Màxims problemes de la democràcia espanyola

La democràcia no és un absolut. Moltes de les crítiques adreçades als sistemes democràtics contemporanis són precisament fruit de la consideració de la democràcia com a un absolut. Per què ens fa aquest efecte? Bàsicament perquè confonem democràcia i llibertat, i això és un parany – a Espanya.

[1] Primer de tot, la democràcia depèn d’un fet: que els partits polítics han de ser-hi tots. Resulta inhòspit anar a votar quan no existeix el nostre partit, perquè ha estat il·legítimament il·legalitzat. Amb un cas n’hi ha prou per viciar-ho tot. Que al Congrés dels Diputats no hi sigui l’esquerra abertzale –es calcula que representa ¼ de l’electorat basc– vol dir que els grans lladres han robat als petits lladres.

[2] Ara bé, suposant que els partits hi fossin tots sense excepció, la democràcia depèn d’una agrupació del cens. Una agrupació, de vegades, molt malaurada. Tots al mateix sac, votant a les mateixes urnes. Els catalans, tot i que no patissin l’esquizofrènia del doble vot (a les autonòmiques, el que vull, i a les generals, perquè no guanyi el diable del PP, el que no vull), serien massa pocs: representem el 16% del cens. Passa el mateix, tot i que d'un mode més agreujat, a Euskadi: que són un 4,6% del cens espanyol. Encara que hi hagués a Catalunya i Euskadi unanimitat no seria pas suficient per canviar certs dogmes madrilenys, com ara la Constitució i certes lleis orgàniques (v.gr., la Llei Orgànica de Patits Polítics). De fet, la carta magna es féu amb aquest dur joc de majories contra minories. No oblidem, en aquesta línia, la unanimitat catalana del 1932 (ERC tenia una contundent majoria absoluta) no fou suficient per fer virar la República devers acords on hi fóssim tots més feliçment.

Veiem un cas concret. El Parlament èuskar, en els temps del lehendakari Ibarretxe, va aprovar l'Estatut Polític d'Euskadi. Va ser aprovat el 30 de desembre del 2004 amb 39 vots a favor –PNB, EA i els verds bascos– i 35 en contra –PSE i PP, que van decidir no participar en el procés. Per què no van participar-hi? Segurament per la mateixa raó per la qual a Espanya hi ha força més gent que s'interessa per les eleccions generals que a les autonòmiques. Els Estatuts d'Autonomia estan sota la tutela del poder central i això, del cert, tranquil·lizava el PSE i el PP bascos. L'1 de febrer l'Estatut Polític fou rebutjat per 313 vots en contra (PSOE, PP, IU, Coalició Canària, Chunta Aragonesista) i 29 a favor (PNB, ERC, CIU, EA, Na-Bai i els nacionalistes gallecs), amb l'abstenció d'ICV.

[3] En tercer i últim lloc, el sistema electoral espanyol (la LOREG) afavoreix proporcionalment les majories, això és, la formació de governs sòlids, a un país de nombroses minories polítiques. No hi ha pas dues Espanyes: el que passa és que hi ha dos partits de soca-rel centralista, d'una banda, i Catalunya i Euskadi, de l'altra. Ara bé, la lògica és una sola: tan la província de Sòria (amb 95.100 habitants) com la de Barcelona (amb 5,48 milions) escullen, cadascuna, exactament 4 senadors. Això explica que el Senat sigui una cambra punyentment conservadora i, sobretot, una cambra no territorial –com hauria de ser constitucionalment.

La democràcia no vol dir que tota la humanitat voti per als escons a sol Parlament. Reconeixem que al món hi ha molts pobles que volen coses diferents, irrenunciables i que, doncs, no poden ser pactades. Es tracta de posar-se d’acord, tot aviant-se pel mateix camí, només si coincidim. I no hi ha un sol camí. Cal donar, en suma, preferència a noves agrupacions que facin que la democràcia sigui un pacte de llibertat. En mots del poeta: one law for the lion and ox is oppression!