El preàmbul no censurat de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2005 deia ben clar que la Generalitat, durant el franquisme, va seguir existint. Això, el franquisme no ho va acceptar, per raons conegudes, com tampoc no ho va poder fer el Parlament espanyol, per raons desconegudes. Superant aquest debat endèmic, la Generalitat evidentment va seguir existint, tot i que ho féu a l’exili.
Si oblidem la Generalitat a l’exili, també desoïm les seves accions. Una de les accions més assenyades i dignes d’esment va ser la que consistí en la presentació de L’Apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya, el 1945, precisament l’any de la fundació de la ONU. Aquest document s’emmarca en la reivindicació d’una Catalunya que, tot pertanyent a les potències aliades, era una nació democràtica desvinculada d’un Estat feixista de l’Eix com era Espanya. En aquest sentit, 150.000 catalans moriren lluitant contra els exèrcits de l’Eix franquista. En aquesta línia, durant la Segona guerra mundial, 18.000 voluntaris catalans lluitaren a França contra el nazisme, mentre la neutral Espanya enviava una munió de soldats a morir a Rússia (no oblidem que Roosevelt, el 10 de novembre del 1942, va garantir a Franco la integritat territorial espanyola si es mantenia vertaderament neutre al conflicte bèl·lic). Avui podem visitar un just monument, al Parc de la Ciutadella, que recorda els catalans caiguts per la llibertat (vid. foto). Així que, tampoc no ho oblidem: mentre l’Estat espanyol feia salts al buit, Catalunya lluitava a favor del món del futur.
La susdita Apel·lació diu exactament el que ens convé sentir en aquests dies entenebrits: The conflict between Catalonia and Spain, as any problem between an oppressed nationality and her oppressor, has always been of an international nature. Catalonia is not a Spanish conflict but a European problem. Sense unes relacions bilaterals, Catalunya i Espanya jamai no resoldran llurs constants friccions. Això, també avui, hauria d’interessar a l’Europa dels Pobles.
Catalunya, nogensmenys, encara no és un Estat. L’Apel·lació no va interessar a la comunitat internacional. De raons, n’hi deu haver moltes. De desraons, més encara. No va interessar, per exemple, perquè Churchill, el 24 de març del 1944, va declarar-se a favor de la dictadura franquista. Perquè Europa i el món sencer volien evitar el comunisme –en aquest sentit, en Franco feia una bona feina. Avui dia, els Pujol parlen d’economia espanyola, de sortir del sot tots plegats. Sigui com sigui, la Generalitat, exiliada en sa pròpia terra, existeix. Catalunya, sota el franquisme o sota Espanya, sempre seguirà esperant el seu Estat.
creus que realment tota catalunya vol ser un estat pròpi?
ResponEliminaNo, està força clar que no tota Catalunya no vol constituir-se en un Estat. Això no obstant, a mi em fa l'efecte que quan una persona decideix fer alguna cosa, és perquè el que vol encara no existeix.
ResponEliminaEl patritisme és un sentiment del segle passat. La gent ja no vols Estats, vol l'immediat, l'instantani. No es tracta que tothom vulgui bojament crear un Estat - en tal cas, tindríem una guerra. Contràriament, cal que prou gent, amb les idees prou clares, faci un Estat, sense que un altre Estat li ho impedeixi.