I
La distinció entre CC/CP, per Domat i Pothier, és essencial per pensar el dret de danys avui. La indemnització i la sanció són dos concepte dissociats. El rerefons d'ambdós drets, emperò, és el mateix, el neminem laedere/alterum non laedere.
El principi de la responsabilitat noucentista és una conseqüència del dogma de la llibertat individual. L'exemple són les màquines d'un empresari que causa danys a un treballador: l'agent, això és l'empresari, no té culpa, però, aleshores, és legítim demanar-se: qui haurà de suportar l'existència del dany? El treballador? O més aviat l'empresari que, amb una activitat socialment útil, ha introduït al món un risc nou que li genera, a més, particularment a la seva esfera patrimonial, un benefici?
Així que o bé la responsabilitat es socialitza, l'assumeixen els treballador en l'exemple anterior, o bé s'imputa a aquell que n'obté un benefici, amb aquella activitat empresaria que causa danys o riscos. Només dos models.
La summa divisio és entre, doncs, responsabilitat objectiva i subjectiva, sense perjudici d'altres criteris derivats, com el dels anàlisis econòmics del dret. En el primer es protegeix la societat (l'agent sense culpa respon) i en el segon es facilita l'activitat econòmica. El 1902 CC i TS han defensat, com a regla general, la responsabilitat subjectiva, atès que, fins i tot en aquells anys en què tenia força volada la responsabilitat objectiva (30/12/95), mai no ha estat aquesta concebuda en termes absoluts.
L'important són els detalls, on viu el diable. No es tracta de triar un model o l'altre, sinó d'analitzar l'estructura del procés -pel que fa onus probandi, legitimitat activa i passiva, presumpcions, etc- que són graduacions entre un extrem i l'altre. El que en molts casos és habitual, doncs, és una responsabilitat subjectiva, basada en la culpa, que tanmateix té alguns elements correctors de la responsabilitat objectiva, com sobretot la inversió de la càrrega de la prova i la presumpció de la culpa de l'agent. El nucli dur, en tot cas, és que la culpa sigui el principal criteri d'imputació.
(i) INVERSIÓ DE L'ONUS PROBANDI. Cada part en el procés provarà uns aspectes: el demandat, l'existència del dany i els elements, potser no de prova concloent i immediata d'imputació, d'imputació de la responsabilitat (no tant respecte la causació, sinó més aviat respecte el nexe causal). El demandant provarà la seva diligència, causa clàssica d'exoneració (provar que s'havia adoptat tota la diligència que en aquell supòsit era possible).
Aquí hi ha idees com que un major risc implica un deure de previsió major.
(ii) EVELAR EL NIVELL DE DILIGÈNCIA. Que una conducta estigui ajustada a reglaments o lleis no exonera. El mer compliment dels reglaments pot resultar insuficient davant certa situació real concreta, que ha d'implicar que s'operi una major diligència, encara que no sigui manada pel legislador. En aquest sentit, la STS 29/6/32.
De la mateixa manera, una actuació lícita pot donar pàbul a rescabalament. La simple manca de diligència, per omissió, resulta suficient en dret per imputar el dany.
(iii) INTRODUIR EL RISC. Com diuen els dicta llatins: ciuius commodum eius incommodum, i ubi emolumentus, ibi onus.
El respòs de la culpa, nogensmenys, es dóna quan és clara la causa del dany. La STS 5/9/07 també ha parlat de comportaments no ajustats a cànons ètics.
La TEORIA DEL RISC, segons Díez-Picazo: tota activitat que crea per altri n risc especial, fa l'autor de tal activitat responsable del dany que dins del marc de risc es pugui causar, sense que s'agi de cercar si ha existit o no culpa de part seva. La idea de rerefons és la bàsica de justicia: si amb la seva activitat una persona es procura un benefici és just que repari els danys que causa.
Es combina el concepte de risc i d'assumpció del risc. El segon explica el primer en els esports de risc. En compte, no és així en el món laboral (activitats intrínsecament perilloses, activitats empresarials, desigualtat de les parts, béns especialment vulnerables).
La clàusula general del 1902 CC ha anat descodificant-se, via les següents lleis: 30/92, 1/07, 26/07, 30/95 (avui 8/04), 12/11 (aquesta darrera sobre danys nuclears).
Els criteris de rescabalabilitat són: injustícia, intencionalitat, relació de causalitat, valoració del dany rescabalable. La regla general és que tot dany ha de rescabalar-se, llevat que l'interès lesionat no sigui digne de tutela.
II
"Las obligaciones nacen de los contratos [...] y de los actos u omisiones ilícitos o en que intervenga cualquier clase de culpa o negligencia", 1089 CC.
Diferències entre responsabilitat per incompliment del contracte i responsabilitat extracontractual (la primera idea és que resulta de vegades difícil destingir-les, la qual cosa produeix que es reclamin conjunament danys a través de les dues accions): CONTRACTUAL/EXTRACONTRACTUAL
(a) Font de l'obligació: voluntat de les parts (preexistent) / fet il·lícit.
(b) Interès lesionat: dret de crèdit / es cerca la indemnitat.
(c) L'incompliment de l'obligació contractual no per força produeix danys / en l'altra obligació sols es pot condemnar a reparar i res més.
Conseqüència de la distinció: (i) capacitat per cotractar / qualsevol persona, (ii) obligació de diverses persones: mancomunada / solidària impròpia, (iii) els contractes distingeixen entre culpa i dol / no es distingeix, (iv) només es respon per dol / pot haver-hi responsabilitat sense culpa, (v) es rescabala el dany emergent i lucre cessant / no existeix cap limitacio: n'hi ha prou que sigui efectiu el dany patit, (vi) inter partes / es pot respondre per fets de tercers (1903 CC), (vii) la prescripció: 15 anys / 1 any, etc.
Sobre l'acumulació o no de les pretensions de natura diferent: quan no resulti possible la perfecta identificació, la tesi és favorable a l'acumulació, podent-se exercitar ambdues accions de forma alternativa i subsidiària. CRITERIS de distinció jurisprudencials: (a) principi d'unitat de la culpa civil (mateixos principis de responsabilitat en ambdós casos: hi ha una juxtaposició de la responsabilitat contractual i extracontractual i dóna lloc a accions que poden exercitar-se alternativa o subsidiàriament, havent-hi zones mixtes, (b) es restringeix el dany produït per incompliment contractual al que s'anomena "rigurosa órbita de lo pactado", malgrat, com nota Díez-Picazo, l'art. 1258 CC inclou deures accessoris al contracte que generarien responsabilitat contractual, (c) sistema opcional, en relació a la juxtaposició esmentada, (d) de forma acumulativa els criteris anteriors, (e) criteri de la distinció: quan hi ha alteritat, hi ha sempre responsabilitat extracontractual.
CULPA IN CONTRAHENDO (Ihering): s'ha de protegir qui ha entrar en contacte per intentar arribar a concloure un futur contracte: els interessos tutelables són la seguretat en la contractació, la lleialtat i bona fe exigible en el cas concret i els deures d'informació. Per aplicar aquí el 1902 CC: culpa, dany i relació de causalitat entre ambdós, d'una banda, i règim que correspon a les obligacions extracontractuals en una acció negligent que es refereixi als tractes preliminars, com ara una ruptura unilaterable que genera perjudicis. En aquest sentit, sols seran rescabalats els dnays ocasionats per mala fe del demandat.
III
La doble regulació CC/CP. La raó és que el primer CP és del 1822 i que no va ser seguit per cap CC.
El CP compleix funcions diferents que les de la responsabilitat per danys. El delicte és un greuge contra l'interès públic, mentre que el dret de danys té com a fi compensar la víctima.
Diferències (sense poder parlar d'una dualitat de règims, atenent al 109 del CP, on s'indica que la responsabilitat civil derivada de delicte pot ser reclamada davant d'un tribunal civil): (i) presumpció d'innocència / no pas, (ii) aplicació del 25 CE / no de forma absoluta, (iii) imperativitat, M.F. / caràcter dispositiu de les accions de la LEC, (iv) La moderna doctrina: no pot dir-se que el la responsabilitat delictual neixi del delicte i l'extracontractual de l'il·lícit civil. En ambdós casos neix del dany imputat al responsable, (v) exercitada només l'acció penal, s'entendrà exercitada també l'acció civil (108 LECR), preferència de l'acció penal, que és improrrogable, tot i que la responsabilitat civil no perd la seva natura estrictament civil.
RESPONSABLES: art. 116.1 CP Qui és criminalment responsable, ho és també dels danys que la seva conducta hagi causat. (a) La quota, quan el dany és comès per dues o més persones, (b) la responsabilitat és solidària, (c) les persones jurídiques (LO 5/10) responen.
EXEMPCIÓ: de responsabilitat criminal (art. 20 CP), que no produeix la de responsabilitat civil (118.2 CP). Les del CP són: (i) inimputabilitat del menor d'edat (LO 5/00, LPM, lex specialis, que fa respondre solidàriament al menor al costat dels pares, tutors, etc.), (ii) anomalies o alteracions psíquiques permanents o transitòries, "siempre que el resultado que provoca la ingestión de estos fármacos no sea buscado intencionalmente para produir la exención", (iii) legítima defensa (exempció penal i civil), perquè no hi ha antijuridicitat, (iv) estat de necessitat, penal, no civil, "persona en favor de les quals s'hagi evitat el mal en proporció al perjudici causat", (v) exercici d'un deure o exercici d'un càrrec, penal i civil, perquè no hi ha res il·lícit, (vi) por insuperable, penal, responen aquells que hagin causat la por.
Responsabilitat civil subsidiària: dos supòsits (a) responsabilitat directa, sigui per culpa pròpia o vicària (art. 1903 CC), o (b) en defecte de qui sigui responsable principal, i aquí es parla de responsabilitat civil subsidiària (que és la dels arts. 120-121 CP). Sobre aquest últim, són: (a) pares o tutors (danys causats pels seus fulls o pupils, sempre que hi hagi convivència), (b) titulars de mitjans de difusió, (c) titulars d'establiments, (d) persones naturals o jurídiques dedicades a quelasevol tipus d'indústria o comerç, pels delictes comesos pels seus treballadors, (e) propietaris de vehicles susceptibles de crear un risc per a tercers, (f) còmplices respecte els autors, (g) Estat i altres AAPP respecte delictes comesos per funcionaris i àdhuc personal contractat.
COMPETÈNCIA: si el tribunal penal no imposa una pena, s'obre la porta a la jurisdicció civil. L'absolució penal, tanmateix, no impedeix al tribunal penal fixar les responsabilitats civils. Els tribunals civils sempre podran ser competents davants casos com amnistia, indult, prescripció, sobreseïment i rebel·lió. El límit: els fets probats pel jutge penal vinculen el jutge civil (STC 62/84 "repugna a los más elementales criteris de la razón jurídica aceptar la firmeza de distintas resoluciones jurídicas en virtud de las cuales resulta que unos mismos hechos ocurrieron y no ocurrieron, o que una mismo persona fue su autor y no lo fue").
Art. 113: no esmenta ja als hereus, sinó que es refereix a aquells als quals es causa un perjudici, arran la mort d'una persona. Aquests tenen legitimació activa.
Prescripció: de les acciones de responsabilitat civil derivada de delicte o falta: 15 anys (1964 CC). Les excepcions són la injúria i la calúmnia, del 1968.2 CC, que és d'un any, com la resta de responsabilitats civils. Ara bé, en una causa criminal en què a la fi no s'estima responsabilitat penal, es té 1 any per reclamar civilment des que finalitzà el procediment.
IV
RESPONSABILITAT PER ACTE PROPI: (a) acció o omissió voluntària (un no fer, o un no fer havent de fer). Remet a la negligència. La regla general: hi ha omissió quan existeix abstenció, independentment que hi hagi contradicció o no a una norma prèvia imposada. Hi ha la necessitat ineludible que el fet pugui ser imputat culpabilísticament a l'eventual responsable, la qual cosa no vol dir que, per ser intencional, hagi de ser plenament conscient. Si és dol o culpa, resulta indiferent.
Conducta negligent és la poc previsora. Cal ponderar en cada cas les circumstàncies que concorren. Es pensa en "el buen padre de familia" (1104.2 CC). "Sin caer en la responsabilidad por el mero resultado, puede sostenerse una negligencia sin una conducta antijurídica, basada en un nuevo principio de responsabilidad por riesgo o sin culpa que responde a exigencias de nuestro tiempo" (STS 5-12-95). Augmentant el nivell d'objectivitat, també serà exigible més diligència. Es faran doncs judicis de previsibilitat i evitabilitat. De fet, el criteri de definició de la diligència es vincula al de previsibilitat, respecte, aquí, un resultat damnós. Una diligència que serà la de la mitjana, o superior, segons quin sigui el cas. Els graus de culpa resulten irrellevants.
Les mesures de seguretat (compliment de reglaments, etc) no exoneren, com reiteradament ha dit la jurisprudència.
El demandant provarà que concorre culpa del demandat, mentre aquest útil que actuà diligentment. Sobre l'extrem, art. 217.6 LEC: facilitat i disponibilitat probatòria. Llevat que no es demostri la diligència, hi haurà obligació d'indemnitzar.
(b) que s'hagi produït un dany,
(c) que el dany sigui conseqüència de la conducta, o nexe causal.
(d) criteri d'imputació (subjectiu o objectiu). El 1902 CC es basa en el sistema la culpa. El concepte de CULPA és indefinit. Per això, es tendeix cap a l'objectivització de la responsabilitat, per suavitzar el rigor de l'exigència de la negligència. Però des del 2005, es torna a la idea rigorosa de la culpa. El que ha evolucionat jurisprudencialment és LA SEVA PROVA. La prova ara no es basa en la culpa o en l'absència de culpa, sinó en el nexe causal entre agent i culpa. HI HA UN DESPLAÇAMENT DE LA CULPA AL NEXE CAUSAL.
Exclusió de la responsabilitat: (A) cas fortuït (imprevisible) o força major (inevitable), que pot afectar només "una part", o sigui excloure només parcialment la responsabilitat, i (B) ús legítim del propi dret (no abús de dret) -fins ara, dualitat de règims entre 1902 i 7.2, perquè l'abús de dret abans era descrit a través del 1902 CC. I (C) menors d'edat (pot ser imputable subjectivament si es té la maduresa suficient, si pot entendre els efectes dels seus actes), (D) incapaços (la derogació del 32.2 CC deixa sense cobertura legal l'obligació d'indemnitzar dels incapaços, sobre el seu patrimoni), respondrà el tutor, (E) persones jurídiques (òrgans de direcció), que inclou associacions, fundacions, societats professionals, societats col·lectives, societats mercantils (ordenat empresari), etc.
V
CULPA PROFESSIONAL: normalment qualificada com contractual. Encara que no sigui obligatori, la majoria de professionals concerten una assegurança de responsabilitat civil.
PROFESSIONS SANITÀRIES: distingir entre sanitat pública i privada, perquè en la segona es pot tractar de responsabilitat d'un empresari o condemanat per incompliment contractual. Entre pacient i metge hi ha un concurs d'accions. En la sanitat pública: jurisdicció cont-adm.
Obligació de mitjans (salvant excepcions), tot i que la STS 27/9/2010 vol evitar-la (La distinción entre obligación de medios y de resultados no es posible mantener en el ejercicio de la actividad médica, salvo que el resultado se pacte o se garantice, incluso en los supuestos más próximos a la llamada medicina voluntaria que a la necesaria o asistencial, cuyas diferencias tampoco aparecen muy claras en los hechos, sobre todo a partir de la asunción del derecho a la salud como una condición de bienestar en sus aspectos, psíquicos y social, y no sólo físico (SSTS 30 de junio y 20 de noviembre 2009). Obligación del médico es poner a disposición del paciente los medios adecuados, y en especial ofrecerle la información necesaria, en los términos que exige la Ley 14/1986, de 25 de abril, General de Sanidad, vigente en el momento de los hechos, teniendo en cuenta que los médicos actúan sobre personas, con o sin alteraciones de la salud, y que la intervención médica está sujeta, como todas, al componente aleatorio propio de la misma, por lo que los riesgos o complicaciones que se pueden derivar de las distintas técnicas de cirugía utilizadas, especialmente la estética, son los mismos que los que resultan de cualquier otro tipo de cirugía: hemorragias, infecciones, cicatrización patológica o problemas con la anestesia, etc. Lo contrario supone poner a cargo del médico una responsabilidad de naturaleza objetiva en cuanto se le responsabiliza exclusivamente por el resultado alcanzado en la realización del acto médico, equiparando el daño al resultado no querido ni esperado, ni menos aun garantizado, por esta intervención, al margen de cualquier valoración sobre culpabilidad y relación de causalidad, que, en definitiva, le impediría demostrar la existencia de una actitud médica perfectamente ajustada a la lex artis). La responsabilitat és objectiva, via 148 RDLeg 1/07. Criteri: lex artis ad hoc (centre de gravetat, que es basa en el diagnòstic i pràctica de proves adreçades a demostrar o desdir una hipòtesi inicial, atenent a l'estat de la ciència en aquell moment). Importància del consentiment informat -informació com a requisit previ per validar el consentiment- (sense que, in se, la manca d'informació generi responsabilitat, però ho serà si impedeix prendre una decisió, com casos de wrongful birth). El compliment del protocol guia l'actuació: si el tractament és un dels possibles, no podrà en principi haver-hi responsabilitat. Caldrà veure si un altre metge hagués comès el mateix error o no.
Del resultat anòmal o desproporcionat se'n presumeix la negligència (res ipsa loquitur).
PROFESSIONS JURÍDIQUES: el comportament d'un advocat es considera d'imperícia si no compte amb un nivell de coneixement dels preceptes legals i de la jurisprudència que els interpreta que resulta imprescindible per poder reclamar davant dels tribunals (STS 8/3/03). També procuradors, notaris i Registradors (18 LH). La reclamació més freqüent és la de no presentació d'un acte processal en temps i forma, en relació a la pèrdua d'oportunitat o dany moral. Cal tenir en compte -no és pacífic si cal tenir-ho en compte- la possibilitat d'èxit del recurs frustrat: no tota pèrdua d'oportunitat genera obligació d'indemnitzar. Si el dany és hipotètic, hi ha una raonable certesa de la impossibilitat del resultat, no serà indemnitzable.
AUDITORS DE COMPTES: RD 1/2011, del TR de la LAC. El dany podrà causar-se tan a l'entitat auditada com a un tercer. Respondran, davant de tercer, tan l'auditor com la societat auditada. Aquesta acció prescriu als 4 anys. La responsabilitat és exigible de forma proporcional.
u.s.w.
