Un estret camí d’una ampla i baixa vall ens condueix al poble de Sant Cebrià del Rosselló –avui, Saint-Cyprien. Tot al voltant, bells pins mediterranis. Acabats els pins, apareix un poble sense ulls ni boca, sense ànima. Només cases noves de trinca, amb piscina, grans platges artificials, blocs d’hotels i alineació de restaurants, d’estil caribeny, per a turistes vinguts d’arreu. El camí, sobretot en aquest cas, és molt més important que el destí.
Al començament del segle passat, Sant Cebrià ja era un lloc de passada. Primer va ser un camp de refugiats republicans, que acollí al xiquet Paco Ibáñez i als seus pares. Més tard, un camp de concentració. Aquest camp va ser collit: els republicans van ser transportats a Gurs, Drancy i Auschwitz. Aleshores, però, Ibáñez ja era a París.
El cantant ens diu que “a principios de la década de los 50, cuando me instalé con la familia en París, yo no era lector de poesía [...] Alguien me regaló un libro de poemas de Góngora [...] Y por casualidad le puse música a La más bella niña”. Aquest poema ens parla, com a mínim, del què ens parlen tots els poemes. Més en concret, la cançó descriu una nena, que ben podríem imaginar que és la democràcia, que s’ha quedat “viuda y sola”. El seu marit ha marxat, “yéndose a la guerra”, i se’n porta “las llaves / de mi libertad”. La nena s’ha de conformar amb “el sabroso oficio / del dulce mirar”, tot romanent vora un mar. “Dejadme llorar / orillas del mar”, prega la tornada. Al mar, segons va mirant, hi ha més planys. Els que guanyaren la guerra, encara no l’han perduda. “Encara som al camí”, com diu Ibáñez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada