Som una nació, però el nostre Parlament no és pas nacional. El Parlament català, altrament, és regional, perquè té una llibertat ben limitada. L’actual interpretació de la Constitució n’és el límit.
Ara bé, la carta magna diu que “les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats s’interpretaran d’acord amb la Declaració Universal de Drets Humans” (art. 10.2). Això significa que la susdita Declaració Universal està per sobre de la Constitució. I vol dir alguna cosa més: que hem d’interpretar la Constitució sabent que “tota persona té tots els drets i llibertats” (Declaració, art. 2.1), que “tota persona té dret a una nacionalitat” (art. 15.1), que “la voluntat del poble és la base de l’autoritat del poder públic” (art. 21.3) i que “tota persona té dret a obtenir la satisfacció dels drets culturals, indispensables a la seva dignitat” (art. 22). Tot això interessa a Catalunya. Vet aquí, tanmateix, que la Constitució és interpretada segons el Tribunal Constitucional, puix que aquest n’és el seu “intèrpret suprem” (art. 1.1 de la Llei Orgànica del Tribunal). La coneguda sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya no cita enlloc la Declaració Universal dels Drets Humans. No és un criteri a l’hora de retallar la voluntat parlamentària del poble de Catalunya. Aquest és un greuge, tot comptant, que va directament i essencial en contra de la Constitució i, de retruc, en contra dels Drets Humans.
Ara bé, la carta magna diu que “les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats s’interpretaran d’acord amb la Declaració Universal de Drets Humans” (art. 10.2). Això significa que la susdita Declaració Universal està per sobre de la Constitució. I vol dir alguna cosa més: que hem d’interpretar la Constitució sabent que “tota persona té tots els drets i llibertats” (Declaració, art. 2.1), que “tota persona té dret a una nacionalitat” (art. 15.1), que “la voluntat del poble és la base de l’autoritat del poder públic” (art. 21.3) i que “tota persona té dret a obtenir la satisfacció dels drets culturals, indispensables a la seva dignitat” (art. 22). Tot això interessa a Catalunya. Vet aquí, tanmateix, que la Constitució és interpretada segons el Tribunal Constitucional, puix que aquest n’és el seu “intèrpret suprem” (art. 1.1 de la Llei Orgànica del Tribunal). La coneguda sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya no cita enlloc la Declaració Universal dels Drets Humans. No és un criteri a l’hora de retallar la voluntat parlamentària del poble de Catalunya. Aquest és un greuge, tot comptant, que va directament i essencial en contra de la Constitució i, de retruc, en contra dels Drets Humans.
Més enllà d’això, l’Estatut català reconeix la susdita Declaració Universal (art. 4.1): cal virar per aquest camí i fer que la nostra nació tingui un Parlament nacional. Això no significa voler la independència i prou, que és com voler el poder per al poder. Tot altre. Vol dir que podrem, sense obstacles, decidir tots plegats cadascun dels afers nacionals, els petits i els grans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada