmodern està absolutament acabat, eixut, la seva ironia no serveix, ja no ens pot oferir res, la gran rialla s'ha acabat. A veure! Qui riu ara de Fukushima? 
I on cal anar?
Arreu, però amb noves propostes, noves utopies, alguna cosa fresca.
[...]
Quin és el paper del teatre?  
No en té pas. Està passat de moda. És massa lent, poc sexy. Per això m'agrada. Necessita molt de temps per fer-se, gent, treball en grup, amor i capacitat de disculpa. Els valors oposats als que imperen avui dia. Però és el meu lloc, on puc trobar-me a mi mateix. 
I on la gent pot trobar-se?
Cerco aquell sentiment d'estar junts, de fer de testimonis plegats. Tal és un dels poders del teatre, aquella mena de connexió, aquella força de donar un significat. Fins i tot la possibilitat d'imaginar un futur tots plegats, de buscar veracitat, possibilitats de creure, créixer, coses de les quals la gent està molt assedegada.


in La Vanguardia, J. Barranco, 17 d'abril 2011

diumenge, 17 d’abril del 2011

Codis indesxifrables

Un codi és una eina sistematitzadora. Aplega un conjunt d'objectes segons un ordre, a favor de la claredat. Per tant, els codis -el procés codificador- rau en assolir el màxim de llum. 

Tanmateix, cal conèixer d'antuvi la lògica de la claredat. El que és un principi evident per a alguns, per altri resulta ser un misteri. Les regles de la lògica no són sempre les mateixes. Per això, al Codi penal espanyol se'ns diu que "qui mati a un altre serà castigat, etc.", mentre als codis penals de diversos països africans sol dir-s'hi "està prohibit matar". Per a nosaltres és una opinió indestructible que hom no pot matar i, per això, s'estableix directament la pena: això no és tant transparent arreu del món. La moral no parla mai de la mateixa manera i, de vegades, en certs indrets, de certes coses, no afirma ni nega res. 

Els codis poden servir, doncs, per aclarir a alguns una informació, mentre per a altres tot el contrari. Topem aquí amb els greuges de la traducció: la literalitat no funciona mai, ans cal un esforç tenaç d'adaptació i que el significat s'aixoplugui sota el modus intelligendi d'un concret grup de gents. Els codis, tot comptant, poden amagar. Amagat vol dir que algú sap on és amagat. 

Què passa quan mor l'única persona que sap on és amagat? Segueix amagat o, més aviat, passa a un altre estadi i podríem dir que ja no existeix? La claredat ens és negada quan el codi es queda sense el seu intèrpret. El codi -la seva lògica- es tanca i la clau desapareix. 

Aquest és el cas del codi McCormick. El senyor McCormick, expresidiari i semianalfabet, era un home qualsevol que va ser trobat mort. La diferència amb una altra mort qualsevol era que en McCormick duia a la butxaca dos paperets, amb una multiplicitat de signes desesperant i del tot inintel·ligible. Què hi deia? Des de fa 12 anys ho intenten esbrinar les més altes instàncies nord-americanes. El cap de la Unitat d'anàlisi criptogràfic i antifrau, Dan Olson, considera que "els procediments habituals de desxiframent han xocat contra un mur", això és, l'indesxifrable pur. El passat mes de març es va demanar ajut internacional per sortir de l'atzucac: el món treballarà. Heus-lo aquí:


En aquesta línia, un llibre del segle XV, titulat Voynich, és el gran repte de la criptografia. Ningú no sap ni un sol mot que hi ha escrit. Homes intel·ligentíssims durant segles han provat de resoldre'l: sense èxit. El fet que estigui il·lustrat facilita una tasca que, malgrat tot, sembla ja impossible. Alguns van dir que ho havien esbrinat, que sabien interpretar-lo. Alguna cosa relacionada amb neurociència. Era, emperò, sols una interpretació, inconsistent i sobretot parcial. Un tal Newbold, professor de Pennsylvania, va dir que l'havia desxifrat. L'expectació fou màxima. Immediatament, diverses sectes l'amenaçaren de mort, la qual cosa va dur-lo a no dir-ne res. Avui dia no hi ha avenços.

Els misteris, de vegades, com totes les altres coses que persisteixen en el seu ésser, han de romandre misteriosos i absolutament tancats. Tot plegat és un exemple de fins a quin punt podem arribar a no entendre'ns, nosaltres, les persones, si volem. La voluntat d'amagar pot ser més punyent que la de revelar.

divendres, 15 d’abril del 2011

Somiar, segons Lenin

"¡Hay que soñar!" He escrito estas palabras y me he asustado. Me he imaginado sentado en el "Congreso de unificación" frente a los redactores y colaboradores de Rabócheie Dielo. Y he aquí que se pone en pie el camarada Martínov y se encara a mí con tono amenazador: "Permítame que les pregunte: ¿tiene aún la redacción autónoma derecho a soñar sin consultar antes a los comités del partido?" Tras él se yergue el camarada Krichevski (profundizando filosóficamente al camarada Martínov, quien hace mucho tiempo había profundizado ya al camarada Pejánov) y prosigue en tono más amenazador aún: "Yo voy más lejos, si no olvida que, según Marx, la humanidad siempre se plantea tareas realizables, que la táctica es un proceso de crecimiento de las tareas, las cuales crecen con el partido".
Sólo de pensar en estas preguntas amenazadoras me dan escalofríos y miro dónde podría esconderme. Intentaré hacerlo tras Písarev.
"Hay disparidades y disparidades –escribía Písarev a propósito de la existente entre los sueños y la realidad -. Mis sueños pueden adelantarse al curso natural de los acontecimientos o bien desviarse hacia donde el curso natural de los acontecimientos no pueden llegar jamás. En el primer caso, los sueños no producen ningún daño, incluso pueden sostener y reforzar las energías del trabajador… En sueños de esta índole no hay nada que deforme o paralice la fuerza de trabajo. Todo lo contrario. Si el hombre estuviese privado por completo de la capacidad de soñar así, si no pudiese adelantarse alguna que otra vez y contemplar con su imaginación el cuadro enteramente acabado de la obra que empieza a perfilarse por su mano, no podría figurarme de ningún modo qué móviles lo obligarían a emprender y llevar a cabo vastas y penosas empresas en el terreno de las artes, de las ciencias y de la vida práctica… La disparidad entre los sueños y la realidad no produce daño alguno, siempre que el soñador crea seriamente en un sueño, se fije atentamente en la vida, compare sus observaciones con sus castillos en el aire y, en general, trabaje a conciencia por que se cumplan sus fantasías. Cuando existe algún contacto entre los sueños y la vida, todo va bien".
Pues bien, los sueños de esta naturaleza, por desgracia, son rarísimos en nuestro movimiento. Y la culpa la tienen, sobre todo, los representantes de la crítica legal y del "seguidismo" ilegal que presumen de su sensatez, de sus "proximidad" a lo "concreto".

V. I. Lenin: Què fer? Part IV, "pla del diari per a tota Rússia", lletra c). 

Què fer?

L'obra de Lenin Què fer?, publicada el febrer del 1902, no deixa pas indiferent a ningú. Mirem-nos-la almenys de reüll: cal que mai no l'oblidem.

És un escrit urgent, pel que l'autor comença disculpant-se per l'endarreriment. N'explica la raó: Lenin volia unificar totes les organitzacions socialdemòcrates a l'estranger. Sens dubte, una bona raó per endarrerir-se poc més d'un any. 

Comença, com era inevitable, amb una consigna ingènua de tarannà luterà i, doncs, burgés: "la llibertat de crítica". Aquesta és, segons alguns, la pedra de toc de la batalla. Al rerefons, hi és la possibilitat de desfermar el monopoli tzarista del pensament i la paraula. Ara bé, Lenin diu que "no" a la llibertat de crítica, perquè és oportunisme, socialreformisme - en altres mots, és una "bandera especial". El camí és tal: "de la revolució social a les reformes socials". Primer revolució, després reformes. La llibertat de crítica posa les reformes en primer lloc i prescindeix de l'afany revolucionari. Certament, el pitjor enemic de la revolució són les reformes. 

La llibertat, diu Lenin, és una gran paraula. Tanmateix, la llibertat d'empresa és causa de l'espoli més greu. En aquesta línia, la llibertat de crítica, que permet instaurar la guerra a un nivell dialèctic, de conversa de cafè. Alguns gosen dir que la unitat socialista sols és assolible per via de la crítica: no, no és així. Convé, dementre, prescindir d'aquesta llibertat per atènyer una unitat suficient. La crítica, en suma, és una bóta buida, que fa molt de soroll quan roda pel terra, a diferència de la plena, que llisca amb naturalitat. En fets: a Alemanya el partit socialista era aleshores sòlid i únic, perquè les tesis de la llibertat de crítica havien estat expulsades, mentre a França, on aquestes tesis s'havien instal·lat còmodament, estaven fraccionadíssims.

El marxisme va entrar a Rússia com un èxit editorial. Eren l'any 1890. Es publicaven constantment llibres marxistes, en edicions entenedores per als interessats. Es va posar de moda: eren lloats els seguidors de Marx. Massa aviat, llavors, es va crear un grup intel·lectual, que va aliar-se temporalment a demòcrates burgesos, per propugnar estàticament la doctrina del seu mestre. En altres paraules, el marxisme rus es va institucionalitzar establement. Palesem-ho immediatament: no pot existir una aliança entre obres i burgesos a l'hora de fer la revolució. Ras i curt, és contradictori. 

El trencament va donar-se: arran d'aquí, la perniciosa llibertat de crítica. Aquest gir es va traduir tot d'una en dos fronts: d'una banda, els obrers, parats per a la lluita sindicat o economiscista i, de l'altra, els intel·lectuals, per la política, la legal. La crítica legal corrompia el poble: no anaven pas bé ni enlloc. I el crítics, en fi, volen seguir sent considerats marxistes mentre mantenen el rebus sic stantibus.

Lenin és contundent: "la famosa llibertat de crítica no vol dir substituir una teoria per una altra, ans de prescindir-ne totalment de qualsevol coherent i rumiada; significa eclecticisme i fretura de principis". Això va de ple en contra de l'axioma de Marx: "cada passa del moviment pràctic és més important que una dotzena de programes". Dit d'una altra manera: amb crítica no hi pot haver una teoria i, alhora, sense una teoria revolucionària no s'esdevindrà mai la revolució. Ben bé, és com si es volgués fer la revolució tot sol abans de començar-la junts. Per això, diu Engels que hi ha tres formes de la gran lluita: contra l'economia, contra la política i, a més a més, la lluita teòrica, contra els crítics. 

Un altre vessant del problema. El poble pot organitzar-se en sindicats, tot exigint que es facin certes reformes legals al seu favor (una millor compravenda de la seva força de treball per un sou un xic més digne), mitjançant la pressió. Les classes dominants, altrament, funden el socialisme, des de fora, que pot deixar enrere les reformes, per donar el tant necessari gir, és a dir, l'assoliment de la llibertat política. Lenin aquí ens avisa: "l'experiència revolucionària i l'habilior d'organitzar-se poden ser adquirides". Afegeix després: "sols cal consciència i voluntat". Com es troba "consciència" a les mines russes, a les seves terres, al seu poble? Cal, irremeiablement, cal que la consciència provingui de l'enfortiment de la ideologia burgesa dins de la classe obrera, perquè el socialisme (que ve de fora) i la lluita de classes sorgeixen paral·lelament. Contràriament, allunyar-se de la ideologia socialista equival a aïllar la burgesia i enfortir-la al marge de la realitat obrera.  Tot comptant, els moviments espontanis obrers no van enlloc: han de subordinar-se al socialisme que pertany a una minoria. 

Una fita indispensable de la lluita contra l'economia és la tàctica de les denúncies. Les denúncies han entusiasmat al proletariat. La denúncia és el nexe entre l'horror i la publicitat d'aquest horror i, de retruc, la presa de consciència que, com deia Lenin a Els perseguidors dels zemstvos, "permet al pagès rus sortir de la seva major pobresa, que consisteix a no assabentar-se que és pobre". Així, "les denúncies són el punt de partida". Ara bé, cal evitar que les denúncies siguin sols una drecera a una lluita sindical, ans un camí - això és el que han de ser - cap a la socialdemocràcia. 

Nogensmenys, n'hi ha prou amb fer saber a tothom que la classe obrera és enemiga de l'autocràcia? No pas. No n'hi ha prou amb explicar-los la dissort: cal, sempre, és necessària l'agitació. Dit en altres paraules, per entendre'ns: la frase "imprimir a la pròpia lluita contra l'economia un tarannà polític" que se'ns apareix tan pregona i revolucionària, és en realitat una greu rebaixa de les lícites expectatives de la classe dominada (llegim més endavant: "la policia s'encarrega sovint d'imprimir a la lluita contra l'economia un caràcter polític"). Això vol dir, de nou, que amb les reformes no anem enlloc, perquè amb reformes no eixim de l'autocràcia, sinó que li canviem el nom. Fem més humana una cosa que no pot deixar de ser bestial, brutal i inconcebible. Lenin, per això, fixa aquesta idea: "convé subordinar la lluita per les reformes a la lluita revolucionària per la llibertat i el socialisme", això és, solament ens interessen les reformes si promouen la revolució.

Les concessions governamentals esperen guanyar-se el respecte de les masses obreres. En realitat, aquestes concessions són aventatjoses sols per al Govern. Lenin insisteix: "no hem de", subratlla, "fer entendre, de cap manera, sota cap circumstància, que preuem les reformes econòmiques o que les considerem particularment importants". Insisteix: "de cap manera".

L'àmbit de la denúncia ha d'abastar "tots els aspectes". Ha de ser total, sistemàtica, vertadera. Ens vol dir això: cal que les masses comencin a interpretar la violència i la misèria estatal com inacceptable. Aquesta interpretació encara no era vigent, conscient, diàfana, a la gran majoria de la societat, i per això encara era un bon mitjà, il·licitíssim, per a un fi esfereïdor. En suma, "l'obrer, per ser socialdemòcrata, ha de formar-se una idea clara de la natura econòmica i de l'estructura de la societat i política del terratinent i del frare, del pagès, de l'estudiant i del pòtol; conèixer els cops amagats, els punts forts i els febles; saber orientar-se davant la fraseologia usual dels sofismes amb els quals cada classe maneja les seves pròpies mentides i egoismes". De seguida ens adverteix: "tal idea clara no es troba als llibres, ans de la realitat i les denúncies dites en calent". 

La crida. Sí, la crida al canvi. És necessari que l'obrer entengui l'estudiant, perquè ambdós són, al cap i a la fi, sota la mateixa força fosca. Així, al crida a les masses per a l'acció "ni tan sols serà possible assabentar-se des on s'arriba, qui n'és l'autor del pla". Arribats a aquest estadi, ja tindrem, diu Lenin, la consciència. 

Els intel·lectuals han de dir al poble el que no sap encara. Coneixements polítics, sí, però sobretot el saber sobre què passa a la realitat des d'una perspectiva complexa i total. L'ull dels obrers només veu un drama personal: aquest drama ha d'esdevenir social i, sobretot, conscient com a social. Els intel·lectuals tenen, doncs, "el deure de transmetre coneixements". No ho oblidem: s'ha d'anar a visitar a totes les classes de la població. Ningú no pot quedar fora, indolent. El socialdemòcrata ha de ser un tribuna popular, "capaç de reaccionar contra qualsevol manifestació d'arbitrarietat i d'opressió, on sigui que es produeixi i independentment de la capa de la societat a la qual afecti" i "capaç d'oferir un quadre únic de la brutalitat policial i de l'explotació capitalista". Així s'arriba a aquest punt: "l'organització de l'agitació política en tots els seus aspectes". Tot comptant, "hem d'anar a totes les classes de la població com teòrics, propagandistes, agitadors i organitzadors", esguardant que el que és principal és "la propaganda i l'agitació". 

La tribuna de la qual parlàvem serà un diari per a tota Rússia. Altrament, és incomprensible qualsevol moviment global, com ja es va dir a Per on començar?. El diari (que, al final, s'anomenà Pravda, "veritat", imitant la típica humilitat leninista per als títols), això no obstant, és un mitjà, cap a una organització depurada i rigorosa, "capaç de donar energia, fermesa, continuïtat, a la lluita".  Igualment, però, l'organització és també un mitjà, per proper al fi cercat. 

Com ha de ser l'organització dels obrers? Ha de ser, com ja s'ha dit, sindical (principalment), el més ample possible, el menys clandestina possible (afegeix, però, que "és possible una organització de masses clandestina"). Alhora - és important - és imprescindible "anihilar tota diferència entre obrers i intel·lectuals", car els dos han de ser del mateix bàndol. Un feliç esdeveniment històric facilitava això: parcialment "la legalització d'associacions obreres no socialistes i apolítiques ja ha començat a Rússia". Certs polítics del temps recolzaven que s'incloguessin les socialistes i les polítiques a les legals. 

Els enemics són els autòcrates: també, emperò, els utopistes: "els que, sota l'autocràcia, volen una àmplia organització obrera, amb eleccions, sufragi universal, etc. són incurables utopistes". Fora, lluny. Tot altre! A l'altre banda cal un centre que controli l'organització: "és necessari un comitè de revolucionaris professionals, capaços, dellà siguin obrers o estudiants". La societat dóna un gran ventall de persones aptes per a la causa, però "nosaltres no sabem utilitzar-les totes". 


En aquell temps Lenin era al que anomena "tercer període" de Rússia. Encetat el 1897 i consolidat ja un any després, era el temps de dispersió, disgregació i oscil·lacions. És el temps en què la socialdemocràcia, passant per una etapa adolescent, canvia la veu, que esdevé ronca i més dura. Una veu adulta en un home jove. Es desvetlla l'esperit democràtic. D'una banda, estudiants ben formats en el marxisme legal, sortosament, i, de l'altra, grans masses d'obrers, encara excessivament ignorants. El diari d'aquest tercer període fou el dit Rabochéie Dielo. En cal, però, un de nou. I doncs, què fer? Està clar: "acabar el tercer període!". Almenys aparentment cada vegada som més lluny de culminar-lo: potser s'haurà de tornar a fer, de bell nou.  

dimecres, 13 d’abril del 2011

Per on començar?


d'ell vaig aprendre 
que cal entrar a l'estació final
a tota velocitat
"Astàpavo", Joan Margarit


L'escrit de Lenin Per on començar? del 1901 sintetitza les fites indestriables i indestructibles del famós pamflet  posterior Què fer?. Parem atenció a aquestes fites.

Primer de tot, constata: "en els darrers anys la pregunta "què fer?" sorgeix davant dels socialdemòcrates russos amb especial insistència [...] es tracta de saber quines són les passes pràctiques que cal donar". Admet, tot seguit, que "encara no hem resolt el problema del tarannà i dels mètodes de la lluita". Palesa un risc: "l'eclecticisme sense principis que és incapaç de distingir entre les tasques immediates i les necessitats permanents". Cal sortir del "si les circumstàncies canviessin en vint-i-quatre hores, també caldria canviar de tàctica en el mateix temps"; el cas és que, però, "en vint-i-quatre hores és possible revisar la tàctica de l'agitació respecte un problema particular". S'ha de treballar en moments de decadència de l'esperit revolucionari, perquè "en temps d'explosions ja és massa tard per crear una organització". I no oblidem una cosa: "per canviar de tàctica, cal començar per tenir-ne una". 

Se li deia que "el moment històric havia plantejat davant del partit un problema absolutament nou: el terror". Això, però, era fals: "el terror no és un problema nou". Lenin diu: "en principi, mai no hem rebutjat el terror ni podem tampoc rebutjar-lo [...] perquè és perfectament aplicable, i essencial". Això no obstant, "en les actuals circumstàncies aquell mitjà de lluita és inoportú", per no estar dirigit des d'un centre. Els vincles entre les organitzacions revolucionàries és la base de l'èxit: el terrorisme dificulta la unió i, per tant, sols és recomanable quan hi ha una organització unida que el regeix. 

En tal supòsit, "el terror no esdevindrà mai ordinari". En suma, no s'ha de dir "assaltem" o "carreguem", ans "organitzem degudament el setge a la fortalesa".

Altrament, responent al "què fer?", ens diu que "la primera passa és la creació d'un diari polític per a tota Rússia". Insisteix: "és el que més necessitem". La realització de dita proposta permet "reforçar l'agitació dispersa": marcar els principis, la doctrina, les accions fermes. I molt important: el diari ha de ser per a tota Rússia. S'influeix mitjançant el mot escrit: la resta són utopies, ens diu. Cal, finalment, que aquest diari sigui polític, per denunciar els excessos i abatre els obstacles polítics. El pressupòsit és que existeix una força: el proletariat revolucionari, que vol, primer, denunciar el tzarisme i, al cap i a la fi, foragitar-lo. 

Finalitats del diari són, doncs, difondre idees, educar, guanyar aliats. Sobretot, emperò, el diari és "un organtizador col·lectiu" que faci "el treball general". Afegeix: "la tasca d'avui dia és relativament fàcil: recolzar els estudiants que han sortit al carrer, a les grans ciutats; demà se'ns plantejarà, però, quelcom més difícil: donar recolzament a obres a l'atur. Demà passat, podrem fer un aixecament de camperols". En altres paraules, cal agermanar, refermar, consolidar "la disposició combativa", per redreçar-la i fer-la plenament apta a una revolució total. 

No n'hi ha prou, tanmateix, amb un assalt ben organitzat. L'autocràcia és més forta. Contràriament, "és molt possible, i històricament més probable, que l'autocràcia caigui sota la pressió d'un d'aquells instants convulsos espontanis". Igualment, cal aprofitar les "complicacions polítiques imprevistes, que constantment amenaça des de totes les parts". D'aquesta manera, serà possible el "gir".

dimecres, 6 d’abril del 2011

La llei és menys important que la legitimitat: 10A!

El debat sobre la validesa de les consultes és, ras i curt, net i cru, ontològic. Els dubtes sobre la vinculació radica en la pregunta sobre l'ésser. Tothom sembla que està d'acord en què no és vinculant. Ara bé, em permetreu fer una passa en rere: per què la vinculació és vinculant? La resposta ràpida i immediata és que la llei ho estableix. Començo per dir que la gent no sap què és la llei.

La llei no és al món per dir-nos, net i cru, "no". Si la llei diu "no" i nosaltres no volem escoltar-la, saltem per sobre i anem més enllà. La llei no és pas un mur indepassable: altrament, és una mera convenció endarrere de la qual hi ha una autoritat, una policia i un exèrcit que la defensa. Quan anem més enllà, podem caure en la il·legalitat. Si algú ens ho fa pagar, podem acceptar el càstig o no. Si no acceptem el càstig, podem fer que el càstig sia més gros, més amenaçant. Això pot no ser suficient, precisament perquè la llei pot anar per un camí i nosaltres per un altre.

La llei és un instrument que ha estat al servei de qualsevol finalitat. Insisteixo: la llei és una convenció i, per cert, una convenció té el rang d'opinió. Moltes opinions d'Aznar van esdevenir llei durant, sobretot, la seva segona legislatura. El 2003 Ibarretxe volia convocar un referèndum a Euskadi. Com diria la Batasuna d'aleshores: per deixar de cagar-la i després vendre sabó. El cas és que la resposta d'Aznar va ser ràpida: canviem el Codi penal i posem Ibarretxe a la presó. Concretament, 5 anys, per declarar un referèndum no autoritzat per l'Estat central. Per preguntar al poble que en pensa sobre un afer - un afer, per descomptat, que no està pas en contradicció amb els drets humans - 5 anys a la presó. Amb raó, Llamazares va dir que "el Consejo de Ministros del PP ha perdido la razón, y en vez de decidir políticamente las cuestiones que afectan al país lo que hace es buscar que la solución a los problemas sea todos a la cárcel". El Codi penal va ser refet i, en el cas que Ibarretxe hagués convocat el seu referèndum, hauria sojornat un lustre a la garjola. 

La llei sembla immediatament relacionada amb el poder. Qui té el poder? Una vila que es diu Madrid. Aquí i allà podem dissertar, dissortats, sobre la vida i la immortalitat, però no depèn de nosaltres. El poder és a cop d'un pont aeri i, darrerament, amb línies d'alta velocitat. Gents diverses, polítics, empresaris , lobbistes i ocasionals, s'adrecen a Madrid, hi trauen el cap, perquè allà és on es fan les lleis. Lleis, populars com ara la invasió d'Iraq. Els nord-americans van voler passar per França i Alemanya que, malgrat ser de l'OTAN, van dir "no", que allò era, sens dubte, una guerra d'agressió, que violava drets humans. Espanya va dir que sí, que les seves lleis deien que la guerra era justa. Del 2003 fins el mes de febrer d'enguany, de 100.293 a 109.573 civils - val a dir, innocents, desarmats - van morir a les mans dels nord-americans. Igualment, Afganistan, recolzat pel pacifisme de Zapatero, va en la mateixa línia. Això diu la llei i el poder. 

Si no acceptem el poder, no acceptem la llei. És curiós veure com la gent no respecta els polítics, però si el seu poder. És com no ens agradés un restaurant, però en mangessim dia rere dia els seus plats. A molts no els agrada ni el PP ni el PSOE i, això no obstant, respecten profundament, sense posar mai en entredit, l'acció del Congrés dels Diputats. Ben bé com odiar els bancs, perquè ens han ficat a un forat de misèria i misèries, i mantenir domiciliada la nòmina exactament a la mateixa entitat. En altres paraules: molts ni entenen ni creuen en la convenció vigent, però, puix que és la convenció, diem ben clar - horresco referens - "això no és legal i doncs no es pot fer".

De moment, la llei no diu que no es puguin fer consultes. Se'n poden fer, perquè la llei no en diu res. Les consultes són en aquell espai imaginari i impossible que s'anomena extralegalitat. El problema, per a alguns, és el següent: ja que la llei no en diu res, vol dir que no les legalitza. Puntualitzo: legalitza, no legitima. Més enllà del que digui la RAE, segons la qual legal i legítim és el mateix ("legítimo" es "conforme a las leyes"), no són pas el mateix. La legalitat és, generalment, poc legítima. La legitimitat és, de fet, a una altra banda, sovint, no se sap on para amagada. La legitimitat del poble català, en tot cas, és lluny de la legalitat de Madrid. La raó: les lleis madrilenyes les fa o bé el PSOE o bé el PP i, adonem-nos-en, aquests dos partits, a terra catalana, no han rebut mai, junts, ni el 50% dels vots. De fet, en molts moments, no han rebut ni el 30% dels vots i, tanmateix, es feien lleis i ens deien: és legal, feu-ho!

Fundar una nova legalitat, un ordenament jurídic català, més legítim, implica deixar de pensar, tot d'una, en la legalitat que abandonem. Ja no té gaire sentit parlar del que diuen les lleis. Els moments magmàtics exigeixen la veu del poble: una veu que la legalitat vigent diu que no existeix. Us ho asseguro: existeix!