Gosem dir "jo sóc jo"!

La distinció entre subjecte i objecte va ser abolida des de Hegel. La veritat, però, no ha estat compresa i es pot escoltar tot sovint que "la raó em diu no, però el cor que sí". La gent vol encara estar dividida: aquesta és l'única explicació que sentin un conflicte entre el que són i el món, o el que és el mateix, entre el que volen fer i el que poden fer. La gent vol encara dir mentides, vet aquí perquè no s'arriba a la veritat. La hipocresia és irrenunciable: davant l'aparença, sí que hi ha una divisió - un d'irreal, és clar, que no és ni a les persones ni al món, sinó només als problemes que ens inventem amb nosaltres mateixos, entre l'individu i la societat, entre les societats, entre l'ésser humà i la realitat, entre la societat i l'univers. Així, segum dient que la racionalitat i els sentiments són dues coses sense punts de contacte i diferents, malgrat ambdues siguin dins nostres i no sabem on. Lògicament funciona millor la hipocresia i la mentida si el "jo" està dividit en dos o més trosos. Trosos que es barallen entre ells: guerres civils anímiques, exclusivament psicològiques, difícils de resoldre sobretot per la fratura de punts de referència. En conclusió, si mai volem la veritat, convé deixar de beneficiar-nos de contradiccions inexistents: el cor i la raó són el mateix, són sempre el "jo"; en altres mots, el que sentim, sensorial i intuïtivament, del món, és també el que comprenem d'aquest. Gosem no matar-nos, en fi, a nosaltres mateixos. Gosem dir algun dia: "jo sóc el que sóc".

Contradicció metafísica: vagin, sense rancúnies, a la presó

Una premissa de Carlos Dívar, President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, assegurava que "un terrorista lliure és una contradicció metafísica" (la qual cosa no sé pas què vol dir) i, arran d'aquí, com a conclusió, deia que els terroristes "vagin, sense rancúnies, a la presó" (és a dir, un desideràtum d'impossible realització). Si aquest és el tarannà del cap del Poder Judicial, no és estrany que, a partir de la distància entre justícia i realitat, la justícia acabi no sabent res del món. 

Gràcies Ahmadinejad!

A un lloc incert dels escrits de Hegel s'hi diu que "aquell que abans d'hora s'oposa a la realitat fixada, esdevé o un criminal o un boig". Compte! No ho és pas, ans ho esdevé als ulls d'aquells contrapunts encara poderosos que ubiquen com a "criminal" aquell que actua contra la llei o que viu fora de la llei, així com consideren "boig" el que és enemic o aliè als valors -indeterminadament clars- de la societat en el seu conjunt. Fins aquí, tots d'acord: estem d'acord perquè no som ni criminals ni bojos. Ara bé, què passa si ens ho mirem des de l'altre punt de vista? Fa mal dir-ho. 

El món ha estat històricament dividit. Ara bé, fins ara, el temps de l'uniformització: com a símbol, es pot triar l'ensorrament del mur berlinès. Va caure i prou. S'han acabat les discussions teòriques. El socialisme és només, com avui dia ens fan saver la majoria dels diccionaris d'economia, una teoria filosòfica. La realitat, doncs, davant una teoria filosòfica. Resulta, però, que és veritat: el Govern socialista grec de Papandreu està executant mesures liberals d'una intensitat inimaginable. El socialisme és pura xerrameca, propaganda electoral per a nostàlgics. Així doncs, no hi ha divergències econòmiques pel que fa al pensament econòmic contemporani. 

L'economia dibuixa tota la resta: on són el contrastos al món del segle XXI? Semblen limitats als següents (aquesta llista, me n'adono, ben podria ser confeccionada més prolixament): individus aïllats (entre els quals, gent que no es fa notar, alhora que criminals, bojos i terroristes -que suposa, diguem-ne, una barreja entre criminal i boig), països aïllats (com ara l'Iran, el Vietnam, Corea del Nord, entre d'altres que no existeixen pròpiament i que, això no obstant, no queden residualment col·locats al marge: com ara la Palestina) i organitzacions (que, al cap i a la fi, representen la suma dels individus aïllats, que pot anar des de Greenpeace fins Al-Qaida).  

La problemàtica dels individus aïllats queda resolta en una premissa suposadament absoluta (que, és clar, no ho és): la democràcia. Davant la democràcia, els individus aïllats i totes les idees que tenen al cap, ras i curt, no importen. La majoria es posa en marxa políticament per manar sobre una minoria. Això pot formular-se així: una majoria que potser s'equivoca imposa el seu error a una minoria que per atzar encerta i no se l'escolta. Encara en altres mots: la mentida que mata la veritat, com a possibilitat o, també, com a fet trist. 

En conflicte amb els països aïllats es resol d'una manera paral·lela: la comunitat internacional -sinòmic de "majoria social", però aplicat entre Estat sobirans- té la raó incontrovertible. Aquesta raó és que hi ha llistes de països terroristes, com ara Cuba davant els EE UU, o llistes de països ontològicament nuls en la prespectiva internacional, com Palestina i totes les Nacions sense Estat. Els països i, en grau menor, els pobles, són però sovint irreductibles. Ahmadinejad avui 22 de setembre a l'Assamblea General n'és un bon exemple: responsabilitzar els EE UU del gruix de les injustícies mundials és, em fa l'efecte, una veritat fefaent i innegable. 

Resulta obvi la contradicció entre la democràcia popular -una idea amb bons horitzons i amb origens honorables- i el concepte de democràcia dins de la comunitat internacional -de farga nord-americana i imperialista postcolonial. Portada als darrers límits aquesta contradicció acaba tenint preferència la democràcia mundial davant la que ve del poble. En altres paraules: té preferència el Consell de Seguretat de l'ONU -gens democràtic: que fa rutllar, al cap i a la fi, cinc països i, al final, un de sol, els EE UU- davant la voluntat dels pobles. O sigui, aquesta confecció de les coses -aquest rebus sic stantibus- acaba conduint-nos devers una estructura literalment antidemocràtica: una sèrie d'organitzacions que, dellà el que volem nosaltres els "criminals" i els "bojos", pot prendre o vetar les decisions clau de la història de la humanitat.    

Reforma de la Lex Suprema

Quan els juristes avui encara al poder creuen haver trobar la fòrmula per "generar confiança" a través d'una reforma constitucional, fan un dret que recorda les estratagemes dels filòsofs per trobar la felicitat. Una mentida que intenta ser una veritat i que no se'n surt. 

I

La "confiança en els mercats" és un concepte que té molta volada. Tanta, que ha acabat sent la pedra de toc per la reforma de la Constitució. Ara bé, té sentit parlar d'aquesta confiança? El que és clar que, atesa les crisis -l'econòmica, la financera, la del deute sobirà, la del límit de dèficit, la de les Borses i, és clar, totes les que se'n deriven (per totes, les crisi de l'estat del benestar)- podem afirmar amb contundència que els mercats no inspiren cap confiança. I doncs, per què lliurar la confiança a aquells que ens generen una gran malfiança? Resulta ben  paradoxal, en aquesta línia, que s'hagi modificat la Primera Llei de l'estat de dret en què vivim a fi i efecte de promoure una confiança que, òbviament, no ha estat gens profitosa: el dia de l'aprovació van ensorrar-se les Borses mundials a nivells del 2007. 

Es diu doncs: si no per crear confiança, almenys per "calmar els mercats", s'ha sentit dir. El cas és que, quan un gruix notable dels mercats són mercats especulatius, vet aquí que el benefici rau en la intranquil·litat, en els moviment radical i traumàtic.

II

Passant de l'ordre de la psicologia dels agents dels mercats, la complexa ànima dels inversors estrangers, al del dret, cal apuntar una reflexió més: el dret no està aquí per "programar", ans per vincular immediatament. No serveixen les lleis per fer promeses, per consolidar el populisme, per institucionalitzar la bogeria i les mentides ni tampoc per clamar desideràtums. Podríem agafar d'una revolada totes les nostres fantasies sexuals i magalòmanes i fixar-les a una Lex Suprema, que obligués a tothom, que no per això deixarien de ser fantasies irrealitzables. Creiem que la solució improbable dels nostres mals humans i errors, alzinada a Dret, passa a ser una altra cosa. No, les solucions dolentes, malgrat esdevingudes deïtats, segueixen sent equivocacions. Intentar fer que sigui Dret el que no convé que ho sigui, això demostra, a més a més, una manca greu de consciència. 

En paraules més sintètiques: que hi hagi avui dia a Espanya un deute de 700.000 milions d'euros -que equival al 65% del PIB- no és un problema legal, ans econòmic. Val a dir, que es resol amb accions econòmiques, no legals.

III

Finalment, a nivell polític, s'ha transformat una Constitució neoliberal-oberta en una d'ultraliberal. Això és el que deien els sindicats majoritaris i, causualment, aquí coincidim. En mots de Ferran Gallofré: "S'imposarà a les administracions públiques la prioritat de tornar el deute. Hauran de destinar els seus excedents a retornar-lo. Es destinarà, doncs, el 100% dels ingressos a tornar el deute? Què passarà amb les polítiques socials? La reforma constitucional proporciona un marc legal que blinda els propers govern per aplicar tot tipus de mesures d'austeritat i fortes retallades socials". 

Encara al nivell polític i per acabar, el Govern català s'esfereeix per le futura Llei orgànica que desenvoluparà el precepte 135 CE. S'han sentit aqueixes xifres: el dèficit estructural no depassarà el 0,4%, corresponent el 0,26 a l'Estat central i el 0,14 a les CCAA. Això equival a dir que els pressupostos de Defensa i el pagament dels interessos del deute sobirà, que paga l'Estat central, són més importants -i doncs tenen preferència- davant dels pressupostos autonòmics, que paguen el gruix de l'estat del benestar, sanitat i ensenyament. Ens altres paraules, dit clà i català: estocada social i nacional. 

Els dos darrers capítols d'una sèrie anomenada Història de la Humanitat

Penúltim capítol

Cristianisme de tot cor i a tots els cors. Què és el cristianisme? És palès, com a mínim, que Crist i nosaltres-els-altres no som el mateix. Per tant, les dues màximes essencials cristianes -(i) estima Déu i (ii) estima el proïsme, sense que pugui, com diu l'Evangeli, prevaler-ne cap (tot i que per als catòlics preval el primer sobre el segon notòriament)- ens fan fer via devers l'alienació o, el que és idèntic, la transcendència. El "jo" que estima queda buit, absolutament buit, de contingut. Només és individu el "jo" en tant que es projecta enfora. Així, un dels dos extrems de l'amor queda anul·lat i no hi ha amor al capdavall. Si tots els "jo" són fora de si mateixos, freturants de sentit, la humanitat no troba el seu camí. 

Alhora, emperò, es projecta al defora dels estrets límits on havia estat tancada durant segles i segles. Una força, al cap i a la fi, que, malgrat tenir un objectiu exterior, llunyà i difícil, no prou empenta per esdevenir acció.  

Últim capítol 

El cristianisme, per la seva pròpia idea, entra en conflicte i contradicció amb si mateix. No hi ha cristià que en surti amb la fe viva. El lloc de la fe -el lloc del cristianisme- queda buit. El jo, tanmateix, ja és del tot alienat. S'han assajat les forces de les persones i de la humanitat. Hi ha força, una força nova, ben ensinistrada -atès que ja ha esdevingut acció- vol ocupar els dos seients que han romàs buits durant quasi dos mil·lennis. Els ocupa amb la grandiositat de les qüestions: (i) Qui sóc jo? Qui ets tu? i (ii) Què vull? Què estimo?. 

D'una banda, sense que el "voler" -transcendència, voluntat projectada cap enfora- defineixi el "jo" buit i, per tant, inactiu i inerme. D'altra banda, sense que un "jo" que no vol res deixi amb les armes quietes davant l'enemic al "voler". La pregunta "Qui sóc?" no es fa en debades: és la recerca de la consciència. Mitjançant la consciència, hom pot estimar. Arran de la consciència, sempre en neix una acció conscient -creadora en tot cas- que avia les gents i els pobles vers la satisfacció. 

En efecte, vet aquí la lliçó fonamental de Hegel: la humanitat pot arribar-se a la satisfacció. Quan s'hi arribi, ja no caldrà posar res en marxa. S'haurà acabat aquesta Història.    

És justa la tria de magistrats del Tribunal Suprem?

Escolto les declaracions de Carlos Dívar, President del Tribunal Suprem, que amenaça amb una obvietat: les sentències fermes s'han de complir. I penso que la justícia és una dona i, en principi, no té nacionalitat. Ni llengua, tampoc. Ara bé, aquesta idea tradicional contrasta radicalment amb un fet: el TS -fortalesa tan inexpugnable com incontrovertible dins del Poder Judicial espanyol- és masculí i castellà. El TS és mascle, d'una banda, perquè des del 1812 fins el 2002 no va entrar-hi ni una sola dona. El 2002 va ser triada Milagros Calvo, pertanyent a l'associació conservadora de la Judicatura. Una tria que va ser controvertida, sobretot perquè alhora va implicar l'exclusió de dues altres magistrades que, tenint com a mínim els mateixos mèrits, eren inscrites a l'associació progressista. El TS és castellà, d'altra banda, perquè al llarg d'aquest 199 anys no ha estat President de l'Alt Tribunal cap català ni cap basc. Els magistrats catalans del TS, en aquesta línia, han estat de presència testimonial. Altrament, magistrats de Sòria, les Castelles noves i velles, inclosa La Rioja, andalusos, extremenys, etc. n'hi ha hagut una pila. El lector pot extreure'n les seves pròpies conclusions.

El càstig, segons Bach

Una obra no pas de les més conegudes de J. S. Bach es diu de "Wir Christenleut'", que vol dir, nosaltres els cristians. Què vol dir ser cristians? Si només ens poguéssim guiar per aquesta obra d'orgue ens faria l'efecte que el concepte de càstig -en la seva vessant dura, val a dir, luterana- defineix la vida laïca. Comença amb rapidesa i, contràriament al que ens pensaríem, accelera encara més, dellà el que ens aniria bé. Podem seguir fins que ens perdem: el pecat petit i venial al final esdevé, si en persistim, massa gran. Llavors ens condemna per sempre. 

La vida del cristià només depèn en una fracció insignificant de la nostra voluntat i les nostres accions. Primer de tot, perquè el curs mateix de la vida consisteix, al capdavall, a escapar-se'ns de les mans. En segon lloc, perquè la vida és la meitat d'una altra vida o, si més no, de res més: la mort tampoc no depèn de nosaltres. Fins aquí, fins i tot els anarquistes poden acceptar que el curs de la vida i la seva interrupció va força més enllà del que mai podríem controlar.

La vida del cristià és, però, l'ocasió. L'ocasió perquè duem a terme el bé. Aquí topem amb un dogma que, si no és fals, com a mínim és opinable: cal fer el bé. El cristià protestant sap que fer el bé no li assegura atènyer la gràcia i, tanmateix, fa el bé. El bé mereix ser complert malgrat no ens faci servei a nosaltres. Vet aquí la clau de volta dels valors cristians o, el que és el mateix, dels valors europeus. Però a l'horitzó sempre hi ha una foscor: el càstig. 

Resulta difícil no creure que el món està patint un càstig. Ben pot ser que sigui un càstig gratuït, sense causes que l'hagin desencadenat. Però també pot ser, com a alternativa, que el càstig s'expliqui per no haver fet el bé. Amb això, és clar, no intento fer ontologia mitjançant el moralisme: de cap manera. Dic que, així com un comportament pot ser vist com a conseqüència d'una altra actitud, també el mal pot ser provocat pel mal. Parlo dels daltabaixos borsàtils, posem per cas, que de manera òbvia venen ocasionats per l'especulació. 

S'ha sentit al llarg d'aquesta crisi financera que la nostra, a Catalunya i al món, és també una crisi moral (Duran i Lleida). Si de debò creiem que és una crisi de valors, llavors és irremeiable integrar el concepte de càstig als criteris per entendre la realitat social i humana. En altres mots, hi ha culpables. Quan hi ha culpables, el que direm tot seguit és evident: cal trobar-los, jutjar-los, engarjolar-los i, ras i curt, fer justícia. Fer justícia, com faria Bach, tal com sona el seu orgue.     

Desafecció, per Roca i Junyent

Ahir a l'Àgora de TV3 el jurista Miquel Roca i Junyent va respondre una qüestió sobre la distància creixent entre ciutadans i polítics. "L'entenc", deia, "perquè n'hi ha, del cert, de raons". Això no obstant: "però demano que els ciutadans no se sentin massa còmodes en la desafecció". Quan el greuge esdevé l'excusa o el mal avantatge, tota crítica cal que cessi, perquè els ciutadans còmodes en la desafecció fan part del statu quo estructural de la funesta distància entre polítics i ciutadans. En altres paraules, si els ciutadans s'instal·len en un punt llunyà respecte els afers públics, llavors ells són a partir d'aquest segon moment els grans culpables: ja no hi ha polítics que s'interessen pel que no interessa a la societat -como ara a ser corrupte, posem per cas- sinó ciutadans que, per alguna raó que apunta a la comoditat, caminen en contradirecció. EN TERMES HEGELIANS, l'anomenada al nostre temps "desafecció" és aquella síntesi insuficient entre la particularitat i la universalitat, val a dir, un desequilibri en el reconeixement mutu entre ambdós i, per tant, una infeliç incomprensió que, sens dubte, no beneficia sobretot als ciutadans.   

El valor del diner i del deute

L'arcangèlic Stefan Zweig comenta a El món d'ahir-Memòries d'un europeu que, passada la primera guerra mundial, es trobava a Salzburg. Allà va veure com el poble austríac patia la infració de la moneda. Comenta que "no hi havia diners, sols coses de valor". Els diners van ser transmutats en un objecte el valor del qual era desconegut i indesxifrable. Avui, altrament, ni hi ha diners, ni coses de valor, per a quasi ningú, per a cada vegada menys persones. Tot altre, no hi ha res més que deute i compres de deutes estatals i bancaris. El valor de tots els deutes, en el seu valor negatiu on pesa més l'expectativa de guany, encara resulta més incognoscible i tenebrós.  

Safo

Quan Safo canta no sé pas què faig: són dobles els meus desitjos, què diu exactament? Crec que el conflicte moral que travessa el traductor només té dues vies de sortida: o per la porta, com la gent decent, o per la finestra i, si un s'ho estima més, per la xemaneia, com fan els lladres, de nit. 

La primera sortida ens indica que Safo dubta entre dues opcions desitjables i que, com no sap què fer, val a dir, què triar, els seus desitjos ens mentenen com són, això és, dobles. Per tant, en prosa de romanç i palesa, la poetessa afirma que "no sé què decidir i, per això, vull quedar-me amb tots els objectes possibles, decidibles, que, posem per cas, són dos" i que, conseqüentment, fa que anomeni "dobles" la generalitat dels seus volers. 

La segona sortida, menys viable però més lírica, més absurda, ens atia devers un camí infreqüent i estret. Safo aquí, amb el "fer", no significaria el "decidir", ans un "fer" gran i vertader, en clau severa i estricta. Un fer com un temple o com un mar, diguem-ne. Cal imaginar-se a Safo en acció. Una acció total, això és, inconscient, no filtrada pels obtacles teòrics i morals del pensament. Cal doncs imaginar-se una Safo en acció descontrolada. Aquest fer permet obtenir uns resultats negats a aquells que decideixen el que volen i ho executen i prou. És un fer que deixa tenir desitjos dobles i, si els Déus ho permeten, atènyer-los. 

Ara bé, ara, davant aquesta segona opció, és necessari recordar l'episodi de Medea. Aquesta santa dona, que assassinà tots els seus fills, va endinsar-se a un fer frenètic i rabiós, tot fent i desfent fins a quatre vegades el seu voler, tot complint i reculant de seguida. Per què? Perquè el seu voler era contradictori. Si duem a terme tots els nostres desitjos, anem amb compte!, poden ser contradictoris i portar-nos, doncs, a haver de desdir-nos i a fer marxa enrere, innumerables vegades. Tot desfer és un atac contra nosaltres mateixos.