LES REGIONS FRANCESES

Els temps de Brel, d'harmonia valona i flamenca,

s'han d'acabar

Està clar: França és París. Ho és almenys política, administrativa i judicialment. La terra parisenca representa –això sí, democràticament– a tota França. La democràcia francesa és, doncs, les eleccions generals. Ara bé, l’arribada de la democràcia suposava que també hi haguessin eleccions regionals i municipals. Això, d’una banda, és una contradicció perquè les regions no existeixen per a París i, d’altra banda, resulta ser una tautologia, atès que els representats regionals, pensin el que pensi, són mers executius d’ordres. Tot plegat es tradueix en què no hi ha partits regionals ni regionalistes. Els partits francesos són París. 

A les eleccions regionals franceses del 2004 i del 2010 hi va haver un clar guanyador: l’abstenció (a totes les regions, més de 50% i, en certs casos, més del 60%). I sols quatre partits el 2004: Union pour un Mouvement Populaire, Parti Socialiste, Front national pour l’unité française i Union pour la Démocratie Française. I tres el 2010: Sarkozy va adonar-se que patia una malaltia mortal i va decidir ficar qualsevol seguidor dins d’un nou aplec dit Comité de liaison de la majorité présidentielle, PS i FN. Tots aquests partits coincideixen sobretot en l’objectiu de seguir perpetuant el centralisme. Les eleccions regionals són un terreny d’assaig per les generals. Veiem suara les dades d’un sistema electoral, com sabem, de doble gir –sense un 10% a la primera volta, no es passa a la segona.

Occitània (en parisenc, Midi-Pyrénées), a la primera volta, quasi la meitat dels vots (41.4%) se’ls endugué el Partit socialista agermanat amb els comunistes i l’esquerra radical. A la segona volta, el 57.5%. I els altres partits? Existeix un Partit Occitan –que es presenta a les mateixes llistes dels Verds i Alternatius– i que arreplegà, a primera volta, el 10,15% dels vots. A segona, estocada. A les eleccions d’enguany el Partit Occitan, directament, desapareix. Tornen a guanyar els socialistes –aquesta vegada amb una majoria del 67,8%– que obeeixen i executen ordres parisenques que s’incardinen a tot altre.

La regió que uneix un bocí d’Occitània i el Rosselló (Languedoc-Roussillon) va atorgar l’any 2004 una victòria del PS amb el 51,2% dels vots. A la primera volta, el representant dels regionalistes, Christian Lacour, va rebre el recolzament de l’1,27%, això és, de 13.538 persones. D’altra banda, el 2010 els socialistes tornaren a guanyar amb un 54% de vots. Va presentar-se un partit dit Lingue du Midi, mig regionalista, que rebé 6.086 vots, val a dir, el 0,7%. Mort.  

Iparralde i Occitània (confinades dins d’Aquitània) també va votar als socialistes el 2004, amb una majoria del 54,8%. Els regionalistes no tingueren un paper destacat. Enguany, el PNB es van presentar. Ara bé, matemàticament és ben bé impossible d’assolir, amb un vot circumscrit a Ipar Euskal Herria, un 10% a tota Aquitània, necessari per entrar al Consell Regional. De fet, a la regió van rebre el PNB el 0,66% –7.092 vots (tots, tret de 62, rebuts a País Basc francès). Mirem-nos-ho d’una altra manera, el PNB, als tres territoris bascos de França, rebé el 6,11% dels vots. També es va presentar Euskal Herria Bai (coacilició d’Abertzaleen Batasuna, Batasuna i EA). A la regió rebé un xic 0,02% dels vots. Ens adonem que convé parar atenció als detalls, això és, als resultats de les eleccions municipals, on també ha d’haver-hi democràcia. Veiem aleshores nombrosos ajuntaments controlats per partits bascos, com ara Hiriburu (amb Iriart, d’Abertzaleen Batasuna, que va copsar el 65% dels vots). Dementre, mort.   

El regionalisme d’Elsaß (Alsace) va viure millors temps. El partit que intenta aglutinar la veritat –això és, el fet que són alemanys i no pas francesos– es diu Elsaß Zeuerst (Primer, Alsàcia). El 2004, però, guanyà l’UMP amb una majoria tímida, del 43.5%. En quart lloc, EZ, amb el 9,42% dels vots –insuficient per a la segona volta. L’enguany aquesta xifra s’ha esfondrat: EZ ha passat a tenir la cinquena posició i el 5% dels vots. Cap a la mort.    

L'illa de Corsica no està còmoda amb el jou francès. No és una illa de majories contundents, ans de d’una inestable fragmentació política. El 2004 el partit més votat fou l’UMP amb 25,05% dels vots a segona volta. En tercer lloc i amb poca diferència de vots, apareix triomfant i fort U Partitu di a Nazione Corsa, amb el 17,34% dels vots. Hi ha altres partits regionalistes que, a la segona volta, acaben votant al Partit nacional cors. Aquesta tendència reeixí enguany donant-li de nou la tercera posició amb el 25,9% dels vots. Aquesta vegada, al seu costat, s’erigia un altre partit independentista, Corsica Libera, amb el 10% dels vots i la quarta posició. La cosa rutlla i prou bé. 


Només una conclusió. Les regions franceses no tenen competències, ans només delegacions executives encastades dintre d’una grossa burocràcia. Els índexs altíssims d’abstenció palesen que les eleccions regionals són una facècia. El nivell competencial d’un territori és directament proporcional a les decisions que es poden prendre sobre aquelles competències. Les decisions a França només es prenen al Parlament de París. Les regions no decideixen res i, per tant, és políticament impossible i, en tot cas, en debades, que hi hagi partits regionalistes amb voluntat de decidir afers propis de la regió. Per tant, el Rosselló, Occitània, Iparralde, Alsàcia i Còrseca no és que no vulguin decidir, sinó que no poden. La quantitat de decisions que es poden prendre és directament proporcional al nombre de partits polítics. L’asfíxia a les regions acabarà probablement convertint a França, precisament, en el tarannà de les decisions centralistes que pren, en un Estat d’uniformitat. Un Estat arriba a ser el que és quan pren decisions estatals. Tot està clar: o decidim o decideixen per nosaltres.