TENIM LLENGUA I TENIM PAÍS

Tota llengua és essencialment independent de les altres: no podem parlar, és clar, dues llengües alhora. El català  no és una llengua que depengui en res, absolutament en res, del castellà. En altres paraules, els catalans, per expressar-nos, no necessitem pas Espanya. Això està molt clar: el problema és que molta gent no ho té clar. 

L'Institut d'Estudis Catalans és baluard de la nostra llengua. Sap perfectament que la sobirania no és només la independència de la llengua - dels mals de barrejar-ho tot dins d'un món massa globalitzat - però és conscient que un futur Estat català és també una llengua catalana plena. Per això, adonem-nos-en: Catalunya ja és independent en cert sentit: tenim llengua. Aquesta llengua que tenim, també és la que tindrem. Cal servar-la com el bé més preuat que, actualment, encara ens queda com a manifestació formosíssima de la nostra història i cultura. 

Som milions de catalanoparlants, diu l'IEC al seu comunicat del 3 de febrer del 2011. Cita legislació internacional: la interpreta al nostre favor, amb potser un xic massa d'idealisme, i comenta: "ningú, en un marc polític democràtic, no pot decidir quina ha de ser la nació dels altres [...] el nostre cas no és el d'una minoria nacional, sinó el d'una nació minoritzada". 

De moment, resistim: tot i que "més del 40% dels estrangers d'Espanya viu a l'àrea de llengua catalana". I el que és més greu: dementre, resistim l'homogeneïtzació espanyola. L'espanyol, en veritat, és el que vol ser el castellà: una llengua que es parli arreu de la Península. L'intent no li va sortir bé amb Portugal, que no va poder retenir en aquells anys en els quals Nafarroa, Aragó, Catalunya, València i les Illes es rebel·laren.

Aquesta crida cal escoltar-la. Tenim llengua i tenim país, no ens n'oblidem. Acabem amb uns mots de l'Espriu, escrits en un viatge a Euskal Herria:

Vinc a Irunya,

on no sento parlar basc

[...]

Això no ens passarà mai aquí a cap vila catalana. Si ens passa, el silenci serà el nou símbol català, del desistiment, del deixar-nos fer, passivament, del deixar-nos morir.