Actualment Espanya no té una Constitució, ans un Tribunal Constitucional. Ja podem dir que la carta magna, avui dia, ha esdevingut una jurisprudència constitucional, tancada i, irremeiablement, limitadíssima.
Anys enrera, la Constitució va ser votada. No va participar el 32,89% del cens – quasi nou milions de persones. Recolzen l’abstenció: el PNB, quasi tots els Partits Comunistes (tret del PCE i el PSUC, el POUM i el PTE, Partit del Treballadors d’Espanya, entre altres, com LCR), els republicans, diversos Partits de Canàries i un d’Aragó, a més de la Falange. No van votar “sí” ben bé el 8% – un milió i mig de persones. Recolzaren el “no” ERC, Esquerra Nacionalista Basca, HASI[1], LAIA[2], els trotskistes del OCI, el POUM, la Unión Carlista i els carlistes de Comunión Tradicionalista, FN[3], EE[4] i la Falange de las JONS. A més a més de tot plegat, convé notar que Alianza Popular (l’antic PP, que des de l’Estatut ha fundat el patriotisme constitucional), primer, va inocular la faiçó diabòlica dins de la Constitució, i després, a l’hora de votar-la al Congrés, dos diputats d’AP s’abstingueren i quatre digueren “no”.
La Constitució també va ser votada a Catalunya: en aquests temps de penúria ens recorden que Catalunya va ratificar el pacte. L’abstenció va ser del 32,09% - el “no”, sobre els votants, del 4,62%. Resultats semblants es van donar fins i tot a la catalaníssima Osona. Ara bé, l’abstenció i el “no” van ser majors a Vielha e Mijaran. Sigui com sigui, Catalunya es trobava a un d’aquells moment que havia de decidir entre salvar-se o alliberar-se. Salvar-se significava superar el franquisme i tornar a pactar. Alliberar-se volia dir tenir la pròpia veu i arriscar-ho tot. Vet ací que Catalunya, al cap i a la fi, va salvar-se.
Euskadi també va haver de votar la Constitució: va optar per alliberar-se, però no el van deixar. El territori probablement més diferent de qualsevol altre indret d’Europa, Gipuzkoa, va tenir uns resultats contundents: l’abstenció “política”, manada pel PNB, va ser del 78,2% (285.260 sobre 504.389 censats), i el “no” va ser del 19,9% (65.355). En altres paraules, només 139.958 persones van votar “sí” a l’actual Constitució – això vol dir que només 1/3 part dels gipuzkoans van acceptar-la. Els resultat del referèndum a Bizkaia són força semblants, mentre Araba, tot i també palesar la seva voluntat d’alliberar-se, va poder pensar simplement en salvar-se.
La Constitució es féu en un moment de dèficit democràtic, sobretot per una raó: abans va pactar amb el franquisme que amb els pobles d’Espanya. Els bascos van quedar fora: el PNB va abandonar el pacte constitucional. D’altra banda, que els Partits Polítics fossin, tot d’una, legals, no significa pas que, d’una revoltada, gaudíssim del ferm desenvolupament normal de la democràcia i el pluralisme polític arrelat a la societat només gràcies al pas del temps. La fragmentació – dels nacionalistes, dels comunistes, dels carlistes i dels atrinxerats franquistes – va ser la vertadera realitat de fons del pacte. Com a marc ulterior de tot plegat, hi havia la paüra constant del cop d’estat – recordem que n’hi hagué un i que se’n desarticularen una pila, sense fer-ho públic, també per por. El context de la Constitució, doncs, no podia ser pitjor.
Al 31è aniversari de la Constitució es demostrà que als Palaus madrilenys s’ha enfilat de ple aquella mena de decadència pútrida que caracteritzava les llars dels Tsars russos. Tot és hipocresia. Els màxims representants del susdit patriotisme constitucional, el PP, eren tots absents: ni un sol President autonòmic popular. Altrament, un Lehendakari, per primera vegada a la història, era present a l’acte (a l'anterior, Ibarretxe, la sotspresidenta De la Vega li va haver de dir el 2007, temps de referèndum d'autoderminació: "Constitución, constitución y constitución!"). Entre tal panorama patètic, José Bono féu un discurs que perfectament hauria pogut fer, entre la Revolució de Febrer i la d’Octubre, Nicolau II, home feble i inconscient que es quedà sol al seu seient reial fins l’últim moment. El discurs de Bono deia que “muchos españoles no me perdonarían que pasara por alto la presencia del Lehendakari López” –potser no ho perdonarien menys d’1/5 dels espanyols d’Euskadi, els pocs que el votaren. I va donar un missatge optimista: “hemos dejado atrás la negra sombra de las dos Españas”, l’ombra, però no els fets il·luminats que diuen el contrari, perquè “una España de ciudadanos libres e iguales, que proclamó la Constitución de 1812” (mentida) rau també a la Constitució del 1978. També va citar a Tomás y Valiente, qui digué que Catalunya i Euskal Herria són parts, mentre Espanya és el tot: “el todo siempre por encima de las partes”, ens etzibà, i ara ens etziba el tsar Bono.
Com s’intueix pertot, els temps han canviat. Una Constitució té un contingut polític que ha de ser revisat, sense pors, perquè altrament esdevé un Parlament que, passada la legislatura, diu que s’hi queda per sempre, perquè tal vegada fou elet democràticament. Si avui votéssim la jurisprudència constitucional, que és el que de debò importa, el resultat seria obvi a Catalunya i a Euskadi: som fora, com diu el constituent Roca Junyent, del pacte constitucional. Si som fora d’aquella casa inhòspita, convé entrar a casa nostra.
[2] Langile Abertzaleen Iraultzarako Alderdia (Partit per a la Revolució dels Treballadors Abertzales).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada