dijous, 25 d’agost del 2011

Martí Luter, el polític

El fundador de la nova teologia en el temps en què "nou" i "teològic" eren mots antinòmics, Martí Luter, va trastocar del nucli dur de les creences de tota la vella Europa. Tanmateix, fou un home profundament conservador pel que fa els afers polítics. Això deu caracteritzar els grans homes. En aquesta, línia, Lenin, pedra angular i organitzador de la revolució més pregona que mai ha viscut la humanitat, tenia, pel que se'n sap, costums matrimonials -part innegablement important de la vida de l'home casat- victorians anglesos, val a dir, que seguia fil per randa tots els tòpics i bons costums del seu temps.

Luter ben podria haver set bisbe de Salamanca quan l'estiu del 1936 va esclatar la guerra a Espanya. Un crit fort que s'adreça al passat. La Reforma amb majúscules que reclamava Luter consistia, en realitat, a tornar al passat. Volia recompondre una imatge idil·lica del cristianisme originari que, resistent a la Roma imperial, radicava en un individu fort que no acceptava autoritats externes. En aquest cas, la Roma era papal, però també era autoritat, i per això en creava una distància irremeiable. Una voluntat de cristianisme bastit a un món que quasi està del tot putrefacte -s'acosta l'apocalipsi, ens fa saber- i que per tant s'ha d'allunyar, com un anàrquic, de la realitat institucional d'aleshores, que sols aviava devers el pecat. 

La política de Luter no és tal, ans és teologia. El punt de vista, per tant, és el de sub speciae aeternitatis. Una greu fretura d'arguments basats en dades, fets o conceptes immediats fa que el magí luterà s'adreci cap a esferes que no res tenen a veure amb el Regne del Món. En aquest punt de vista, doncs, s'accepta l'autoritat -també si és tirana- perquè fa part d'un pecat -que no és de ningú més que del príncep- amb el qual nosaltres no podem lluitar -ja en tenim prou, raona, amb els nostres propis pecats. Per això, res de resistir-se a l'autoritat, perquè no hi ha una sola disposició al Nou Testament que en justifiqui l'atac. Per això, en la complexa guerra dels camperols suabs, tan els prínceps alemanys com els camperols són culpables i estan condemnats a l'Infern. Els tirans, emperò, són vistos menys culpables.

Conclusió d'això és que el que més li prova a Luter és salvar-se ell tot sol. Si hi ha pecats, aquests són nostres. Tota la lluita ha de consistir a deslliurar-nos dels propis pecats. Els mals del món són a segon terme. 

Aquest posicionament -Déu no ens deixa veure la seva Creació, els rocs no ens deixen veure la muntanya, l'arbre no ens deixa veure el bosc- Luter només veu l'ànima que s'uneix amb Déu, i res més. En fi, una mediocritat de lògica que només pot rutllar quan va sobre segur, és a dir, en els camins abstractes que pot obrir-se el pensament. La lògica, fins i tot, pren formes perverses: major infelicitat a la terra, més s'aplana la via vers el Paradís. Per això, és una sort viure a un país devastat i mercès uns camps eixorcs i, encara més, és una gran benaurança que un injust ens mati, si som justos, perquè llavors el Paradís serà instantani. Aquesta és la voluntat amagada de Luter: que una vida s'endugui l'altra tan bon punt sigui possible. L'argumentació, en fi, d'aquest plantejament, fa així: les raons són a l'altre banda, amb Déu, i per això les raons són totes transcendentals, mentre allò que és evident, que és la vida efectiva, es presenta en clau problemàtica, atès que és obstacle al bé major. Es dóna així una delegació en bloc de tot el que importa -vida, mort i coses- a l'audiència preferentment sumaríssima del Jutge Suprem.

Així veiem tost que la teologia no és medi per explicar ni per entendre la història política. L'abstració consisteix a no fer distincions necessàries, mentre la història són sobretot distincions innecessàries. L'abstracció, però, no és gratuïta: és reservada pels anomenats "sofistes" (escolàstics) i clergues com ell que, altrament de la pràctica totalitat social, gaudien de privilegis. La societat com a màquina generadora de contínues injustícies -causa que fa merèixer el Cel- té el preu del sacrifici -les reivindicacions dels camperols suabs- que mai no pagarien els homes oficialment religiosos. Luter parla com a persona a una societat a la qual creu no pertànyer-hi.

La concepció que té Luter de la guerra té la seva soca-rel aquí: les guerres són justes o no depenent del seu resultat. Si la guerra no és ni per honor ni per riqueses ni per mer imperialisme, llavors és una guerra justa. Si la guerra és entre iguals i lluitem perquè ens ataquen, llavors és una guerra justa. Això equivaldria dir que, estrictament, és impossible lligar guerra i justícia. En tot cas, la guerra vista com a finalitat significa contemplar-la des de fora, arran la pau més perfecta -o menys- que segueix l'endemà del final de la guerra. Aquesta visió i aquest cas s'emmarca en una persona que mai no ha trepitjat el camp de batallada.  

La salvació ve, emperò, de la gràcia. La desconnexió entre Món i Déu és tan colossal que sols la gràcia de Déu -que ens desvetlla una fe que no podria mai tenir base en l'experiència vital- ens salvaria. Això, en termes d'acció, es tradueix en determinisme. La llibertat té un cercle d'operativitat nul: podem esperar la gràcia divina o desesperar -vet aquí les úniques decisions. Dementre, cal viure en un trinomi luterà que fa així: autoritat és honor i aquesta forma d'autoritat honorífica és estabilitat. El millor que es pot demanar al món és una injustícia estable i relativament pacífica, potser interrompuda per farses bel·licoses. 

Element bàsic d'aquest sistema són dues apologies. La primera apologia és la de la venjança indirecta o a través de Déu, que jutjarà tothom, a l'altra vida. Per això, ningú, ni Luter ni els camperols, poden atacar l'autoritat injusta, quasi en cap cas o, ras i curt, en cap cas (les excepcions que dóna, em fa l'efecte, després les desdiu). La segona apologia és l'obsessió per la jerarquia, dels homes, és clar, i de Déu, sobretot. Aquesta jerarquia és intocable: Déu sempre serà superior i també sempre hi haurà poderosos injustos, perquè Déu els diu, assegura Luter, que han de ser injustos en les nostres vides, perquè nosaltres hem set injustos, pecadors i desagreïts. 

La resposta profunda a tot plegat és que Luter es sent condemnat des del primer dia de rebre els vots de clergue. Un penediment constant que no l'abandonarà al llarg de la seva perllongada vida. Com a condemnat, és enemic hipotètic, a la seva manera, de tots. Primer de tot i palesament, de Déu, perquè Déu l'odia i el considera el seu enemic. També, en segon lloc, dels homes, dels camperols revoltats, que ha criticat duríssimament als seus escrits, i dels prínceps i autoritats del món, pontífex inclòs, perquè també ha escrit en contra d'aquests, malgrat sense demanar-ne l'eliminació per l'espasa.  Luter respon, tot comptant, d'aquesta manera: odiaré els homes i sols estimaré Déu. Una persona amb aquesta mentalitat no hauria de fer política, en cap cas.

dimarts, 23 d’agost del 2011

Pòtols

A Barcelona hi ha avui dia 2.000 sense sostre i 700 persones que dormen al carrer. No té pas sentit estipular que són pocs respecte tots els residents barcelonins. Un d'ells, a l'Entrelínies de TV3, deia que "n'hi ha prou amb 15 dies per embogir al carrer". Un altre, fa molt de temps, em va dir al Raval: "és fàcil entrar al carrer; sortir-ne, però, és impossible". Entre l'entrada i la negació de la sortida hi ha la follia i anàlogs. Quan dic follia, parlo també dels obstacle que hom es troba absurdament al mig de camí a una societat com la nostra. 

Aquestes gents reflecteixen realitats heterogènies: drames laborals, tragèdies familiars, incapacitat d'integració, formes de depressió, etcètera. Parlen fins i tot unes variants lingüístiques substancialment diferents, tan si es castellà -com sembla que és majoritari- com català -amb manifestacions rares i arcaitzants. La dificultat de xifrar aital heterogeneïtat és un mal per a l'efectivitat de qualsevol ajut. Cal comprendre més la condició humana per veure què és de debò necessari per a aquestes persones. Caldrà gosar, per saber-ne més. 

Filosofia i Dret

S'ha postulat una distància incommensurable entre la filosofia i el dret: tal distància interdisciplinària sol afirmar-se entre vies de coneixement que no han tingut històricament prou punts de comunió. La negació i desqualificació mútua entre els dos fronts fa l'efecte que sigui l'únic contacte acceptat.

Aquest plantejament prové d'un vici: afirmar dogmàticament la suficiència conceptual i finalística de la pròpia disciplina -afirmació fonamentada en la ignorància dels altres sabers- i, conseqüentment, excedir-se en l'ampliació del propi àmbit d'estudi a fi i efecte de deixar sense contingut ni objectius altres disciplines que tenen un lloc legítim reservat d'antuvi. 

Partim d'una afirmació incontrovertible: tot coneixement té un objecte. Anant un xic més enllà, sense sortir de l'esfera de l'indiscutible: el coneixement, atès que estudia diversos objectes, es classifica segons categories consistents fixades de forma convencional. Aquí el mot clau és precisament la convencionalitat d'aquesta categorització disciplinària que permet, essent violada, confondre's. Les fronteres convencionals entre disciplines poden ser travessades, posem per cas, per estudiar "la filosofia del dret", a Dret, i la "filosofia de la política", la "de la història" i la "social", a Filosofia. Sobre aquestes propostes d'estudi no emetré judici; el cas és que són lícites perquè tenen delimitat aproximadament el seu objecte d'investigació i, per tant, no incardinen la investigació devers la confusió.

Ara bé, les fronteres convencionals de vegades són travessades no a fi de crear un espai d'estudi especialitzat mixte, ans per negar "tot el que hi ha més enllà". Aquesta negació generalitzant i simplificadora és pedra de toc de moltíssimes confusions problemàtiques tan intrínsecament, per a la nostra professió, com extrínsecament, per saber quelcom dellà la pròpia especialització. Un mal, en conclusió, que, per aquest camí, mai no podrem arribar a saber ni entendre. 

Ara donaré el meu parer sobre l'afer que tracto. La diferència verament substancial entre filosofia i dret rau en què la filosofia -amb exclusió d'agunes filosofies que han donat respostes sistemàtiques i suposadament inalterables, tot creant escola- té seu a l'individu, mentre el dret sempre a un col·lectiu nombrós. M'explico.
  • Que la filosofia es circumscrigui a l'individu no vol dir que el diàleg és per a aquesta un error, ans que els objectes que li interessen -la recerca de la veritat o, dit millor, les respostes eternes de la condició humana- són primordialment fruit d'una anàlisi que, per ser total, només pot ser personal. La filosofia estudia els grans conflictes, sense necessàriament oferir-ne la solució i, doncs, quedant tot dins de la persona que els pensa. Això fa que sigui la Filosofia generalment abstracta i, de retruc, que no ofereixi plenes garanties per satisfer la necessitat real del pensament, dellà la pròpia necessitat d'abstració sense contingut. El dogma del rerefons és que "no cal respondre mai".
  • Que el dret radiqui en una certa societat vol dir que l'estudi de la legalitat té una dimensió sempre política en donar resposta -del cert, sempre s'ha de donar resposta, legalment i judicial- als problemes tan socials com individuals. No es nega l'esfera individual o familiar, sinó que s'analitza des de fora. No s'intenta comprendre la condició humana en res més que en allò que és rellevant segons la percepció -sense aturar-se sobre si és correcta o no- d'un col·lectiu democràtic suficientment madur. Això fa que el Dret hagi de ser, tard o d'hora, casuístic i, irremeiablement, concret. I no sempre per força correcte, ans present. Vet aquí, en fi, el dogma del dret: "cal respondre sempre".  
Ara bé, aquesta dicotomia és una explicació massa simplista: la filosofia es mira des de molt a dalt els problemes humans -posem per cas, l'existència de Déu-, mentre el dret els observa des de tan aprop com pot -en la línia esmentada, la llibertat religiosa i el seu exercici-. En un altre exemple, la una en el què haig de fer -sentit de la vida-, mentre el segon en el què no he de fer -cadascú pot trobar-li a la vida el sentit que li sembli millor, sempre que no estigui permès, segons el principi de legalitat negatiu. 

El que interessa de debò de la dicotomia és que, primer de tot, tan Filosofia com Dret proven a resoldre uns problemes previs de tarannà humà. Els problemes són al capdavall els mateixos, però des de dos punts de vista. Atesa aquest esquema assenyalat -que sols descriu la meva opinió- ha d'existir una col·laboració, per força, malgrat sigui tàcita, entre les dues disciplines tradicionalment enfrontades. Del cert, per a la ment humana, pot haver-hi més xoc en el fet de punt de vista que no pas en el propi fet que s'observa. 

La connexió radica, per a mi, en què l'aplicació efectiva del dret -que posa en marxa tot el seu sentit- requereix una interpretació judicial que escaigui amb els principis generals i específics del dret, amb la jerarquia normativa (la qual també depèn de cert esforç interpretatiu), amb la realitat social del temps (art. 3.1 CC) i amb l'equitat (de manera complementària, en general, i excepcionalment exclusiva quan no hi hagi més remei, art, 3.2 CC). Això requereix saber què és la llibertat, l'ésser humà, la vida, la societat, la política i una comprensió del propi ofici. En termes jurídics, saber com omplir de significat els conceptes jurídic indeterminats i exercir correctament l'anomenada "valoració judicial no taxada". 

El que de manera profunda és dessota tot plegat és, però, la lògica. La llei no pot vulnerar la lògica o, dit d'una altra manera, l'aplicació del dret, administrativa o judicialment, ha de remoure els obstacles il·logics que es posin pel mig del camí devers l'efectivitat de les lleis. Quan dic lògica, dic principi de contradicció. La feina de l'autoritat judicial s'adreça també a un àmbit que va força més enllà de les lleis, perquè és intensament valorativa de conformitat amb l'esperit de les lleis. 

Igualment, la filosofia no hauria de ser una vanitat ni un pou de confusions, com sovent ho ha estat. La filosofia ha d'entendre que qualsevol esforç abstracte cal complementar-lo amb algun punt de referència concret. Que la filosofia d'avui pugui fer-se igual que fa tres mil anys diu poc a favor d'aquesta, perquè assimilar la reflexió filosòfica a la devoció religiosa formal que ret homenatge sempre als mateixos elements suprasensorials, repetint tothora els mateixos rituals. A la filosofia li agrada presentar-se sense data de caducitat, sense país, sense compromisos, sense responsabilitats. I una idea clara fa així: si conceptes abstractes es relacionen abstractament amb altres elements abstractes, és fàcil que la conclusió s'assempli més a l'atzar del que volem o preferim, que no pas a res que tingui rellevància al món o que pugui importar als altres. La filosofia ha de tenir un vessant concret -dades sobre fets i valors convencionals fixats a la llei- malgrat aquest estigui sota suspita i, doncs, malgrat ser circumscrit sempre a un ajut transitori. 

Amb aquest nou procediment, d'una banda, la filosofia guanyaria honestedat, força i credibilitat, i, d'altra banda, el dret s'amararia de major profunditat i perfecció per esdevenir més convincent i, amb sort, més just.

Fòbia

Qualsevol fòbia és pessimisme. Davant d'una certa realitat -que coneixem i entenem- se'ns desvetllen uns estímuls -que descriuen el pitjor escenari present i successiu, fins i tot contra el que coneixem i entenem. En altres parauels, ens imaginem contra la nostra voluntat o, en tot cas, per causes alienes a aquesta, que s'esdevindrà el pitjor que podria arribar a passar. S'estableix així una relació clara entre (a) una realitat, de la qual, tot i ser-ne conscients plenament, ja no controlem ni creiem poder controlar, (b) una por, creada íntegrament, o gairebé, per nosaltres mateixos, que tampoc no controlem. Un descontrol, en fi, doble: gnoseològic i emocional. El pessimisme pressuposa, dins d'aquest binomi, que la por, per ser interna (on és el "jo") vencerà la realitat. D'aquesta manera s'arriba a la conclusió que els pessimistes no realistes -que en són, em fa l'efecte, la majoria dels pessimistes- són persones que, independentment que tinguin coneixement exacte de la realitat concreta o no pas, sobretot tenem molta por. Una por insuperable i greu. Una por que trastoca el món sencer. 

diumenge, 21 d’agost del 2011

Pujolisme

El diari "El Punt Avui" publica aquest diumenge una entrevista a Jordi Pujol. S'hi palesen les fites mínimes per avenir-se tots els catalans. Contra l'escissió cada cop major entre els dos fronts que componen el bipartidisme estatal, sense punts de contacte i sense mútua commensurabilitat i que, al cap i a la fi, mostren que no existeix res que agermani les dues Espanyes i que, en conclusió, posa en evidència que no podrà mai existir una realitat nacional espanyola, altrament la Nació catalana compta amb un mínim comú denominador que permet fer via. Això no obstant, per afany de protagonisme, el Parlament català, més fragmentat i polaritzat que mai en set partits diferents, rebutja una acció única i contudent davant els mateixos greuges que afecten les persones. 

  Jordi Pujol al capdamunt de l'Aneto

A l'entrevista Pujol es fixa en tres fets: la crisi econòmica (mundial i, doncs, europea, espanyola i catalana), la crisi política (espanyola i, de retruc, catalana) i la crisi cultural. 
  • La més preocupant -per ser la que té els efectes més perversos- és la primera. La causa és doble: (a) els mals del capitalisme mundial -dit així, amb premeditada indefinició- varen reviscolar al si de gairebé totes les economies sobiranes i, alhora, (b) la discutible gestió de la crisi -errada segons Pujol i segons moltíssims altri- ha agreujat un gran problema econòmic en gegantí (part d'aquesta gestió errada radica, de fet, en la no modificació de les seves causes, això és, sobretot l'especulació immobiliària). Mals específics d'Espanya són la manca de crèdit bancari, l'intervencionisme burocràtic i, ras i curt, l'excés de cultura del "no". En directa relació amb tot plegat, apareix la pregunta: Catalunya és financerament viable dins de sistema de la LOFCA? La respota de Pujol és contundent: no pas.  
  • La segona -la crisi política- rau en què a Espanya no hi ha, de forma plenament efectiva, Govern central, perquè tàcitament l'Estat està intervingut per Europa (millor dit, pel dictat alemany), mentre que a Catalunya sí que n'hi ha, de Govern, però que no pot relacionar-se amb el central bilateralment. La bilateralitat Generalitat-Estat és un element més, certament, de la crisi política espanyola, per una raó senzillíssima: la bilateralitat l'han fotut en l'aire arran de la STC 31/2010 i de les males pràctiques que abans i després d'aquesta s'han practicat. Si no es resol el greuge del finançament català (que foragita aproximadament el 10% del PIB del Principat) mitjançant més bilateralitat, és a dir, a través d'una bilateralitat que sigui de debò i que impliqui la solució de la crisi política autonòmica, llavors Catalunya patirà totes les esfereïdores conseqüències d'un aparell econòmic que no rutlla i que, negant diners, no permet a la política de fer res. 
  • L'última crisi de la llista -però no última de totes les esmentables, entre les quals s'hauria de trobar la crisi moral o de valors- és la crisi cultural. Aquesta crisi reviscola de la política: nul·la voluntat d'entendre's. Pujol es pregunta: la cultura catalana en general i la llengua catalana en particular podran seguir existint dins de les mecàniques estatals? L'expresident es mostra pessimista: no, no podrà
Aquest és un escenari intranquil·litzant que pot ser resumit en el no reconeixement per part d'Espanya de la realitat econòmica mundial, de la pròpia estatal, tan política com econòmica, i, en fi, de la plurinacionalitat que hi ha al seu si. Sobre això últim, Pujol nota que Espanya no reconeix, pel que fa casa nostra, "la realitat cultural i lingüística, econòmica i política, del fet nacional català". Davant d'aquest escenari, una declaració d'intencions: "però hi ha país i gent amb iniciatives" i "capacitat de resistència a Catalunya" que, per tant, "ens en sortirem". 

L'abstracte "ens en sortirem" es tradueix en tres propostes concretes. 
  • Bilateralitat de debò, val a dir, una agència trubutària catalana emmarcada a un concert econòmic que permeti a la Generalitat (d'acord amb le seves necessitats financeres i sense autosacrificar-se contínuament amb el deute històric produït arran de la solidaritat interregional espanyola) recaptar tots els seus impostos i taxes i contribucions especials. També, que es fixi un sostre d'aportacions de Catalunya a la resta de l'Estat, com es fa a països federals com ara Alemanya. 
  • Que, al costat de la bona bilateralitat, no hi hagi corrosió competencial entre Estat i Generalitat. Aquesta corrosió es trasllada en el fet que la Generalitat es negligible en la gestió de determinats serveis. L'exemple clar és Rodalies - competència ara suposadament exclusiva del Govern català i que, alhora i paradoxalment, no és ni financerament i conceptual autosuficient respecte Renfe. 
  • Pel que fa el català, Pujol parla en sentit còncave: "fins ara el PP no ha fet cap proposta parlamentària contra la immersió lingüística". És obvi que al Parlament català el PP no hi té res a cardar i, també, és obvi que a molts centenars de kilòmetres d'aquí, a Madrid, podria dinamitar el model que aquí democràticament no pot anorrear. Aquesta afirmació es complementa en què s'ha de retre respecte al castellà i als catellanoparlans. 
Tot això, amanit amb un xic de "peix al cove", que sempre hi ha a l'operativitat parlamentària. Però assegura Pujol que "el peix al cove com a estratègia bàsica s'ha acabat". 

dijous, 4 d’agost del 2011

Sancta sanctòrum de Catalunya

  • Les Homilies d'Organyà

  • El Monestir de Sant Maria de Ripoll
  • El Monestir de Santa Maria de Montserrat
  • El Reial Monestir de Santa Maria de Poblet
  • La Catedral de Santa Maria d'Urgell

  • El Palau de la Música Catalana
  • El Palau de la Generalitat de Catalunya
  • L'edifici del Conselh Generau d'Aran
  • L'edifici de l'IEC
  • El Park Güell
  • La casa de Verdaguer a Collserola
  • La vila de Vic sencera
  • El poble de Portbou

  • El Canigó
  • El Sant Jeroni de Montserrat
  • El Besiberri Sud i Nord
  • El Montseny
  • El Cap de Creus
  • Els Besiberris Nord, del Mig i Sud
  • Les Illes Medes
  • El Pic d'Aneto

Anàlisi: tancament d'hospitals a Catalunya

Hi ha necessitats constants i d'altres que són circumstancials. Tothom sap que en principi la regla general és que les persones no estiguin malaltes. Si estan malaltes, però, sorgeix una necessitat diguem-ne circumstancial a la qual s'hi ha posar prompte remei. L'estat del benestar ha d'estar a l'aguait d'atendre aquestes persones. 

El Conseller Boi Ruiz ha determinat que l'Hospital de l'Esperança, durant (a) les nits (b) d'aquest estiu, tancarà. Primer de tot, perquè a les nits estiuenques l'afluència de malalts que necessiten el servei d'urgències baixa. La gent, ras i curt, es posa menys malalta a l'estiu que no pas durant els mesos laborables; sobretot perquè sol ser de vacances i, doncs, no és aquí o, dit altrament, perquè, precisament perquè està de vacances, no vol esgarrar-les posant-se malalt. El Conseller ha informat del fet que l'ingrés de pacients a urgències a les nits, a certs hospitals catalans durant les nits d'estiu és de menys d'un. 

Llavors apareix la pregunta: convé mantenir un servei d'urgències caríssim totes les nits de tots els estius tenint en compte que hi ve menys d'una persona per nit? O, malgrat siguin dues o tres, val la pena pagar uns sous del personal -almenys l'especialista mèdic, el personal de recepció i el cos de vigilància- per atendre una necessitat circumstancial que podria ser redreçada a un altre hospital? 

El que es prioritza no és doncs rebre el servei d'urgències o deixar de rebre'l, ans un problema diferent. Els que protesten prioritzen que hom pugui anar a l'hospital (a) de nit, i no de dia, (b) a l'estiu, també durant l'agost i (c) a prop de casa. El punt conflictiu és el "c". En realitat, és clar que a Catalunya la colossal majoria d'hospitals romandran oberts tot el vespre. Ara bé, el que volen els que protesten és que quedi ben a prop de casa. Això és voler una responsta o satisfacció immediata i total a una necessitat circumstancial lligada a quelcom que no és una necessitat: que quedi ben a prop de casa, això és luxe i no necessitat. L'estat del benestar ha de vetllar perquè tinguem els serveis socials corresponents, perquè que no quedin tots a tocar de casa.

El concepte "a prop de casa" és a més força relatiu i mai no podrà agradar a tothom. Sempre hi haurà algú que vulgui que encara quedi més a prop, l'escola, l'hospital, l'administració, etc. 

En cas que no es pugui el pacient moure, s'han previst mesures alternatives excepcionals que tothom pot fer servir. A cop de truc, pot venir un metge a casa.

Quin és el problema? A l'Hospital de l'Esperança s'han tancar fa poc uns indignats, per sol·licitar assitència mèdica, sense necessitar-ne. Millor dit, per col·lapsar el servei, com han dit expressament. Per fer notar que la gent vol un servei d'urgències de nit i a l'estiu i a prop de casa. Per impedir, per exemple, que la gent que de debò necessita atenció pugui ser efectivament atesa. I, en cas de no haver-hi ningú que realment necessita ser atès, llavors per sol·licitar, en nom d'una necessitat circumstancial inexistant, que cal tenir un servei que no es fa servir. 

L'estat del benestar, primer de tot, ha de ser possible. Condició de quelsevol cosa és que sigui possible, perquè si no, no serà. Que l'estat del benestar sigui possible vol dir que es pugui pagar. Si les recaptacions són avui dia menors a Catalunya -menors que el 2003- llavors no poden funcionar d'acord amb uns pressupostos en sanitat progressivament superiors any rere any. Durant dos anys Catalunya ha gastat el que no tenia: ha estat fundant l'estat del benestar en la impossibilitat financera. 

En segon lloc, l'estat del benestar ha de ser realment necessari. La salut costa a la nostra nació quasi 20.000 milions d'euros, malgrat la rebaixa o retallada efectuada enguany. No són pocs diners. Que s'abusa de les prestacions de l'Estat social, això és clar. Que se n'abusi, però, no és un argument per prescindir d'una atenció que és deguda i inqüestionable. El CatSalut ha de seguir funcionant, és clar, però amb la rebaixa pròpia de cada estiu -que efectuen totes les administracions sanitàries del món- amb el minvament obvi de les nits a certs indrets on tenen vies alternatives d'atenció. La comoditat màxima en l'accés als serveis estatals no és una necessitat, ni punyent ni circumstancial, sinó quelcom al que no hauria de parar atenció un Govern seriós en la conjuntura econòmica actual.

Així que, indignats, via fora els hospitals catalans!

dimecres, 3 d’agost del 2011

Actes de terrorisme que no tenen res a veure amb posar bombes

El terrorisme té els dits allargassats i no consisteix solament a posar bombes sota els cotxes oficials. Tot altre, atès que el gruix dels delictes relacionats amb el terrorisme i pels quals solen ser jutjades més persones són els d'enaltiment de terrorisme i col·laboració amb terroristes. La jurisprudència cassacional i constitucional, respectivament del TS i TC, han anat més enllà en fer esdevenir extremadament equívoc el concepte de terrorisme. Han escrit i signa sentències i interlocutòries en què el delicte d'enaltiment pot raure només en "no dir res" o "no negar", així com el de col·laboració ben pot limitar-se a crear un partit polític o àdhuc reunir-se amb els membres d'aquest partit polític. En altres mots, la justícia espanyola ha construït una gàbia sense portes, dins de la qual hi posa tot el que no li agrada, tot atorgant-li la qualificació de terrorista el que no ho és pas. 

Quin hi ha col·laborat? Sens dubte, les associacions de víctimes contra el terrorisme han tingut una bel·ligerància activa a l'hora de trastocar les coses. Una cosa és l'inqüestionable respecte que s'ha de tenir a les víctimes i una altra de ben diferent és oblidar que una víctima, precisament per la seva condició de víctima i arran d'un dolor excessiu que sent, és en tot cas parcial. A més, cal tenir present que les víctimes del terrorisme d'ETA que dirigeixen les associacions només són unes poques persones que representen un col·lectiu tan indefinit i heterogeni que va des de pares i mullers de militars i policies fins familiars de nens morts. Així que, primer de tot, és una falsedat integrar dins d'una associació totes les víctimes. El més greu, però, és que han atribuït generalitzadament a una part importantíssima de la societat basca -els més de 300.000 votants de Bildu, per exemple- un qualificatiu de terrorista que no correspon de cap manera. 

En aquesta línia i per major abundància, resulta intranquil·litzant que les associacions de víctimes d'ETA estigui tant a prop dels postulats d'un aplec de franquistes nostàlgics com és ara el Foro de Ermua i sobretot Dignidad y Justicia. 

Cal recordar que Juan José Ibarretxe, exlehendakari, Patxi López, lehendakari en el càrrec, i Rodolfo Ares, conseller d'interior de l'actual Govern basc, no són persones ni de l'ezker abertzalea ni tampoc, és clar, de cap organització terrorista. Altrament, són tots tres enemics dels abertzale i, per descomptat, d'ETA. Nogensmenys, quan el 2006 van reunir-se amb Batasuna -que mai no convé confondre ni materialment ni formalment amb ETA- van ser denunciats. Val a dir, una de les persones, com ara Ares, que és més menystinguda dins del cercle abertzale que representa per exemple la línia editorial i tònica constant del diari GARA, assegut al banquet per col·laboració amb el terrorisme. En paraules encara més clares: el cap dels policies que lluita contra ETA, suposat col·laboracionista d'ETA. Aquesta és una d'aquelles situacions paradoxals a les quals s'hi arriba tard o d'hora, tot deixant fer, sense posar-hi llindars assenyats, la lògica de convertir tot el terrorisme. Un resultat extravagant d'una manera de fer equivocada. 

El Tribunal Suprem, per unanimitat, va rebutjar considerar delinqüents a Ibarretxe, López i Ares. Perquè no hi havia res i perquè, de fet, reunir-se amb polítics d'idees relativament i parcial afins a ETA no pot, avui dia a una societat civilitzada, ser delicte. Recordem però que el ministre de justícia Caamaño només va exculpar a López i a Ares, del seu mateix partit, però no Ibarretxe quan, de fet, la situació de tots tres era exactament idèntica.

En termes metafòrics, crec que considerar delicte l'espasa i també la paraula vol dir irremeiablement que el Codi Penal obliga a quedar-se amb l'espasa. Si la paraula és delicte, llavors mai no podrem parlar, mai no hi haurà una sortida pacífica del marc violent. 

Altrament, cal recordar una cosa en relació a tots aquells que, a diferència dels tres esmentats, sí han estat empresonats per col·laborar, per reunir-se, per parlar amb membres de l'esquerra abertzale. Cal recordar que el Govern espanyol durant el segle passat fou sobretot un dut per un terrorista dit Franco. Cal recordar que el Govern espanyol després de la mort de Franco va ser administrat per personalitats no aïllades del Govern franquista i que tenien una declarat amor devers els actes de terrorisme del Generalísimo. Cal recordar que després de la Constitució i, més tard, després de la Transició i, fins i tot, després de ser Espanya membre de la Comunitat Europea, seien còmodament polítics franquistes al Congrés dels Diputats i a les Cambres legislatives autonòmiques. Cal recordar que des del 1969 Don Juan Carlos vivia amb Franco i que, atesa la seva amistat i afinitat (altrament, inexplicable), el militar terrorista va anomenar-lo successor. Cal recordar que avui dia a Espanya encara hi ha partits falangistes de tota mena i franquistes hipòcrites. Tot això és greu i, vet aquí, que el primer col·laborador del règim totalitari dels Franco no és avui dia a la presó, per ser bon amic de terroristes i genocides, ans assegut al tron de la Casa Reial. 

Curiós, en fi, que un sector fort de l'Espanya negra i vella hagi volgut convertir tot en terrorisme i que no se n'escapés ningú i que, alhora, els vertaders terroristes del segle XX, que són les dictadures feixistes, quedin completament i íntegra exemptes de tota culpa. Fa pensar, potser, que aquí la batalla no és entre bons i dolents, ans entre els grans dimonis que han anat contra els petits diables. 




Governança segons Krugman

La prudència no sempre és el terme mitjà: vull governants que facin el que és correcte, no el que es considera centrista [...] Culpar els dos partits americans en la mateixa mesura és fugir d'estudi: el problema dels EUA és l'extremisme americà. 

Semipalàtinsk

Semipalàtinsk és una vila del Kazajistan on la Rússia soviètica hi practicà proves nuclears. Des del 1949 fins el 1991 - oficialment, un poc abans deixaren de fer-se'n. Sol dir-se amb raó que Stalin va agafar la Rússia tsarista de la forca de palla i que la va abandonar amb la bomba nuclear. Un innegable procés des del punt de vista científic que socialment és discutible. Almenys, segons Ted Kaczyski i molts altres més moderats. El cas és que Semipalàtinsk pot simbolitzar el món després de una altra guerra o, millor dit, d'una guerra nuclear. Sabem només, com diu Einstein, que la quarta guerra mundial serà amb pals i pedres. A la vila kazjaca hi viuen alguns, però en unes condicions de misèria indescriptible. La majoria de les cases ja temps ençà foren buidades i les seves gents van anar a una altra banda. El terra, ple de forats. L'aire, amb sons de radiació. I tot plegat amb la cara d'aquells que van patir els horrors de la deformitat o del càncer arran de l'alliberament d'urani. S'hi pot anar algun dia, a Semipalàtinsk, perquè hi ha camins, però la tornada potser sigui per un camí més o massa llarg.