Garrot vil al Tribunal Suprem: aplicat a Sortu

Entro al web del TS, tot cercant els fonaments jurídics, les raons, de la il·legalització de l'ezker abertzalea. No ho trobo per enlloc: no hi són. Veig, però, que el Tribunal cassacional ens atorga el goig de visitar-los els dies 24-27 de novembre d'enguany. Hi paro atenció. Ens ho comunica així: "el Tribunal Supremo abrirá sus puertas a la ciudadanía, bajo el lema "la justicia a tu servicio". El Alto Tribunal pretende dar respuesta al gran interés de la sociedad por conocer qué es y como funciona la Justicia. Los asistentes al Tribunal Supremo disfrutarán de una exposición donde contemplar uno de los garrote vil depositados en el Alto Tribunal, tras la supresión de la pena de muerte en España. El objetivo principal de esta iniciativa es acercar la Justicia a la ciudadanía". És força interessant que l'escrit aclareixi que ja no hi ha pena de mort a Espanya, per si un cas algú, potser, no se'n sabia avenir i, arran del garrot vil, pensava que al Suprem apliquen la pena capital trencant el coll. És així? A mi em fa l'efecte que el Suprem ha matat la democràcia a Euskal Herria. Sortu no concorrerà a les eleccions municipals. Esperar els fonaments jurídics d'això, canviarà alguna cosa? Comprendre la mort l'alleugereix, o no.  

----------------

Ara, amb els fonaments jurídics a la mà, diem: s'ha violat el principi de cogitationes poenam nemo patitur (no s'imposen penes a pensaments). S'ha condemnat pensaments, perquè el partit encara no ha dit res, no ha fet res, perquè encara ni tan sols ha estat inscrit com a partit al registre. Els pensaments, les intencions, no són pas contràries a la llei, ni és clar a la llei de partits. Torna l'Espanya de la Contrarreforma: cal, doncs, un nou Luter. 

SALVAR-SE, NO ALLIBERAR-SE, per Duran i Lleida

PP y PSOE siempre han dicho no al concierto para Catalunya. ¿Cómo responderán al previsible rechazo?

Hay que intentar que se sumen cuantas más fuerzas políticas mejor. Sigo reclamando del PP y del PSC en Catalunya la misma actitud que tienen los diputados socialistas y populares en el País Vasco y Navarra. Habrá que sumar todas las instituciones del país: desde La Caixa hasta el Círculo de Economía, pasando por Òmnium Cultural y los Orfeones. Toda la sociedad civil deberá movilizarse en la defensa del pacto fiscal, es nuestra supervivencia de futuro. El pacto fiscal nos obliga a todos.

¿Está haciendo usted un llamamiento a la insumisión fiscal?

Estoy diciendo simplemente que esto no puede seguir así. Se acabó, se acabó y se acabó. O vamos todos a una o nos seguirán tomado el pelo y estamos hipotecando el futuro de nuestros hijos y de los hijos de nuestros hijos.

La Vanguardia, 20.03.2011

Frontera Catalunya-França: actes vandàlics contra la carn catalana

"Un piquet francès format per una vintena de persones va cremar la matinada de dimarts caixes de pernils sense os de l'empresa Marcjoan Import Export de Santa Eugènia de Berga. Arran d'aquest atac, la Federació Catalana d'Indústries de la Carn (Fecic) ha sol·licitat més mesures de seguretat a la Generalitat i al govern. En un comunicat, la federació sosté que la Unió Europea és coneixedora d'aquests “actes vandàlics”, però que no fa res per evitar-los. La Fecic també recorda que les exportacions de carn catalana han de passar per França de manera obligatòria per al seu comerç internacional. En aquest últim atac, els agressors van ruixar amb gasoil el camió i van clavar bufetades al conductor. El camió portava vint tones a una indústria del nord de París per elaborar pernil cuit, i va ser atacat prop de Brive, a la sortida del peatge de l'autopista. Aquest és el tercer atac a una indústria catalana des que la interprofessional francesa de porcí va acordar intensificar la promoció de la carn francesa."

EL PUNT/AVUI, 09.03.2011

Les exportacions, arran d'aquests incidents, han devallat un 40%. L'Estat espanyol no ha pres mesures, de cap tipus, tot i haver set informat. No és el millor moment per a la passivitat: s'està dinamitant el mercat únic europeu i el dret a la lliure circulació de mercaderies arreu!

Tribunal Constitucional contra l'Estatut d'autonomia de Castella i Lleó

Conseqüències inesperades de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut d'autonomia català. Sentencia del Pleno del Tribunal Constitucional que resuelve el recurso de inconstitucionalidad interpuesto por el Consejo de Gobierno de la Junta de Extremadura contra el art. 75.1 de la Ley Orgánica 14/2007, de 30 de noviembre, de reforma del Estatuto de Autonomía de Castilla y León:

Lo que sucede es que el art. 75.1 EACL acepta el concepto de ―cuenca hidrográfica y al mismo tiempo lo contradice, ya que, mediante el empleo de la cláusula ―aguas de la cuenca del Duero que tengan su nacimiento en Castilla y León y deriven a Portugal sin atravesar ninguna otra Comunidad Autónoma, introduce un criterio que pretende fragmentar la unidad de gestión de una cuenca hidrográfica intercomunitaria, como es la del Duero, para asumir competencias sobre la misma que corresponden al Estado ex art. 149.1.22ª CE. No se trata, pues, al igual que dijimos en nuestra Sentencia de 16 de marzo de 2011, FJ 11, de los supuestos que abordamos en nuestra STC 31/2010 en relación con el art. 117.1 del Estatuto de Autonomía de Cataluña, que atribuye a la Generalitat competencia exclusiva ―en materia de aguas que pertenezcan a cuencas hidrográficas intracomunitarias, o con el art. 117.3 EAC, en la medida en que este precepto contempla únicamente la participación de la Generalitat en el ejercicio de competencias de ―planificación y ―gestión estatales de los recursos hídricos y los aprovechamientos hidráulicos que pertenezcan a cuencas intercomunitarias, cuya titularidad estatal, sin embargo, en modo alguno resultaba alterada por el precepto estatutario, ni era objeto de debate.

En altres mots: els Estatuts d'autonomia són paper mullat. L'Estatut català atorga competències a la Generalitat que, vet aquí, no alteren en absolut la distribució competencial en l'organització territorial estatal. Se'ns diu a l'art. 117.1 que "correspon a la Generalitat, en matèria d'aigües que pertanyin a conques hidrogràfiques intracomunitàries, la competència exclusiva" i, alhora, la competència exclusiva és de l'Estat. Què significa aquesta contradicció? Per al Tribunal Constitucional, que "de cap manera resulta alterada la titularitat estatal". Tot és il·lusori: quan s'esvairà la boira dels nostres ulls?

Tribunal d'Estrasburg contra Espanya

Voy a retrotraerme a un tema ya tratado: los privilegios que ostenta la Familia Real. La legalidad española, imperio bajo el que jueces y tribunales están circunscritos, otorga, como se ha visto, mayor protección a la persona real y a su familia: la ley penal impone una penalidad agravada en caso que la víctima sea Borbón. Ahora tenemos ocasión de volver sobre este asunto desde la óptica del Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH).

Los hechos fueron los siguientes: Arnaldo Otegi fue condenado a un año de prisión, de acuerdo con el artículo 490.3 del Código penal, por injurias a la Corona. La presunta injuria sonaba así: “el Rey es […] el responsable de los torturadores y el que protege la tortura e impone su régimen monárquico a nuestro pueblo por medio de la tortura y la violencia”. Se fallaba, por tanto, que el derecho fundamental a la libertad de expresión no amparaba las declaraciones del líder abertzale. Así resolvieron, las sentencias del Tribunal Supremo y del Tribunal Constitucional. 

Contra la jurisprudencia del Supremo y del Constitucional, el 15 de marzo el TEDH declaró, en cambio, que la punibilidad de tales declaraciones supone una vulneración de la libertad de expresión. Por tanto, son un supuesto de obligada indemnización. La indemnización fue cifrada en 20.000 €, además de 3.000 € por los gastos judiciales en instancias españolas. Esta cantidad fue determinada, precisamente, en relación con otra condena cercana en el tiempo y del mismo Tribunal de Estrasburgo. 

El 9 de marzo de 2011: Aritz Beristain fue resarcido con la misma cantidad por el hecho que, igual que Arnaldo Otegi, no recibió una tutela judicial efectiva. Esta vez, sin embargo, el caso era harto más grave: había denunciado torturas (recibidas en cuatro días de incomunicación) por parte de guardias civiles, presentado a tal efecto partes médicos que acreditaban lesiones graves. Su denuncia, sin embargo, fue inadmitida. También el Tribunal Constitucional dictó inadmisión. El TEDH resolvió, por el contrario, que existía una “duda razonable” de que las torturas se habían sucedido y que, por tanto, existía un deber inexcusable de investigarlo oficial y efectivamente, así como de juzgar los supuestos torturadores. 

El 15 de enero de 2009 se dio un caso aún más grave: Mikel Iribarren Pinillos cuando tenía 18 años recibió un bote de humo antidisturbios, que lo sumió en un coma, por parte de un guardia civil. La demanda no fue escuchada hasta cuatro años después, para ser entonces inadmitida. Contra las declaraciones de testimonios oculares, que habían visto cómo un policía disparaba al joven, nueve guardias civiles presentes el día de los hechos declararon que no sabían nada. Fue creída la autoridad: todos iban con pasamontañas, no se podía saber quién era de los nueve. La sentencia de la Audiencia de Navarra afirmaba que Iribarren se puso en peligro a ir a una manifestación no convocada. Fue confirmada por el Tribunal Supremo y Tribunal Constitucional. La Corte europea de Derechos Humanos desmontó esta componenda y dictó sentencia a favor de Iribarren. Condenó el Estado español a indemnizarlo por no haberle amparado judicialmente. 

Otegi ha recibido, pues, la misma indemnización que Beristain i Iribarren. 

En otras palabras, España ha sido condenada en los últimos tiempos por no tutelar demandas de sujetos torturados por sus autoridades policiales –entendiendo, por tanto, que la tortura no debe ser investigada y perseguida– y por limitar injustificadamente la libertad de expresión de aquellos que hablan contra la tortura –dado que la protección del la guardia civil y del rey debe estar salvaguardada, parece ser, en todo caso. 

Ciertamente, las declaraciones de Otegi tuvieron lugar durante una visita del monarca a Euskadi. El transfondo eran las torturas del caso Egunkaria, en el que los principales responsables de este periódico denunciaron haber sufrido malos tratos durante la detención preventiva a la que se les sometió.

Centrándonos en el caso, el TEDH encuentra desproporcionada la pena de un año de prisión por las declaraciones de Otegi. Si bien asume que el discurso fue hostil y provocador, resalta que no incitó a la violencia ni atacó la dignidad privada o el honor del rey. No constituyó, en ningún caso, un discurso del odio, antes una proclama de un político –en tal cargo, disfruta justamente de una mayor libertad de expresión, enriquecedora de la democracia. 

El citado artículo 490.3 del Código Penal contraviene, según el Tribunal Europeo, la plena efectividad del artículo 10 de Convenio Europeo de Derechos Humanos. Esto no pasa de ser una mera declaración de intenciones, dado que Estrasburgo no tiene competencia para anular leyes estatales. La idea, con todo, es ésta: la concreción legal de la libertad de expresión ateniendo al límite penal del artículo 490.3 es a todas luces insuficiente con la finalidad del artículo 10 del Convenio Europeo. En otras palabras, el derecho fundamental a la libertad de expresión reconocido por la Constitución española tiene una virtualidad menor que la reconocida en el derecho internacional y comunitario reconocido por el Estado español.  

Así pues, lo deseable es que esta decisión suscite un debate estatal acerca de la necesidad de modificar dicho artículo. Se trata de una pregunta que a la que la sociedad debería responder con firmeza. Porque, como ha demostrado la sentencia, se ha visto que una institución como la monarquía, considerada intocable, no ha de estar necesariamente protegida contra cualquier crítica. Crítica que, en principio, debería estar plenamente aceptada en un Estado democrático.

En definitiva, esta sentencia es positiva ya que supone una ampliación del concepto de libertad de expresión que de ahora en adelante deberá reconocer la jurisprudencia constitucional. Como explican los magistrados, la libertad de expresión ha de garantizarse porque es preciosa; más aún cuando, insistiré, se trata de un representante político escogido por los ciudadanos. 

A un nivel más general, esta decisión también supone la aplicación directa de nuevas normas jurídicas. Por ejemplo, la Asamblea Parlamentaria europea, en su Resolución 1577 (2007), titulada “Hacia una despenalización de la difamación”, invita a los Estados miembro a abolir las penas de cárcel por difamación y, lo que es más importante, a prohibir en su legislación cualquier protección reforzada de las personalidades públicas. Quizás esta sentencia abra un nuevo periodo de mayor reconocimiento de un derecho fundamental tan básico, y al mismo tiempo tan controvertido, como la libertad de expresión. El Estado español, por ahora, no ha reconocido culpas. Todo lo contrario: está de acuerdo con las resoluciones del Supremo y Constitucional condenatorias de Arnaldo Otegi. Se sigue prefiriendo el Rey a la justicia.

Al-Gaddafi i Rubalcaba

Al-Gaddafi, en la seva línia, etziba del seu poble assedegat de llibertat: "em sorprèn que no s'entengui que això es tracta d'un combat contra el terrorisme" (7 de març). Rubalcaba, en la seva línia, diu exactament el mateix sobre Sortu, que lluita perquè, després de vuit anys, sigui de nou possible una democràcia completa a Euskal Herria. Ens diu: "la estategia es detener, detener, detener, hasta que esto acabe" (3 d'agost del 2008). En aquest sentit, els dos són, ras i curt, tirans, cadascú a la seva manera. Al-Gaddafi ha declarat la guerra al seu poble. Rubalcaba il·legalitza, engarjola i tortura*.





*Solament recordar que ja hi ha dues ordres europees, per part del Tribunal d'Estrasburg, que comminen a Espanya a investigar tortures. Espanya diu que no investigarà res. 
Potser sí que convé investigar: el desembre passat, el Tribunal Constitucional, fins i tot tal tribunal!, ha admès que s'han perpetrat tortures pels cossos de seguretat espanyols - Vid. les seves Sentències 40/2010, 19 de juliol, i 63,/2010, 18 d'octubre. 

"ALGUNA COSA EM DIU QUE SÍ": Consulta popular de Barcelona del 10 d'abril

Avui he començat a participar a la consulta de Barcelona sobre la independència. Havia pensat recorrentment a militar en un partit: tanmateix, no són ara bons temps per inscriure's a cap partit.

El vent ens feia molta nosa: els papers volaven si no s'estava al cas. El vent era fred i, doncs, he posat la gavardina quan el sol, ja definitivament, ha tocat el dos, primer entre els núvols i, després, rere l'àtic d'un pis de la Plaça Molina. La gent tenia pressa o, més aviat, era força indiferent a tot. Dèiem que podien votar i no donaven, la major part, no volia donar cap opinió, no volia res en general. Ens perdem en els nostres detalls i un dia ens trobem que ja no hi ha objecte, sinó detalls d'una cosa que ja no reconeixem. Sigui com sigui, he aturat una dona, que prest s'ha declarat gallega (sense padró: cap vot), que m'ha explicat el següent:

Filho! Nosotros los gallegos no podemos ser independientes. Aquí, sin embargo, podéis. Hay medios, la cosas funcionan, y por eso la gente quiere. Pero en Galicia no hay nada, no hay dinero, no hay industria. ¡Estábamos mejor hace trenta años! Aquí vive mi hijo y está muy, muy bien. He venido a verlo, con cuatro amigas. Este lugar es precioso y comprendo que prefiráis estar solos. No os gusta España: ¡bueno! ¡qué se le va hacer! Un catalán vino a mi pueblo, que es muy pequeño, donde tan sólo viven 45mil habitantes. Se llamaba Sr. Massot y fundó una fábrica textil: yo era una niña ciquitita, pero lo recuerdo bastante bien. Dio trabajo a muchos y se empezó, por primera vez en mi pueblo, a vivir mejor. Se notaba. Los catalanes tenéis iniciativa. Galicia es pobre, no podríamos, no podríamos. Me parece muy bien lo que estáis haciendo aquí. Me dices que querrías ir a Galicia algún día... ¡pues es un lugar que vale la pena! Cuando vengas, ve a la joyería Enrique Avilés y pregunta por su madre. Así nos volveremos a ver. 

Voler i no poder. Val a dir, voler la llibertat i no deixar-nos-la assolir. Això no és pas just: està clar. Per això, la declaració 1514 de l'Assamblea General de les Nacions Unides, el 1960, a l'apartat 3, se'ns diu: "la manca de preparació en ordre polític, econòmic, social o educatiu no haurà de servir mai com a pretext per endarrerir la independència". Idea consolidada a la resolució 2625 del 1970 de la mateixa Assamblea. Arran d'això, Àfrica s'alliberà d'Espanya i en general d'Europa. En altres paraules, que Galícia o Catalunya no tinguin mitjans, no els ha d'impedir prendre una decisió. La persona pràctica no xifra les accions segons criteris com ara la llibertat. Els pobles sí que ho han de fer. Si, endemés, una decisió de llibertat és econòmicament viable, aleshores amb molta més raó. 

El vent fred no ens abellia gens. Des del punt de vista de la salut i la comoditat, quedar-nos ben quiets al bell mig de la Plaça Molina no era el més recomanable. La gent anava cap a casa a fer el sopar o al bar a veure el Barça, que aquesta nit, sembla ser, jugarà. Aturar-se a votar no s'esqueia. La consulta de Barcelona del 10 d'abril pot ser atacada des de diversos fronts: no pot ser-ho, però, des del punt de vista que aquesta consulta és una gloriosa lluita contra l'apatia generalitzada que no sap que, a pams, podríem conquerir tots els drets i exercir-los. 

Per acabar, quedi clar: la minoria activa -si de debò és una minoria la nostra- sempre guanya la majoria morta i enterrada. De l'estàtua gran i esquerdadíssima se'n poden fer xiques figuretes exquisites.

FEDERALISME SENSE CONTINGUT

"Però admetrà que hi ha veus dins el PSOE, com Alfonso Guerra, que parlen de la necessitat d'harmonitzar i d'acabar amb les elits polítiques autonòmiques. Com s'entén?

[Silenci] El gruix del partit va en una direcció molt clara.

Quina? L'estat federal?

És que de fet, a la pràctica, el nostre estat ja està funcionant com un Estat gairebé federal. El país ha avançat en la mateixa línia que els estats federals, en la mateixa direcció que països de tant d'èxit com els Estats Units o Alemanya. Són models similars al que estem desenvolupant aquí, que és un estat profundament descentralitzat amb elements importants de cohesió. No hem inventat un model nou."

ARA, Entrevista a Marcelino Iglesias, 5 de març del 2010

Els conceptes poden tenir contingut o no tenir-ne cap. Un concepte sense contingut, hom pot fer-li l'efecte, no és un concepte. No és així. Una part nuclear del programa electoral el PSC-PSOE és un federalisme sense cap contingut que, això no obstant, persisteix, que té una llarga ombra. El Sr. Iglesias ens diu que el PSOE va en una direcció molt clara, cap a un federalisme que, diu, ja s'ha assolit. Vet aquí que, d'una banda, el PSC volen crear un federalisme que, d'altra banda, afirma el PSOE que ja existeix. Sembla que el projecte del PSC ja és una realitat, així que no cal afranyar-se. Espanya és, vés, un Estat federal. No és que el PSC i el PSOE tinguin desavinences: sinó que allò que vol el PSC - un federalisme amb contingut - li ho dóna el PSOE - un federalisme que ja existeix, és clar, sense contingut. Podríem dir que Espanya és també un Estat budista, ara bé, sense contingut. Han trastocat el significat dels mots. PSC i PSOE ambdós parlen de federalisme, sense parlar del mateix. Què passa? Que cap dels dos diu res i, doncs, no ens fan anar enlloc.

 

DARRERES I FUTURES ESTOCADES DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL A L’ORDENAMENT JURÍDIC CATALÀ

Recursos admesos, promoguts pel PP principalment, per la Defensora del Pueblo i pel Govern central:

Estatut d’autonomia de Catalunya. Resolt.

Llei de consultes per via de referèndum. Suspensió.

Llei 5/2009, del 28 d’abril, dels recursos contra la qualificació negativa de títols o les clàusules concretes en matèria de dret català que s’hagin d’inscriure en un registre de la propietat, mercantil o de béns mobles. Val a dir, dret civil.

Llei del cinema.

Codi de consum.

Llei d’educació de Catalunya.

Llei de protecció dels animals. És a dir, prohibició curses de braus.

Llei del Síndic de Greuges.

Llei d’acollida de les persones immigrades.

Recursos antics, tots provinents del PP, admesos, segrestats:

Llei de suport a les seleccions catalanes (presentada el 1999). 12 anys!

Llei de creació del Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya (2000).

Llei de l’impost sobre grans establiments comercials (2001).

Llei d’arxius i documents (2001).

Llei de protecció contra la contaminació acústica (2002).

Llei de mutualitats de previsió social (2002).

Tot comptant i en paraules del conseller d'Interior Felip Puig: "el dia que aquest país vulgui posar-se en marxa, el TC no ens pararà".

ACORD CiU-PSC: FUM

Artur Mas és President de la Generalitat gràcies a un acord entre CiU i PSC signat el 22 de desembre del 2010. Un acord de mínims per assegurar mínims. Gran part del pacte és fum, o bé perquè és sobre qüestions òbvies, o bé perquè és sobre afers de concòrdia entre els dos partits majoritaris. Ara bé, hi ha una part que no és fum.

Els punts e) i f) estableix la “preservació” del model sanitari i educatiu català. Què significar preservació, això és un concepte polític indefinit. El Govern Mas ha retallat, als pressupostos de la Generalitat d’enguany, un 11%, respecte l’any passat. Sembla ser que deixa d’haver-hi preservació en un punt indeterminat entre l’onze per cent i el zero. Respecte el model educatiu, no se sap. El nucli dur, que és la Llei d’educació de Catalunya i, doncs, la immersió lingüística, això ja s’ha palesat, queda ben aixoplugat. 

El punt h) ens diu que es continuaran assegurant “les plantilles de mestres, mossos, metges i personal sanitari per donar resposta a les necessitats reals”. Això també és indefinit: quines són les necessitats reals i quina n’ha de ser la resposta, això és un misteri. El personal sanitari d’alt rang ha estat dinamitat, del cert, perquè no s’ocupa de les necessitats reals. El PSC, sigui com sigui, respecte els susdits punts e), f) i h) ha creat molt de fum – en altres mots, ha facilitat la Presidència per no res. 

Molt més interessants – perquè són més concrets – són els punts i) i j). Anem a pams. 

El punt i) ens diu literalment i íntegra: “Assegurar la presència de l’oposició en els mecanismes bilaterals de negociació Estat-Generalitat”. Primer de tot, cal dir que la bilateralitat va ser bombardejada i anihilada per la sentència del Tribunal Constitucional. En segon lloc, resulta sorprenent que això ho defensi el PSC, atès que mai no ha practicat la bilateralitat amb el PSOE, això és, que el Govern de la Generalitat mai no ha segut d’igual a igual amb el Govern espanyol. 

El punt j), altrament, ens fa saber que “les reformes del marc estatutari i constitucional es plantejaran, si s'escau, des del consens, com a mínim d'ambdues formacions polítiques”. Podria estar en contradicció amb el punt anterior: no necessàriament, sols tenint en compte els precedents PSC-PSOE. Resulta, diguem-ne, estrany, que es fixi que CiU no podrà reformar la Constitució espanyola, val a dir, com sigui en tingués la competència i es volgués evitar que ho fes. Així mateix, a Madrid, que és on succeeixen aquestes reformes, CiU és evident que tampoc no pot, tota sola, engegar res. En altres paraules, aquest punt és quasi una impostura.

Per últim, interessa ressaltar el punt p), que és el més concret, efectiu i vàlid del pacte. És potser l’única cosa de l’acord que no és fum. S’estableix que s’ha “impulsar l’acord sobre la Llei Electoral de Catalunya”. La pregunta que vola al magí és: per què no ho féu el Tripartit? El cas és que, en els propers dos anys, Catalunya finalment tindrà una llei electoral pròpia. Ja era hora. 

En conclusió, CiU no té les mans lligades. El PSC ha fet un mal pacte. Com diu en Tàpies: Catalunya endavant!

A la façana de la Casa de les Punxes de Domènech i Montaner: SANT PATRÓ DE CATALUNYA, TORNEU-NOS LA LLIBERTAT

LES PROPOSICIONS DE LLEI QUE INTERESSERAN AL PARLAMENT EN ELS PROPERS MESOS

Sobre la dació en pagament de l'habitatge personal o familiar hipotecat amb alliberament del deute pendent garantit amb hipoteca - que no va ser acceptat a Madrid, per cap partit tret de ICV. Sobre l'anul·lació de la subvenció a Endesa atorgada pel Govern en funcions de la Generalitat de Catalunya en Acord de Govern del 30 de novembre de 2010 - vestigi - part del gran forat del deute - del Govern Montilla. Sobre l'addició de l'apartat 2 de l'article 58 de la Llei 19/2010, del 7 de juny, de regulació de l'impost sobre successions i donacions - obligació pel programa electoral de CiU. Sobre consultes populars per via no de referèndum - després de la prevista retallada del TC.

Sentència del Tribunal Constitucional contra "el deure" dels gallecs de conèixer el gallec

Els catalans tenen el dret de saber el català, així com tenen el dret de saber txec, finès o qualsevol altra llengua. Però no tenen el deure de saber la llengua pròpia de Catalunya. Així, podríem dir, és un acte voluntari, aprendre’l. Com molta gent no té voluntat, no exerceix el seu dret, i no aprèn res més que castellà. Aquest és el panorama que s’ha creat després de l’explosiva sentència del Tribunal constitucional. 

Ara bé, sembla que és la primera vegada que el Tribunal constitucional fa una malifeta com aquesta. No és així. La llei 3/1983, de 15 de juny, de normalització lingüística, emanada del Parlament de Galícia, va establir al seu article 1.2 que “tots els gallecs tenen el deure de conèixer el gallec i el dret de fer-lo servir”. L’exposició de motius era clara: “el proceso histórico centralista acentuado con el paso de los siglos, ha tenido para Galicia dos consecuencias profundamente negativas: anular la posibilidad de constituir instituciones propias e impedir el desarrollo de nuestra cultura genuina cuando la imprenta iba a promover el gran despegue de las culturas modernas”. I deien: “la lengua es la mayor y mas original creación colectiva de los gallegos, es la verdadera fuerza espiritual que le da unidad interna a nuestra comunidad”. 

Cal dir que aquesta llei va ser legislada per Alianza Popular – molt més franquista que el Partit Popular. Vet aquí, però, que AP i el president gallec, Fernández Albor, era més autonomista que no pas el PSOE. Certament, en aquell any de 1983, ja governava Felipe González, qui va recórrer aquella llei gallega davant del Tribunal Constitucional. Va resultar en la sentència 84/1986, amb un bell vot particular que deia que també s’havia d’anul·lar l’art. 7, segons el qual era possible adreçar-se al Poder Judicial a territori de Galícia en gallec – val a dir, no existeix el dret a fer servir el gallec, ni tant sols, en l’administració de la Justícia. Pape Satana, pape Satana leppe! 

Acord entre Catalunya, Euskadi i Galicia: falta Castella

El primer acord de col·laboració entre les tres nacionalitats autonòmiques espanyoles va ser el PROTOCOL GENERAL ENTRE EL EUSKO JAULARITZAREN, LA GENERALITAT DE CATALUNYA I LA XUNTA DE GALICIA del 7 de febrer del 2007. On se’ns diu que “avui encara no existeix una correspondència entre l’Estat espanyol legal i el real en matèria lingüística”, altrament conceptes com ara “la major igualtat social entre les llengües” és completament desconegut a l’ordenament jurídic promogut pel Parlament i Govern central. 

Sembla que quan afirmacions d’aquesta mena venen dels interessats –catalans, èuscars i galecs, que són certament parcials per definició– perden el seu valor. Només les forces parcials, però, poden defensar interessos en lluita, superposant-se a d’altres d’il·legítims. Un acord és estàtic i, com no se n’ha arribat encara, la defensa parcial segueix. En tot cas, no sols són les tres nacionalitats les que s’afanyen, ans també Europa. Europa, certament, pot ser acusada en molts sentits, però no de parcial. El protocol ens informa: “el primer informe sobre el compliment en l’Estat espanyol de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries d’Europa (CELROM), elaborat el 2002, posava en evidència les grans mancances observades en la Justícia i en l’Administració estatal en matèria de respecte efectiu a les llengües oficials diferents del castellà”. Així que ara, ja no es tracta de complir amb els Estatuts, menystinguts encara més arran de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut català, sinó de complir la legalitat internacional. Recordem que la Constitució està, ras i curt, per sota del dret internacional consentit, com és el CELROM, per part de l’Estat espanyol. 

La por de l’Estat espanyol, en tots els àmbits, és diu “multiculturalitat i plurilingüisme”. El projecte d’Espanya, encara avui al segle XXI, és Nation-building. És sabut que, si s’accepta la idea de “nació de nacions”, val a dir, l’assimilació de les nacionalitat en tant que Comunitats autònomes a la Nació, sempre anomenada en majúscules, d’Espanya, aleshores Espanya es desmunta. Com deia Ortega y Gasset: “Castilla ha hecho España y Castilla la ha deshecho”. Quan parlem de respectar les altres cultures de la Península i, en tant que respecte a la cultura, el respecte a les altres llengües, es parla de poder. El poder és el poder i prou. Fins i tot quan es parla de símbols nacionals, de posar una bandera més gran, de canviar els noms de les viles i dels carrers, això també és poder. Espanya, en suma, no vol renunciar al seu poder, que desa gelosament. 

Per això, ara som a mig camí entre una afirmació que jurídicament és correcta – que és “L’Estat espanyol és un estat plurilingüe” – i una altra afirmació que hauria de ser la seva conseqüència i immediata posada en marxa – que el plurilingüisme fos “una realitat reflectida en l’actitud dels poders públics de l’Estat”. N’hi ha prou, diu el Protocol del 2007, amb aturar-se davant de qualsevol institució de Correos o RENFE: sembla que haguem sortit de Catalunya i ja haguem travessat Fraga. Cal encara esperar el dia en què comenci a ser, posem pel cas, Correus.