Les dimensions del problema de l'abstenció

Hi ha una sola raó que fa que la democràcia rutlli: que la gent en prengui part. Un vot declara la voluntat que governi cert partit. Altrament, sense vot, s’accepta, passivament, qualsevol cosa. Ho direm d’una altra manera: els productes que hi ha al mercat –de tota mena, també els productes televisius i els partits polítics– descriuen amb força exactitud el que vol una societat, car ho compra i segueix comprant-ho, o vota sempre els mateixos. Als supermercats belgues hi ha una gran secció on venen nombroses varietats de pa, perquè agrada. Així doncs, tenim, sens dubte, els partits polítics que ens mereixem.

Quan hi hagué les primeres eleccions generals, l’any 1977, després d’haver fet mans i mànigues per fer-les possibles, el 16,86% del cens català no va votar. Més de mig milió dels quasi quatre milions de catalans. Podríem pensar: franquistes tots. Hi havia, però, l’AP – amb un diputat – i les JONS falangistes – amb cap ni un – com a opcions disponibles i força assumibles per als franquistes. Adonem-nos, però, del problema més punyent: aquesta abstenció del 1977 és la més baixa mai vista. De fet, a les següents eleccions generals, el 1979, encara fou major l’abstenció catalana: del 32,38%. Només l’any 1982 va ser menys del 20% (amb un 19,18%), havent-hi alguns pics indignants, com ara l’any 2000 i el 2008, amb una abstenció del 36% i 30%, respectivament. Aquestes percentuals s’acosten, numèricament, a les dels partits més votats. L’opció majoritària ha estat i és, com hem vist, no democràtica.

Què passa a les eleccions autonòmiques? L’abstenció és fins i tot molt major. L’any 1980 es celebraren les primeres al Parlament de Catalunya, on no hi votaren el 38,66% dels catalans. Això, des aleshores ençà, ha estat una constant. Mai no ha estat menor del 35,64% (xifra del 1984). Altrament, l’abstenció sovint ha superat amb escreix el 40%, per exemple: 40,63% (1988), 45,13% (1992), 40,80% (1999) i 43,96% (2006). Això és ben bé un conflicte tràgic absolut.

Finalment, el Parlament europeu, que pateix una crisi de legitimitat gravíssima. Sembla que a nosaltres els europeus ens hagi amenaçat Al-Qaida, com va passar el març d'enguany a l’Iraq: Qui surti de casa seva per votar, desafiant la llei d'Al·là i Ses paleses advertències, s’exposa malauradament a la Seva còlera i a les armes dels Muïaidins. Tot i això, a la província d’Anbar, on van fer una carnisseria el 2005 per la mateixa causa (arribant vius a votar només un valent 1%), a les eleccions d'aquest any hi ha votat el 62%. Nogensmenys, a les europees de Catalunya hi va votar, tret del 1987 (les primeres eleccions europees),  prop de la meitat dels electors. L’any 2004, es quedaren a casa més del 60% dels catalans.

Vet aquí el triple panorama –europeu, estatal i autonòmic– tant esperat pels militars i messies per dinamitar l’Estat social i democràtic de dret. La gent s'ha cansat d'aquesta democràcia. En cal, doncs, una de nova.