Catalunya ja no és una contrada de segadors. Vas pel carrer i la gent no sap ni tant sols quan és el temps de sega. Les xifres ho diuen: Catalunya ha perdut més de 30.000 pagesos - més del 50% de la seva pagesia durant el 1994 i enguany.
Totes i cadascuna de les comarques ha perdut treballadors del camp, tret de l'anècdota de Barcelona. Probablement, urbanites cansats de la ciutat: exactament, 95 persones més (un augment del 67,4%) que, deixant el cap i casal o les viles veïnes, van a la ruralia. A l'altre extrem, la Val d'Aran, que passa de 87 a 22, essent la més durament afectada per la devallada.
Lleida, tradicionalment el territori més afanyat en el conreu, només té tres comarques amb certa salut (han perdut menys de 30%): la Noguera, el Segrià i el Pla d'Urgell. Altrament, de Girona, la que actualment menys s'hi dedica, només la Cerdanya i el Pla de l'Estany. La província barcelonina encara té salut al Berguedà, Osona, Bages, Anoia i Alt Penedès. Tarragona, des d'aquest punt de vista relatiu, no té salut.
L'agricultura és des d'aquest punt de vista democràfic un sector estocat de mort per la crisi? La crisi és dels mercats: no del camp. Els efectes de la crisi són, atesa la mala notícia, bastant lleus. Des del 2007 a avui dia: Lleida ha perdut 1.000 pagesos, que correspon a força menys d'un 10%. Saben força bé que l'atur avui dia encara ronda el 20%. Ara bé, Girona és un altre guerra: ha perdut força més de 1.000, i això correspon a més del 20%. Les causes, però, són altres que les de la crisi: és una tendència a la baixa del tot independent.
Alguns diran que el món d'avui dia és el de la indústria de l'altra tecnologia i de la sofisticació en general. Aquestes persones són, simplement, ximples. Si no hi hagués pagesos, dit ras i curt, ens morim de gana. Les causes, sí, certament, poden ser al fet que la gent encara va del camp a la ciutat. Avui dia, però, ja no hi ha tanta feina com temps ençà a les ciutats. Ja no hi ha colònies industrials. Això no obstant, la gent diguem-ne de poble segueix arribant-se a les viles grans.
Aquestes dades contrasten vivament amb diversos fets: l'augment de cooperativisme en la producció agrícola (actualment a cada barri de Barcelona hi ha una cooperativa on els veïns poden comprar verdures i fruits directament duts del camp; en altres paraules, l'augment de la demanda) i l'èxit de l'agricultura ecològica a les terres de l'Ebre (un 30% més en els darrers 5 anys, cosa que no ha impedit que entre el 50% i el 60% dels conreadors ebrencs hagin tocat el dos). Podem dir objectivament que els olis d'oliva verge que es fan avui dia a Catalunya són millors que els d'anys passats. Malgrat això, resulta probablement impossible que l'antic i importantíssim sector primari deixi de ser, diguem-ne, secundari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada