dimarts, 28 de juny del 2011

Inconsistències primerenques a Bildu

Primer de tot vull negar que hi pugui haver cap dubte sobre aquesta afirmació: estic a favor de Bildu. A partir d'aquí, objeccions.

Convé començar des dels estatuts de Sortu, l'espectre electoral del qual ara ocupa sencerament Bildu. Als estatuts del partit es deia clarament que es "rebutja" l'antiga estratègia. Val a dir, s'admet que hi ha una entitat anterior l'estratègia de la qual no es manté. Això vol dir com a mínim dues coses: (a) que és correcta, almenys materialment, la connexió entre Herri Batasuna i Sortu i (b) que Herri Batasuna tenia una estratègia equivocada. S'ha d'admetre que els votants d'HB ho són ara de Bildu, i sobretot molts més que potser mai no van votar HB. Ara bé, fins on arriba aquesta vinculació material? La resposta s'entén a l'ombra de la segona conclusió: la vinculació es trenca pel que fa l'estratègia. L'estratègia canvia i, malgrat la continuïtat, canvia un element nuclear que permet, entre d'altres coses, que Bildu esdevingui un partit que té la clau. 

El segon punt de vista es lliga a les declaracions d'Otegi ahir davant del Fiscal al cas Bateragune. Ha dit que "no necessitem la violència, tenim arguments polítics" que, en sentit negatiu, vol dir exactament que abans no tenien arguments polítics i que, per tant, necessitaven la violència.

D'aquesta manera s'està convertint a Bildu en una sort de Purgatori abertzale on hi regeix el penediment. La veritat, però, és que la gran majoria d'alcaldes bascos del món independentista d'esquerres van tenir des del primer moment una estratègia aliena completament a la violència. Des de la transició van tenir bons arguments polítics, perquè n'hi havia -els mateixos que hi ha ara- i que encara són amb nova punyença ben vàlids. No és just, tot comptant, construir un purgatori pels exaltats que sens dubte hi hagué dins de l'ezker abertzalea que van fer pagar els plats bruts i trencats als nombrosíssims càrrecs electes de tarannà moderat que, de bell antuvi, volien i esperaven el que ara Bildu els ofereix.  

En altres paraules, mai no edificar un Bildu sobre el penediment, la divisió entre passat i present, entre una ETA que mor i una solució democràtica que neix, ans un Bildu que té una missió que no admets visions individualistes o relativistes, una missió de crear un nou Estat, precisament per fer-ne un de millor.

Inconsistències conglomerades al "estado de la nación"

Avui al debat sobre l'estat de la nació de la Cambra Baixa s'ha dic poc de novell. El moment més penós de tots, amb palesa diferència, és quan Zapatero ha respost a Ridau tot dient que "no tengo nada a reprochar a ERC". Efereeix, perquè certament una bona pila d'accions de govern van ser viables gràcies al cabal de l'Esquerra més forta que hi ha hagut mai. "No tengo nada a reprochar a ERC" demostra fins a quin punt Joan Ridau al Congrés i Carles Bonet al Senat són, ras i curt, traïdors públics en plena vigència.

Més tard, Llamazares i Buenaventura (ICV) han parlat de la probable caiguda en contradicció del socialisme majoritari espanyol per dur a terme accions pròpies de la dreta. La demostració: els ciutadans d'esquerres amb seny han deixat de votar al PS en les seves versions autonòmiques a les darreres eleccions. La resposta de Zapatero ha estat simplista: "si me castigasen por hacer una política de derechas, no votarían la derecha". Simplista, tot i que convincent per a la gent estúpida (gent, per exemple, que veu les retallades però no veu el deute públic), per aquestes raons: (a) perquè no té en compte la gent que, més que votar al PP, ha deixat de votar, (b) perquè no té en compte que la hipocresia que un partit suposadament d'esquerres faci polítiques de dretes pot no agradar, (c) perquè no té en compte que hi ha molts tipus de dretes (potser les que són visiblement incapaces i, altrament, les que són aparentment capaces) i que poden agradar més les altres, (d) perquè, precisament perquè PP i PSOE són en moltíssims sentits el mateix, tant se val seguir triant els mateixos o, com ha estat, canviar. Entre d'altres. Per si això no era suficient, Zapatero ha dit que en totes les seves polítiques aplica dos principis: "el de realidá y el de responsabilidá". La realitat no sembla al seu favor i, això no obstant, però, no sembla que n'hagi respost en consequüència responsablement.


 

diumenge, 26 de juny del 2011

ADVERSUS REGEM

Cal demanar-se ("e fo questió", com diria Llull) si les filles xiques dels Reis juguen també a princeses o si, altrament, no poden, perquè un no pot jugar al que és. 

De la mateixa manera, és un assumpte d'entredit entendre què fan els Reis als Reialmes del primer món si, en realitat, no són Reis. Un Rei impotent és un espantall: estar-ne encara a favor -malgrat se'n digui juancarlisme-  és estar defensant totes les impotències paleses i públiques, ridícules i penoses. 

Per tant, completament d'acord amb la desena d'Ajuntaments catalans i èuscars que han foragitat del consistori el retrat de l'Espantall reial. Addueixen que "no representa la voluntat dels habitants d'aquesta vila", i tenen raó. Però també tindrien raó a dir que el retiren perquè un espantall impotent no pot respresentar-se, ben bé, ni a si mateix. 

No és inviable que la figura patètica del Rei doni un cop de mà als que volen dinamitat i desfer de cap a cap tota integritat moral, política, religiosa i material de l'Espanya castellana. Ja n'hi ha prou, ja n'hi ha prou de jugar encara a Reis i Princesetes als nostres dies! 

Els dos nacionalismes de Russell

Al llibre La meva concepció del món -de Bertrand Russell- aquest respon a una pregunta maniquea sobre els nacionalismes: "són bons o dolents?". El matemàtic respon que cal distingir dos nacionalismes: el primer és cultural, que lluita contra la uniformitat, mentre que el segon és polític, que és o pot ser perniciós. Assenyala, doncs, una malaurada desconnexió entre la cultura d'un poble i la política, val a dir, com si una part clau de l'estat del benestar -construït, per cert, més per polítics que no pas per intel·lectuals- no fos precisament l'educació de tot un poble. És del cert el nacionalisme polític el que, amb els diners de tots, referma una cultura que la majoria sent com a pròpia, sense necessàriament excloure'n una altra, ans fent-les conviure segons un equilibri triat democràticament. La concepció del món de Russell respon al mode de fer anglès, diferencial, en què, o bé la cultura de les masses és nul·la, o bé els polítics són neoliberals i no se'n carreguen de l'educació, o bé ambdues coses. Del cert, no convé caure en plantejaments maniqueus: és clar que el nacionalisme polític, com n'és testimoni la història del darrer segle, pot ser cataclísmic.

Abans d'acabar, un exemple clar. Fa uns anys vaig llegir les obres completes de Jorge Manrique i les vaig lloar. Avui, crec que és mediocre. Un autor, en tot cas, difícil i antic, amb poc interès intrínsec. La preguenta ara és: per què actualment, en el món del tren bala, estudiem a les escoles a Manrique? Doncs perquè els polítics nacionalistes preserven la seva pròpia cultura, invertint-hi un manat de diners que, altrament, farien desaparèixer de l'imaginari popular aquestes primeres manifestacions medievals de la literatura castellana. Igualment, s'han gastant un munt de diners en Rosalía de Castro, perquè tots els espanyols la coneguin, mentre Verdaguer, misteriòsament, que és molt més important que els dos literats anteriors, és un total desconegut en la terra dellà la Franja de Ponent. 

dijous, 23 de juny del 2011

Contradiccions de la Unió Europea

La Unió no està excempta de contradiccions que han anat arrelant fins a institucionalitzar-se. Que les contradiccions s'hagin institucionalitzat no les fa més venials. Veiem-ne les més punyents.

Primera. 

Tenir una unitat monerària en l'euro però no una política econòmica comuna. Això és com jugar tots junts a jocs diferents amb les mateixes fitxes. Arriba un moment en què no ens aclarim. Les mesures que han tingut major eminència, que uniformement cal que els Estats membre compleixin, són l'obligació d'un rigor pressupostari i un dèficit baix. Mesures, és clar, dissenyades durant el temps de vaques grasses i per a vaques grasses. En altres paraules, aquestes mesures suposadament degudes han esdevingut avui dia un mer desideràtum incomplert fins la nàusea.

Conclusió: l'euro és una eina de les economies fortes de la Unió, com ara Alemanya. 

Segona. 

Fonamentar la Unió Europea en una economia social de mercat que, en realitat, és mer liberalisme. L'element "social" que es vol vincular, arran dels Tractats, al modus operandi del mercat respon a la voluntat -res més, sols la voluntat- que els operadors econòmics privats administin els béns escassos a favor de l'interès comú. Un altre desideràtum, sobretot perquè Europa no controla absolutament res de l'estat del benestar. 

Conclusió: facultar a empreses per crear un mercat amb finalitats socials és l'escenari per a què ningú no s'encarregui de polítiques socials europees.
Tercera. 

La prohibició europea dels monopolis de serveis sembla que sigui un control indirecte d'un estat de coses que condueix al benestar general. No és així. Negar els monopolis de serveis -que eren abans, sovint, ens mans estatals- fragmenta les entitats susceptibles de prestar els seus serveis, n'augmenta la competitivitat i el mercat cau en un escenari que, pels resultats, és pitjor que la situació inicial. 

Conclusió: el trànsi de monopolis estatals a fragmentació de prestació de serveis per part de privats respon a una fe incorrecta en la empresa privada. La idea és: posats a triar entre Estat i empresa, millor l'empresa, això és, l'Estat mínim.

Quarta. 

La Unió Europea propugna per l'economia de mercat, interès que teòricament entra en contradicció amb el proteccionisme. Sols teòricament. Europa defensa i legisla a favor del liberalisme, elimina les seves fronteres internes, suprimeix aranzels aduaners i mesures d'efecte equivalent de qualsevol mena, així com amplia any rere any la llibertat de circulació de treballadors Ara bé, Europa es blinda, es tanca, quasi autàrquicament, protegint els seus productors i productes, respecte tercers països no membre de la Unió. Consolida unes fronteres exteriors comunes amb uns aranzels força més elevats dels que hi havia abans d'Europa. En fi, el liberalisme europeu ensorra el lliure canvi arreu del món.

Conclusió: liberalisme circumscrit al primer món i postcolonialisme allà on encara sigui viable.

Cinc. 

La Unió Europea propugna per la democràcia, però no és una organització democràtica. Primer de tot, perquè les seves institucions més importants, la Comissió i el Consell, no són escollits pels europeus. En altres paraules, aquelles competències que abans eren administrades per Governs central i regionals democràtics, ara estan en mans de buròcrates. En segon lloc, Europa diu als seus Tractats que propugna per la democràcia arreu del món: ara bé, encara no ha decidit la seva Alta Representant d'Afers Exteriors, Catherine Ashton, si està a favor o en contra de Mubàrak.

Conclusió: la democràcia no és res més, per a Europa, que una burocràcia amb nom demòcrata, com ara les dictadures del Magreb islàmic, on tècnicament les coses rutllaven bastant bé.

dimecres, 15 de juny del 2011

Màximes sobre la violència i el que s'hi relaciona immediatament

Ara que ningú no s'ofengui: la violència funciona. És incontrovertible que ha funcionat per a dur a terme, de la manera més efectiva i barata, determinats objectius. El problema: certs altres objectius queden irremeiablement fora. És probable que la majoria de les accions poden realitzar-se mitjançant violència o compulsió en general. Però, com diem, altres iniciatives sols poden dur-se a terme pel camí d'una pau social vertadera i suficient. 

Més enllà del que digui Hannah Arendt sobre la violència (per a ella és absència de poder), el poder de vegades es defensa -com en l'estat l'excepció, alarme i setge- a través de violència, precisament per retornar a la tranquil·litat. Té sentit, ens inquirim, que atesos els esdeveniments del Parc de la Ciutadella d'aquest capvesprol, per part dels post-indignats contra els diputats, calgui fer servir vis física activa contra els enemics del Parlament?

S'ha obert una escletja, una desconnexió profunda entre els exaltats, directament antidemòcrates, i els cossos de seguretat de la Generalitat, demòcrates, diguem-ne, iuris tantum. Ja no és possible entendre's i cal entendre's, tret que no volguem accions impunes contra un ordre públic que ha de ser protegit, bàsicament, per ser aquest un interès general. La violència contra els uns sembla que legitima als altres per actuar violentament, la qual cosa pot entrar en un procés d'enrariment perillós. Concloc, contra el costum usual, amb unes màximes que ho sintetitzen: 

Que durant el franquisme s'apallissés a innocents no vol dir que si avui dia algú és apallissat, llavors cal considerar-lo innocent. 


Que durant Franco hi hagués una obsessió per cometre tota mena d'injustícies amb la presumpta justificació de l'ordre públic, no vol dir que, avui dia, no es pugui defensar l'ordre públic, perquè aquest és un bé preuat. 

La violència institucional ha de ser legal i legítima. En tal cas, tal violència és tant inqüestionable com la legítima defensa, a casa nostra, contra el lladre. Els interessos generals en democràcia, que són indiscutiblement més mereixedors de defensa que casa nostra, també han de gaudir del dret a legítima defensa. 
Per defensar aquests interessos, pot haver d'imposar-se una necessitat proporcional de violència, perquè, altrament, es permetria en la majoria dels casos la destrucció ruïnosa de la cosa pública.

Que els subjectes passius de la violència busquin una lliçó transcendental en aquesta i que, per no trobar-la, per no haver-n'hi, la jutgin injustificable, és un error. La violència no ens ha d'ensenyar cap lliçó, atès que és una mera resposta a un estat de coses negatiu de tarannà contextual i immediat. 

La violència no serveix contra la pedra i la sabata. Tampoc contra l'indignat dogmàtic que creu que els fins que defensa estan per sobre dels mitjans concrets i dels patimens conjunturals. 


No hi ha interessos individuals absoluts que sempre i en tot cas puguin estar per sobre dels interessos públics democràtics. 


Si la democràcia és entesa com un fi en si, mereix ser llançada a la brossa. Però la democràcia ha de ser entesa en el seu sentit més dinàmic, com debat ininterromput dels triats a les urnes, a més d'altres sectors, cap a solucions de gran consens verificable.

Es corre el risc contínuament, també els indignats dogmàtics, de demanar coses que no se sap què són. En altres paraules, un desconeixement total i sense reserves del que es vol i, de retruc, l'absoluta impossibilitat de satisfer aquests desitjos. 

L'abstracció és el major enemic de la realitat, la qual mai no és abstracta. Quan caiem en l'abstracció, es perden els referents i tot ens pot semblar urgentíssim. Ja no hi ha res a fer llavors. Qualsevol cop contra el sistema, ja constituït i ben tancat, esdevé una forma, per a l'interior del sistema, de justificar-se i de tancar-se encara més. Una caixa de ressonància. 


El populisme, que no és pas gaire diferent de la demogògia, és abstracció dita amb veu forta i afectada.


La ignorància, quan prové d'un bloc nombrós de persones, és massa gosada.

El dogmatisme polític és confondre "col·lectiu" i "individual" a favor del segon element, això és, que un individu, per raons individuals, pren la iniciativa de salvar tot sol el món. Una forma d'això és defensar el comunisme amb preposicions contradictòries en els seus propis termes com ara que "el comunisme és que tot és meu" que, des del punt de vista del "jo", és una concepció dogmàtica de l'individualisme més extrem i també més errat.


Si es protesta contra, posem per cas, uns pressupostos autonòmics catalans en què determinades prestacions socials es veuen reduïdes, primer de tot, s'ha admetre que s'està defenent l'actual inversió en aquestes prestacions. No sembla que sigui així. D'altra banda, si es protesta contra els partits CiU i PP, que volen aprovar els pressupostos junts, no es protesta contra els altres quatre, que volen impedir-ho, majoritàriment i democràtica, a seu parlamentària. 

Ha de ser un ens legítim el que destriï els conflictes entre individus i col·lectivitat. Altrament, tenim un individu que, posats a escollir exactament en el mateix conflicte, triarà sempre més parcialment.

El monopoli de les problemàtiques, que sembla que pertanyi als indignats, no atorga cap legitimitat. La legitimitat -el favor popular- es guanya mitjançant la participació activa i decisiva en les solucions.

L'individu, per definició, és parcial respecte els afers públics. 

dilluns, 13 de juny del 2011

"Las cosas salen peor cuando no se cumple con la Constitución"

Aclaparen les paraules del magistrat del Tribunal Constitucional Javier Delgado Barrio. Avui ha expressat la seva renúncia a persistir en el càrrec. Ha escrit una carta curta, molt curta, a diferència de la dels seus altres dos companys, Eugeni Gay i Pérez Vera, que també renuncien al mantenir-se dins de l'Alt Tribunal i que s'han extés a les seves sengles missives. Una carta adreçada al President, Pascual Sala, que ha rebutjat totes tres peticions, que obliga a resistir al front.  

Les paraules que aclaparen de la carta del magistrat Delgado fan així: "una vez más he de destacar que las cosas salen mejor cuando se cumple la Constitución y salen peor cuando no se cumple". 

Primer de tot, fixar-nos en el "una vez más", com si ja ho hagués dit, per exemple, al seu vot dissident a la sentència sobre l'Estatut d'autonomia de Catalunya, o, posem per cas, quan va votar contra Bildu i va escriure també vot contrari a la majoria (malgrat María Dolores de Cospedal ja hagi dit que la renúncia dels tres magistrats té a veure amb una sort de penediment per haver legalitzat la coalició abertzale). 

Ens diu, en segon lloc, que avui dia no s'està complint amb la Constitució. Potser parla del fet que cal renovar el seu càrrec. Aparentment sembla que no hi ha més. O potser fa esment del fet que no es compleix amb la Constitució en general, perquè Catalunya té un Estatut no prou retallat i Euskadi i Nafarroa, tot i ser Sortu encara il·legal, té a Bildu. El fet que digui "una vez más" demostra que parla d'unes coses i de les altres.

En tercer lloc i finalment, diu que les coses, a Catalunya i a Euskal Herria, van "peor", perquè som en aquell àmbit purgatorial en què la Constitució no s'ha aplicat prou literalment. Pitjor, però, també perquè un conservador fuig d'un Tribunal Constitucional en el qual encara s'han de votar temes com l'avortament, extremadament conflictius per a ments catòliques com les de Delgado Barrio, conflictius sobretot perquè ben pot ser que, avui dia, l'avortament fos constitucional per als magistrats, mentre que demà, si guanya el PP i renova els magistrats, deixi de ser-ho.

El més graciós és que, precisament, Delgado Barrio addueix "motivos personales" per marxar del Constitucional. Motius estrictament personals. Quan la Constitució esdevé tant important, la seva vulneració passa a ser un problema íntim. 

dissabte, 11 de juny del 2011

Jardí de l'Edèn o consideracions sobre tots els poders units

La jurisdicció que exerceixen jutges i magistrats es defineix com exclusiva i excloent. Això significa, pel que fa els ciutadans, que cap de nosaltres no té privilegi a l'autotutela, que és el poder de jutjar, posem pel cas, els nostres enemics i condemnar-los fulminantment. Hem perdut un poder a canvi d'una relativa pau social que, quan es trenca, es reestructura dins de seu judicial. Depenent de quin sigui la qualitat del sistema judicial de l'Estat on els trobem, aquesta transferència de potestats és un bon negoci o n'és un de pèssim.


És dogma que els tres poders han d'estar separats per rutllar. Primer de tot, condició necessària no pas gens suficient. En segon lloc, un dogma xifrat sempre sota suspita, atesa l'escassa viabilitat d'aplicar-lo amb dignitat. En tot cas, el dogma es manté incontrovertit i han d'estar separats, malgrat els pogués unir Déu. 

Que han d'estar separats, per fosques i indefinides raons, es palesa en què les persones (origen únic i efectiu de tots els poders aplegats caòticament) no solen saber gestionar prou bé totes les seves facultats ni tampoc dur a terme les accions desitjades talment les planegen. N'hi ha prou amb veure que és rar, molt rar, que algú pensi, digui i executi amb coherència suficient. Les persones solen voler més i fer menys. Les persones menteixen, perquè els agrada contradir-se voluntàriament, àdhuc en espais de temps ben breus.

Si s'acaba l'Estat o el que, sigui el que sigui, hi pugui haver al seu lloc, val a dir, si el lloc que avui dia ocupa l'Estat queda íntegrament i completa buit de cap a cap, llavors els poders tornen, purs i originaris, com ens foren donats al Jardí de l'Edèn, a cadascuna de les persones. Per lògica, també desapareix la divisió de poders. La societat serà aleshores un voler molt, un fer poc, un mentir i, vet aquí, que el problema serà que no hi haurà res més. 

dimecres, 8 de juny del 2011

València, on no es respecta el principi de legalitat

La reforma del model d'ensenyament a la Comunitat Valenciana per part del conseller Font de Mora ha provocat punyents dubtes contraris a aquesta. El qüestionament remet, però, a quelcom d'ulterior. Si mirem objectivament la reforma, ens adonem aviat que almenys quantitativament hi haurà a medi termini més gent que parli el valencià. El greuge que es denuncia a la nova reforma es basa en l'experiència acumulada pel que fa al compliment de lleis educatives als governs populars. Els recursos de tota mena per a l'Escola Valenciana són, han dit els de El Temps, insuficients i, doncs, la llengua minoritària esdevé la minoritzada. El problema d'quest tipus de lleis és addicional atès que l'implantació és progressiva. Així doncs, Camps, el problema de les teves lleis no és el que diuen, ans que no es compleixen. Pel que fa les escoles -i altres àmbits que no cal tractar aquí- València no és una regió de Dret, sinó can-pixa. 

Ontologia del radicalisme

S'ha anat constituint a l'imaginari col·lectiu una noció de "radicalisme" que és força equivocada. Aquesta concepció esbiaixada consisteix en atribuir l'honorable mot de "radical" a aquells que actuen radicalment, que parlen radicalment, que viuen radicalment. Són persones que, sens dubte, mai no canvien res. 

Altrament, cal trencar amb tal desordre: sobretot perquè si no tenim el concepte de "radical" ben endreçat, no res pot ser a lloc. Si el cim de la muntanya no està clar, si queda més enllà de les boires i núvols, no sabem l'essencial de la vall. Així que cal canviar de concepcions. 

El radicalisme és un fer moderadíssim, un parlar tímid i poc animós, però un pensar extremadament contundent. Davant d'un caminar llarguer s'escau de fer passes segures. D'aquesta manera, el radicalisme entra a concebre de debò els seus plans: assolir-los plenament. Toquem l'objectiu: trascotar cadascuna de les pedres d'aquest món per fer-ne un de bell nou.

Això és el que va fer Lenin. Precisament, com diu el nostre Cambó a Les Dictadures, Lenin no va patir els vicis típics dels demagogs i, alhora, va gaudir d'una rarament perllongada fama fins llavors reservada als personatges de tarannà populista, com ara l'anomenat Emperador del Paral·lel Alejandro Lerroux. Així que, ja ho sabeu, menys Lerroux, menys xerrameques, i més Lenin, més radicalisme vertader.     

dilluns, 6 de juny del 2011

Conflicte entre mass media i tota la resta de coses

Aquí també hi ha només dues opcions. O els mitjans de comunicació tenen límits, o no en tenen. D'una banda, si no en tenen, la llibertat d'expressió assassinarà tota la resta de coses, també la veritat objectiva. Els periodistes passaran a ser una xica part de tots els poders i passarà a encarnar, tot d'una i en bloc, l'únic poder efectiu. Perillosíssim. D'altra banda, si tenen límits, s'acaba la democràcia. La informació passa a ser un monopoli governamental i el pensament únic pot ser imposat. 

Tots els Estats són a un punt intermedi. Espanya es troba, emperò, a una posició més propera al segon extrem, així que, anem amb compte!

Conflicte entre polítics i jutges

Només hi ha dues opcions. D'una banda, fer que els actes polítics siguins susceptibles de control judicial ple, negant així la separació de poders (entre poder executiu i judicial, això és, permetre discrecionalment que els jutges, que no han estat escollits democràticament governin de facto el país) o, d'altra banda, impedir-ho, promocionant així que el Govern menystingui els llindars que fixa tot l'ordenament jurídic, la jurisprudència i els seus principis, havent de pagar sols un preu social en cas d'extralimitacions excessives. 

Què fer? Aparentment, Govern i Jutges van per dos camins que, en realitat, es creuen de tant en tant, com ara a la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 sobre l'Estatut català. Precisament, la memòria de l'any passat de l'Alt Tribunal s'ha admès que els magistrats treballen irreiablement amb caire ideològic, tot i que no partidista, afegeixen. Desdim, tot comptant, viure en un món ideal en el qual els poderosos no pacten contra la majoria. Recordem-ho: sols hi ha dues possibilitats, ambdues contra tots nosaltres. 

Una manifestació típica d'aquest problema és el de la immunitat. D'una banda, si els polítics no tinguessin un cert grau d'immunitat, aleshores els jutges, per les seves potestats atribuïdes i legítimament, podrien treure'ls del mig, injustament, arran d'una denúncia falsa. Els jutges tindrien en tal cas massa poder i, doncs, l'Estat seria indefectiblement no de Dret. D'altra banda, si els polítics gaudissin d'un grau màxim d'immunitat, ens podrieu veure governats per assassins que creuen que, dins de les seves tasques governamentals, s'inclou l'extermini sistemàtic, com a l'ex primer ministre de Rwanda. 

L'equilibri entre potestats jurisdiccionals i poder polítics mai no satisfarà a tothom. Triem el mal menor.  

Apunts sobre Dret administratiu

La percepció que cal fer perdurar el poder és relativament recent. Encara podríem dir més: ha estat tot just descoberta. El dret administratiu, emparat en les arrels de tall constitucionalista, és l'eina per fer perdurar aquest poder. Constitució vol dir, doncs, perdurabilitat. És com un sac que aplega algunes coses, a canvi de deixar-ne moltíssimes al seu defora. L'Administració, doncs, assegura la seguretat i la llibertat, si és la Constitució és liberal, i diverses prestacions, si es decideix social. Depèn de la concepció que es tingui d'interès general, noció indefinida que necessàriament cal complementar amb contingut pròpiament polític. Així perdura una estabilitat suficientment perdurable per defensar uns certs interessos configurats des del punt de vista polític.

Així, al dret administratiu, on les normes són més prolífiques, es veu la veritat del dret, que és el dret més proper a la seva execució i als seus fins immediats, allunyat de les grans paraules. És fàcil adonar-se que l'incompliment és ben bé la regla general en el dret administratiu espanyol.   

Nemo me impune lacessit

He vist que els lectors del diari ARA han escrit periòdicament memorials de greuges en relació a les dificultats de l'ús del català a les Administracions de l'Estat. La situació respon a un mal no resolt, emparat per moltes lleis, que tots encara patim.

Això no obstant, crec útil citar alguns drets que tenim davant l'Administració estatal a Catalunya. Primer de tot, l'art. 35.d) de la Llei de règim jurídic de les Administracions Públiques i procediment administratiu comú (coneguda com Llei 30/1992) diu que tenim dret a usar altres llengües oficials diferents al castellà, com ara el català si som a Catalunya, València o Illes. Això vol dir que tenim dret a que se'ns entengui (en altres paraules, els administradors tenen el deure d'entendre'ns), tot i que no a ser atesos també en la llengua pròpia. Es deixa un marge a les normes autonòmiques (art. 36.2) que, en el nostre cas, permeten una interpretació àmplia de l'article de la Llei 30/92. Aquesta interpretació, altrament, seria restrictiva a la Comunitat Valenciana. 

En aquesta línia, també tenim dret a ser tractats amb respecte i deferència (art. 35.i)), la qual cosa vol dir que els treballadors de les Administradors tenen el deure d'informar-nos dels nostres drets (l'ús del català que podem exercir) i sobretot el deure de no impedir-ne l'exercici, ans facilitar-lo. No és possible cap menyspreu (vist sovint en altres cartes al director) a la voluntat de parlar la nostra llengua. Si ho fan, vulneren els nostres drets i incompleixen la llei. 

Finalment, com tot plegat pot no ser suficient, tenim un dret que consolida tots els altres: el dret a exigir responsabilitats (art. 41.2). Que els poders públics incompleixin un dret, qualsevulla sigui, genera responsabilitat. La meva recomanació és complir amb el lema nacional d'Escòcia: "nemo me impune lacessit", ningú no em fa mal impunement. Cal ser bel·ligerants.