FEDERALISME? VAL

Ha arribat a ser evident que Catalunya no està còmoda amb el nivell d’autonomia actual. El Parlament català n’és reflex d’això: CiU vol el concert econòmic i no descarta, a la llarga, el dret a decidir la independència; PSC vol el federalisme; ICV promou el dret a decidir i vol un federalisme amb contingut; ERC vol la independència mitjançant el dret a decidir; Reagrupament i Solidaritat volen la independència sense dret a decidir; PP i Ciutadans no volen res de diferent pel que fa a l’organització territorial estatal. Això vol dir que prop del 90% de les Corts catalanes no volen que Catalunya sigui una Comunitat autònoma, sinó molt més. Les properes eleccions del novembre palesaran, sens dubte, que és molt més d’un 90%.

Posem per cas que plantegem al Congrés del Diputats que Espanya sigui una federació. Primer de tot, el PP esgrimiria amb la Constitució a la mà: “en ningún caso de admitirá la federación de las Comunidades autónomas” (art. 145.1). S’hauria de dir, d’altra banda, que avui dia, en termes de ciència política unànimes, l’Espanya de les autonomies és un federalisme administratiu i, en molt aspectes, també polític. El sol fet que no permet parlar pròpiament d’un federalisme espanyol és l’aparell judicial, completament centralitzat. El debat, sigui com sigui, estaria a la Mesa del Congrés. Formalment, caldria dir que no és pas necessari un procediment agreujat – amb majories quasi impossibles, amb dissolució de Corts generals i amb ratificació de referèndum – sinó que n’hi hauria prou amb el procediment ordinari de reforma de la Constitució. Aquest procediment ordinari consisteix en una majoria de 3/5 parts tant al Congrés com al Senat. Si ho sol·licita 1/10 de qualsevol de les dues Cambres, es fa un referèndum. Així de senzill. Si el Tribunal Constitucional hi tingués alguna cosa a dir, diria que l’art. 2 de la Constitució no pot assumir el federalisme. El TC, però, no hi té absolutament res a dir a l’hora de reformar la Carta magna.

S’ha dit que és impossible canviar la Constitució sense el PP. Generalment, és veritat. Ara bé, n’hem pogut prescindir en molts moments, segons els resultats electorals, i no s’ha aprofitat l’ocasió. Avui dia podem dir que els Partits presents al Congrés que votarien a favor d’una Espanya federal són: PSOE (és discutible, però és el que afirmen llurs estatuts), IU, CiU, PNB, BNG, ERC, Na-Bai i CC. En altres paraules, tots els partits volen fer-ho, tret dels populars i UPyD (que volen reformar la Constitució, però no en aquest sentit). Aquest partits decididament rupturistes de l’actual organització territorial de l’estat constitueixen el 54,57% dels vots l’any 2008 o, dit en altres termes, 196 diputats. En altres paraules, per 5,43% (per arribar al 60% necessari) o, el que és el mateix, 14 diputats (per arribar a sumar 210 dels 350 que hi ha) no és possible, avui dia, el federalisme. Per tant, la federació és possible.

Si provéssim a veure aquesta possibilitat, com veiem, ben factible, no des del punt de vista de les majories del Congrés dels Diputats, sinó segons les dels Parlaments autonòmics –això és, sense el ruc doble vot patit a Catalunya i a Euskadi, així com a Navarra i Galícia– el panorama seria absolutament diferent. Sens dubte, la majoria, amb escreix, seria assolida i, avui dia, Espanya podria ser, amb un poquet de valor polític, un Estat federal força més legítim que l’actual autonomisme legal.