dilluns, 30 de juliol del 2012

Miscel·lània en record del nostre Roca Sastre




I

En Ramon Mª Roca Sastre, nadiu de Tàrrega, va involucrar-se al Tribunal de Cassació de Catalunya i, ara que torna a existir des de fa pocs dies –amb molt menys poder, tanmateix- aital Tribunal Suprem, convé que recordem el nostre Notari, que ben podria ser anomenat nacional. 

En Roca Sastre va signar el 17 de juliol del 1937 –la data té connotacions evidents per tothom- una sentència del TS de Catalunya. La matèria era una acció de filiació: un pare biològic que se’n desdeia i un fals pare que s’atribuïa el fill. Semblava un assumpte inestroncable, irresoluble. Aplicarà, però, en Roca Sastre “el dret i la raó”, el dret romà, i se’n sortí, i, com comenta l’Encarna Roca, magistrada avui al TC espanyol, “la sentència era tant cabal [...] tothom ho troba tan natural, tan real que, fins i tot, patent, senzill”. Això fóra poca cosa si no fos perquè n’hi ha més: vam perdre la guerra i el Tribunal de Cassació de Catalunya va ser dissolt i les seves resolucions anul•lades, també les d’en Roca Sastre. Ara bé, quan el Tribunal Supremo va analitzar el cas va fallar en el mateix sentit, tot seguint el mateix “iter ratiotinii” de la sentència anterior anul•lada. Era la STS del 5 de juliol del 1944, de l’aragonès Castán, procurador franquista i bon tractadista.       

II

Segueix comentant sobre en nostre Notari la magistrada Encarna Roca el següent: “l’exercici de la llibertat en el sentit proposat per Kant portarà conseqüències importants en l’àmbit del dret: (a) La primera, que en l’exercici d’aquesta llibertat, la voluntat comuna dels individus agrupats en àrees geogràfiques concretes, donarà lloc al concepte de Nació. La sobirania nacional consistirà en un contracte per garantir els associats la seguretat i la protecció gràcies a l’ajut recíproc ; (b) La segona, el concepte de dret privat, que apareix totalment dissociat del públic a partir de la Revolució francesa i que no pot limitar-se a garantir la possibilitat de realitzar la llibertat, sinó que ha de protegir l’individu front a les eventuals accions dels altres.

III

Per dir-ho en mots d’Almirall, en Roca Sastre té molt present que el dret, i en particular el dret civil, és una peça essencial de la nació. “La unificació del dret civil no es indispensable als fins del Estat: la unificació, lluny de ser útil, es perjudicial á la misió civilitzadora del Estat”. Parlà, doncs, contra Alsonso Martínez, per al qual “progreso” era l’existència d’una mateixa llengua i un mateix dret, perquè això defineix “la nació”. Altrament, comenta Encarna Roca: les idees serveixen tant per als que defensaven el manteniment del Dret civil català, com els que defensaven el Codi civil unitari. La diferència es troba en que la Nació de què parlen els uns i els altres no és la mateixa”. En la mateixa línea, Assumpció Sallés ens indica que “el Dret civil català constitueix la màxima manifestació de la seva civilització”.

Per això, en Roca Sastre va ocupar-se de la secció de successions de la Compilació de Dret Civil Català, amb una qualitat i primmirantesa técnica fabulosa. Avui el nostre Codi Civil de Catalunya és l’hereu sortós d’aquesta feina immensa que esdevingué Llei de l’Estat, encara en temps d’en Franco.

IV

Segueix Encarna Roca: >possiblement, donat el dolorós fracàs de la progressista legislació republicana, en propugnar la igualtat dels cònjuges, la dels fills amb independència del seu origen, i altres normes fonamentades en els principis constitucionals i estatutaris, aquestes institucions històriques van ser el refugi que els compiladors van trobar i van utilitzar per afegir novetats impensables en l’any 1960, com ara, la llibertat de la dona per contractar sobre els seus béns propis sense necessitat de la llicència del marit, la investigació de la paternitat, la igualtat entre fills biològics i adoptats, les normes successòries i la rescissió per lesió. Però no es pot oblidar que:

1r. Es generalitzà a tot el territori un model de família troncal, formada no solament per la parella i els seus fills, sinó per tres generacions que viuen juntes. Aquest model no és generalitzable a Catalunya perquè Barcelona i la seva àrea, al llarg dels segles han tingut unes característiques especials, que han merescut diverses regulacions pròpies. 

2n. El patrimoni s’identificà amb la família. Ho diu molt clarament Duran i Bas i això es lliga amb un fort sentit de família, que fa que s’hagi de tenir alguna cosa material sobre la qual fonamentar els sentiments familiars. Per tant, els drets individuals no són tan importants com els familiars ni tan sols pel que fa a la propietat.

3r. El principi d’autoritat era més fort que el principi d’igualtat i es considera que és necessari per tal de conservar la mateixa família. Però aquesta autoritat no pot ser arbitrària, ni està pensada per afavorir els interessos personals: es construirà pensant-la com a mitjà per a conservar el patrimoni.

No vull, però, que el acabo de dir sigui considerat com a una crítica ni als compiladors ni al resultat final, el text compilat de 1960. La dolorosa derogació de la legislació republicana, els moviments procompiladors nascuts arran del Congrés de Saragossa, de 1946, i la necessitat de tenir en un únic text el màxim possible de regles vigents van fer que els compiladors de l’època trobessin en aquests mètodes a què m’he anat referint el recolzament teòric per a la seva feina. I molt especialment la base romana, d’un dret romà encara prestigiós, que va proporcionar un bon número de solucions molt assenyades que encara estan vigents, sobretot en el llibre IV del nostre Codi civil. La Compilació no va ser ni un text pretensiós ni un text inútil. Va provocar que l’any 1968 el Tribunal Suprem digués que era el Dret comú per a Catalunya, en una sentència remarcable que podia considerar-se com una disculpa front a alguns greuges importants produïts pel mateix Tribunal a l’inici del segle XX.<

V

Per acabar, una imatge. Quan cap al tard les gents de festa tornaven a casa seva, pujant Passeig de Gràcia amunt, es veia a la Pedrera, a un dels finestrals, un fil de llum. Era en Roca Sastre, ja ben desvetllat, al seu despatx, escrivint el seu “Derecho Hipotecario”.

La feina teórica dóna fruits. Tots els fruits serien millors si vinguessin mejorment d’una tasca teórica prèvia. Amb el Dret Privat, Catalunya no ha errat. Potser, contradient contracor la frase d’en Jordi Pujol, no tenim país, però, gràcies a éssers no pas gaire públics, com en Roca Sastre, tenim dret civil

diumenge, 29 de juliol del 2012

"Actos políticos": intangibles jurisdiccionalment?

La Llei de 27 de desembre del 1956, reguladora de la Jurisdicción contencioso-administrativa, fou vigent fins el 14-12-1998, tot i que Aparicio i Barceló (més aviat, Pere Jover Presas) diu que hi ha “dudas sobre la vigencia o derogación del artículo 2.b”  . Aquest article ens diu: “No corresponderán a la Jurisdicción contencioso-administrativa: [...] Las cuestiones que se susciten en relación con los actos políticos del Gobierno como son los que afecten a la defensa del territorio nacional, relaciones internacionales, seguridad interior del Estado y mando y organización militar sin perjuicio de las indemnizaciones que fueren procedentes, cuya determinación sí corresponde a la Jurisdicción contencioso-administrativa”. 

Solidaris-Insolidaris


Vet aquí el primer article (1.2) del nou Estatut Andalús (19 de marzo de 2007): “propugna [...] en un marco de igualdad y solidaridad con las demás Comunidades Autónomas de España”. Els hi escau. A més, cerca de ser Europa, primer de tot copiant fil per randa la CE, i després parlant del dret comunitari, (art. 1.4) “La Unión Europea es ámbito de referencia de la Comunidad Autónoma, que asume sus valores y vela por el cumplimiento de sus objetivos y por el respeto de los derechos de los ciudadanos europeos”. Aquest Estatut va ser votat pel 36,28% del poble andalús i acceptat per un 87,45%.

Altrament, l’art. 4 de l’Estatut diu, primer de tot, que ens ha d’interessar promoure el ple exercici de les llibertats i els drets internacionals. El mot "solidaritat" apareix al final d’una llarga enumeració de principis rectors i no sembla que faci referència a la solidaritat amb estrangers. En tot cas, aquí, es parla d’una solidaritat com a virtut.

Solidaritat ve del llatí solidus, sencer, d’una sola peça. Val a dir, hi pot haver, certament, solidaritat, però entre iguals. Gran virtut és que hi hagi entre diferents, entre diferents que, d’alguna manera, hem d’assimilar com a iguals per a donar-los el que cal.

24.5.2009

Dades sobre processos electorals, inclosa la CE '78


No en som mai prou conscients, val a dir, sempre podem prendre’n més, de consciència. S’apropen novament – molt lentament, paürosament – les ELECCIONS al Parlament de Catalunya i, en prop d’un any, també les generals de l’Estat espanyol. Molts, sembla, amarats per la desafecció, proclamen que no, que no votaran, ni a ningú ni en blanc, això és, no aniran a votar. Aquells que no voten mereixerien, dit ras i curt, el següent: ésser presos violentament i llançats a un Estat capitanejat per un dictador de ment fosca. Aleshores es bellugarien, amunt i avall. Cal, però, votar abans d’haver d’agafar les armes. No és concebible que avui dia a Espanya la força política més invicta sigui l’abstenció. O, si més no, és tant concebible com que torni un dictador. 

Elecciones generales de España de 1931 (junio) Gana PSOE (escaños: 115, es decir, 24.5 %), con Julián Besteiro. Una minoria feble, atacada per Lerroux.

Elecciones generales de España de 1933 Aunque la victoria de la derecha fue clara, ya que de los 8.535.200 votos emitidos, 3.365.700 fueron para partidos de derechas (CEDA de Gil Robles), 2.051.500 para partidos de centro y 3.118.000 para los partidos de izquierda.,[2] el reparto de escaños no es representativo de la distribución de votos, debido a la ley electoral. Como ejemplo, los socialistas consiguieron 1.722.000 votos para obtener 58 escaños, mientras que los radicales, con solo 700.000 votos consiguieron 104 escaños (según el historiador Hugh Thomas). El problema de la ley electoral vovería a repetirse en las elecciones generales de 1936 aunque en menor medida, ya que la izquierda obtuvo más del 60% de los escaños sin apenas haber superado el 50% de los votos. 

Vet aquí: un motiu més per odiar el temps de la Segona República.

Elecciones generales de España de 1936 (febrer) Hubo 9.700.000 votos totales, de los cuales 4.430.322 fueron a parar al Frente Popular, 4.511.031 a las derechas y 682.825 al centro. Con estos datos el Frente Popular sólo obtuvo 200 actas de 473. A continuación vino lo más interesante, un golpe encubierto revestido de "democracia". El 17 de febrero el Frente Popular se lanzó a la calle y se apoderó de las actas. Algunos gobernadores civiles dimitieron y dijeron literalmente: "Que hagan con las actas lo que quieran". Paralelamente, se manipularon los resultados en Cáceres, La Coruña, Lugo, Pontevedra, Granada, Cuenca, Ourense, Salamanca, Jaén, Burgos, Almería, Valencia y Albacete. Cuando los teóricos vencedores ponen el grito en el cielo y presentan una serie de recursos, se crea una Comisión de Validez de las Actas Parlamentarias que sacó las actas irregulares adelante (formada por parlamentarios de uno y otro signo) y anuló escaños a la derecha. Así en el primer recuento la CEDA obtuvo 101 diputados; al final obtuvo 88.

La Constitución española: Del censo: 26.632.180, votantes: 17.873.271 (67,11%), abstención: 8.758.909 (32,89%). A la pregunta: “¿Aprueba el proyecto de Constitución?”, gana el “sí” (15.706.078, es decir, 88,54 %) frente al no “no” (1.400.505, id est, 7,89%). 

El PNV, tots els Partits Comunistes (tret del PCE i el PSUC, el POUM i el PTE, Partit del Treballadors d’Espanya, entre altres, com LCR), els republicans, diversos Partits de Canàries i un d’Aragó, a més de la Falange, recolzen l’abstenció. 


  • UCD, PSOE, PCE, PSUC, AP, Pacte Democràtic de Catalunya (Pujol), la democràcia cristiana catalana i el Partit Carlista (PC), recolzen el sí. 
  • Altrament, ERC, Esquerra Nacionalista Basca, HASI , LAIA , els trotskistes del OCI, el POUM, la Unión Carlista (UC) i Comunión Tradicionalista (CT, carlista), FN , EE , la Falange de las JONS, etc. recolzen el no.

Conclusions: (a) els bascos van quedar fora del pacte constitucional (o bé s’abstingueren, o bé es mostraren en contra), (b) els partits comunistes, aleshores, estaven increïblement dividits i desendreçats i, conseqüentment, no van pesar prou a l’hora a decidir com seria la CE, (c) les forces franquistes i, per dir-ho d’alguna manera, del passat, no tingueren pas força, tret de AP – per tant, no pot afirmar-se estrictament que la carta magne és completament hereva del franquisme, ans només en part – tot i que potser en els aspectes més importants, (d) els carlistes també estaven visiblement dividits, entre el sí i el no. (e) En resum, el més clar és que la CE es féu dessota un greu i irremeiable dèficit democràtic – que siguin, tot d’una, legals els Partits Polítics, no significa pas que, d’una revoltada, gaudim del ferm desenvolupament normal de la democràcia, al llarg d’anys, i el pluralisme polític arrelat a la societat. El contexte de la CE (i el que això implica), en fi, assenyala que és necessària una reforma – una reforma que vingui de les Autonomies.

25.1.2007

Habermas i Aparicio


Del Manual de Derecho Constitucional, primera edició, de M. A. Aparicio Pérez. “Aunque el primer anteproyecto de constitución configuraba la Administración de la Justicia como una competencia compartida entre el Estado y las Comunidades Autónomas, el art. 149.1.5 de la CE establece que el Estado tiene competencia exclusiva sobre tal Administración”.

“La Ley Orgánica del Poder Judicial recoge tres tipos de responsabilidad [judicial]. [...] Respecto de la civil, los artículos 411 a 413 la establecen por los daños y perjuicios que causen jueces y magistrados en el desempeño de sus funciones, con intención de causarlos (dolo) o por imprudencia, frente a los cuales se podrá interponer demanda de responsabilidad una vez que sea firme la resolución que ponga fin al proceso, y previa reclamación durante el mismo en el momento en que se haya generado el daño. Los casos de responsabilidad civil judicial son en la práctica extremadamente infrecuentes, y la jurisprudencia del Tribunal Supremo es muy restrictiva en la interpretación de cuándo pueden darse, lo que convierte esta vía de responsabilidad en casi irrealizable” . 

“El Tribunal Constitucional [...] judicializa los conflictos políticos” . 

“El legislador orgánico diseñó, posiblemente bajo los influjos del modelo francés, un recurso previo de inconstitucionalidad contra proyectos de Estatutos de Autonomía y contra leyes orgánicas. Desde sus inicios, la oportunidad de su introducción fue severamente discutida. Y ello porque con independencia de la complicada justificación constitucional, el recurso se reveló tempranamente como un elemento distorsionador del equilibrio entre poderes del Estado. Así, en la práctica, las minorías parlamentarias utilizaron en numerosas ocasiones dicho recurso para paralizar la aprobación de las leyes, convirtiendo, a su vez, al Tribunal Constitucional en último árbitro de los conflictos políticos entre mayoría y minoría. La ley orgánica 4/1981 suprimió definitivamente este tipo de recurso” . “cada comunidad autónoma cuenta con un ordenamiento propio y la determinación final de sus fuentes viene realizada por los respectivos estatutos de autonomía. Pese a ello, se puede constatar una gran homogeneidad en los diferentes sistemas autonómicos de fuente que, especialmente después de las reformas acometidas en 2006, siguen fielmente el rastro del sistema de fuentes del Estado central” . 

“Inicialmente, [...] el Tribunal Supremo afirmó el carácter meramente programático o político de la Constitución. Esta posición fue radicalmente contestada por el TC, que reiteró desde sus primeras sentencias la normatividad de la Constitución” . // “La CE no contempla ámbitos vedados a la ley, la cual en principio puede entrar a normar cualquier materia” . 

El 2 de novembre 2005 (abans de ser aprovat l’Estatut i, per tant, presentant un recurs previ) presentació del PP d'un recurs d'inconstitucionalitat, posteriorment és rebutjat (atès que ja no existeix una llei, del cert, absurda). (ss)


“A partir ya de la primera década del siglo XVII, se inició una imparable decadencia para Castilla (reinados de Felipe III, Felipe IV y, finalmente, Carlos II) en los terrenos militar, económico (colapso financiero del 1680), social (turbamulta de hambrientos y medigos) y hasta en la propia conciencia colectiva (toda la literatura picaresca), y un lento pero progresivo resurgimiento en el caso de Cataluña y Valencia. En este período se manifiesta una profunda ruptura entre Portugal y Cataluña y el Reino de Castilla: en 1640 se produce una revuelta campesina en Cataluña que degenera en una guerra abierta contra la Corona con el apoyo de Francia, que terminará, en 1653, tras trece años de luchas, ocupaciones y retiradas, con la obtención de la paz y el reconocimiento por la monarquía de Felipe IV de las instituciones y libertades catalanas; y en Portugal comenzarás los preparativos para su definitiva independencia, con el correspondiente fracaso del valido de Felipe IV (conde-duque de Olivares) en su intento de uniformizar los distintos sistemas de gobierno y de exacción fiscal” . Aquí hi podem veure una causa clara (saltem d’un concepte clar a un altre encara més clar per un camí que, mica en mica, enlluerna) de l’anul•lació del dret públic català i, d’aquesta manera, la seva submissió institucional. 

“Ni la estructura de la propiedad de la tierra ni tampoco la estructura estamental tradicional fueron reformadas. Por el contrario, la propiedad de la tierra se había ido concentrando paulatinamente: a finales del siglo XVIII, el 73 % del suelo correspondía a la nobleza, y el 26,4 % a la Iglesia; por otro lado, todos los bienes de la Iglesia, los bienes comunales, los bienes de propios de los pueblos no podían ser objeto de comercio (estaban amortizados). Y en materia de estructura social tampoco se había modificado de manera visible, salvo por el nacimiento progresivo de la burguesía comercial y preindustrial en el Levante y en Cataluña: de acuerdo con los datos históricos, a final del mencionado siglo XVIII (censo de 1789) sobre una población aproximada de diez millones de habitantes, la nobleza española estaba integrada por 119 “grandes”, 535 títulos de Castilla y medio millón de hidalgos; y aunque estos últimos no tenían por qué ser especialmente ricos sí que, en cambio, gozaban de privilegios sociales, penales y financieros. En cuanto al estamento eclesial, por parecidas fechas, se nutría de 58.833 sacerdotes seculares y 93.397 frailes y monjas [...] [...] campesinado analfabeto [...] la población rural en toda España era superior al 75 % del total” 

Parlant de l’Espanya del segle XIX i XX (relativament al període Constitucional), se’ns diu: “ha sido un estado centralista fracasado”. Per necessitats històriques: el tirà s’enderroca tot sol, la colònia d’ultramar es desempallega del poder central, el poble s’independitza del seus senyors, i el Govern i el Parlament del Rei, la dona del seu marit, els fills dels pares, la nova generació de la generació antiga, etc. etc. etc. I, així com foragitarem al Rei, també farem girar cua al seu seguici que ve de lluny per quedar-s’hi, així també Catalunya serà plena sense necessitar el poder central fracassat que, sens dubte, encara dura fràgilment. 

El bicameralisme parlamentari, de la Revolució Francesa ençà, representa la dicotomia entre privilegiats i no privilegiats i, per tant, permet que hi hagi privilegiats. Avui dia, aquesta perspectiva resulta anacrònica. Sí m’he d’admetre, però, que el fet que els senadors tinguin el dret, val a dir, que puguin sol•licitar, de ser tractats d’Excel•lència, això també és, com a mínim, igual d’anacrònic.

La “lleialtat institucional” (Habermas) és un vincle inventat – invenció, de fet, comparable al concepte d’Estat i a la mateixa idea d’ésser humà que ha estat tot just descoberta. Podem dir, anant més enllà, que els Estats són una invenció que depèn d’aquesta lleialtat institucional. La vida conjunta – i, per tant, vinculada – d’un poble sota unes mateixes institucions pot funcionar (com ara a Alemanya) o no (Turquia). Allò que podríem anomenar un atac continu contra les institucions mica les possibilitat de susdita vida conjunta. Ningú no creu la novel•la que està llegint i, conseqüentment, li llisca el llibre de les mans i li cau al terra. La vida d’un poble, però, no cau mai al terra. Roman conjunta, més enllà de les institucions i de l’Estat que les posa en marxa. Podem aleshores inventar alguna cosa nova: un altre Estat. 

Això és exactament el que hauria de fer Catalunya. L’atac de la premsa catalana contra el TC és un bon primer pas.

5.6.2010

José Antonio, una tria


José Antonio Primo de Rivera (Madrid, abril 1903 – Alacant, 20 novembre del 1936), Obras Completas (Madrid, 1954):

“el antiguo régimen empezó a conspirar contra la Dictadura [del general Miguel Primo de Rivera]” . “y por eso, lo que trató de renacer, alegre, el día siguiente de la caída [de la Dictadura], fue el antiguo régimen barrido el año 23 [Berenguer]” . “El Estado liberal no cree en nada, ni siquiera en sí mismo [...] permite que todo se ponga en duda, incluso la conveniencia de que él mismo exista [...] la actitud liberal es una manera de tomar a broma el propio destino” . “La libertad no puede vivir sin el amparo de un principio fuerte, permanente [...] concluye la libertad bajo el imperio de las mayorías y la igualdad [...] produce el Estado liberal una desigualdad más profunda: la economía” . “todas las aspiraciones del nuevo Estado podrían resumirse en una palabra: Unidad. La patria es la totalidad histórica [...] el Estado debería ser instrumento puesto al servicio de esta unidad [...] el Estado no puede asentarse sino en un régimen de solidaridad nacional” . “el Fascismo no es una táctica – la violencia –. Es una idea – la unidad” . “el hombre es el sistema, y esta es una de las profundas verdades humanas que ha vuelto a poner en valor el fascismo” . Incipit de l’etapa de la Falange, Discurs de la Fundació de la Falange Española: “Nada de un párrafo de gracias. Escuetamente, gracias, como corresponde al laconismo militar de nuestro estilo [...] teníamos que pensar de todo ese pueblo lo que él mismo contaba del Cid al verle errar por campos de Castilla, desterrado de Burgos: ¡Dios, qué buen vasallo si oviera buen señor!” . “España es, ante todo, UNA UNIDAD DE DESTINO. / Una realidad histórica. / Una entidad, verdadera en sí misma, que supo cumplir – y aún tendrá que cumplir – misiones universales [...]. España existe [...] como algo DISTINTO [...] y como algo SUPERIOR. [...] El partido político es una cosa ARTIFICIAL que nos une a gentes de otros municipios y de otros oficios con los que no tenemos nada en común, y nos separa de nuestros convecinos y de nuestros compañeros de trabajo [...]. Lo espiritual ha sido y es el resorte decisivo en la vida de los hombres y de los pueblos. [...Falange] llama a una cruzada [...]. La violencia puede ser lícita cuando se emplea por un idea que la justifique  [...]. Todo lo que es HAZ y FALANGE es unión, cooperación animosa y fraternal, amor. Falange [...] sabrá conquistar a España para España, con aire de milicia” . Anomena a les eleccions: “el sorteo” “Está bien que las urnas se parezcan al bombo de la lotería [...] y hay que creer que en ese sorteo se ha ganado nada menos que la contrarrevolución [...] hay algunas provincias – sobre todo las andaluzas – donde el 60 % del censo se ha quedado sin votar [...] todos son lo mismo –gruñían los obreros andaluces– ¿qué nos importa a los obreros eso? ¡Que se destrocen los políticos los unos a los otros! Las paredes blancas de los pueblos se ensangrentaban en imprecaciones: no votes, obrero. Tu único camino es la revolución social Y unos grabados tormentosos, oscuros, con tenebrosa calidad de aguafuertes, presentaban figuras famélicas con inscripciones como ésta debajo: Mientras el pueblo se muere de hambre, los candidatos gastan millones en propaganda. ¡Obrero, no votes!” [...] Las derechas están con su Parlamento recién ganado como un niño con juguete nuevo. Creen – así Azaña hace poco – que el mundo es ese mundo que se ve con la linterna mágica del Parlamento. Encerrados en el Parlamento se creen en posesión de los hilos de España. Pero fuera hierve una Espala que ha despreciado el juguete [...] en el palacio de las Cortes enjaulan unos cuentos grupos su victoria sin alas”  [19-11-1933]. “en la convivencia universal, es cada nación lo que no son las otras. Por eso las naciones se determinan desde fuera [...] Así es la nación Española [...] Hoy parece que quiere desandarse la Historia. Euzkadi ha votado su Estatuto. Tal vez lo tenga pronto. Euzkadi va por el camino de su libertad. ¿De su libertad? Piensen los vasco en que la vara de la universal predestinación no les tocó en la frente sino cuando fueron unos con los demás pueblos de España [...] Fueron nación (es decir, unidad de historia diferente de las demás) cuando España fue su nación. Ahora quieren escindirla en pedazos. Verán como les castiga el Dios de las batallas” . “De izquierdas o de derechas es mala solución. Una integral, autoritaria, es una buena solución” . “Nosotros amamos Cataluña por española, y porque amamos a Cataluña la queremos más española cada vez, como al país vasco [...]. Todos lo que sienten a España dicen viva Cataluña y vivan todas las tierras hermanas” . “Si el patriotismo fuera ternura afectiva, no sería el mejor de los humanos amores [...] No puede ser llamado patriotismo lo primero que en nuestro espíritu hallamos a mano [...]. Todo lo que es sensual dura poco [...] no veamos en la patria arroyo y césped, la canción y la gaita; veamos un destino, una empresa” . “El día 8 de diciembre de 1933 se abrió el Parlamento. El día 8 de enero de 1934, aún el Parlamento no había hecho nada. Quienes lo vean desde fuera pensarán que en las anteriores palabras hay exageración. En la Gaceta se han publicado varias leyes aprobadas por él. Por consiguiente, el Parlamento ha legislado, que es su función específica. Pero a tan optimista conclusión sólo puede llegar quien no haya visto una sesión de Cortes. Las leyes publicadas hasta ahora en la Gaceta no han sido hechas por el Parlamento. Hay quien ha asistido a todas las sesiones minuto tras minuto y no ha oído un solo párrafo en impugnación o en defensa de los proyectos de tales leyes. No. Allí se ha vociferado acerca de mil cosas: de si el señor Pérez Madrigal es o no un lulú; de si el señor Menéndez es un enchufista; de si el doctor Albiñana es un pistolero; de si en la provincia de Pontevedra votaron los difuntos; de si lo mismo pasó en otras seis u ocho provincias..., todo muy ameno y muy útil” . “A la Falange no le interesa nada, como tipo social, el señorito. El señorito es la degeneración del señor, del hidalgo que escribió, hasta hace muy poco, las mejores páginas de nuestra historia” . “España fue a América, no por plata, sino a decirles a los indios que todos eran hermanos, lo mismo los blancos que los negros, todos” . Al diari Ahora, unes declaracions: “Pregunta: ¿Existe en España un peligro cierto de subversión?. Respuesta: Creo que sí. Hay un peligro revolucionario cierto, al que hay que hacer frente por dos flancos: uno, preparándose el Estado a defenderse materialmente, y otro, yendo de veras al fondo del problemas oscila para remediarlo [...] La Patria es una misión [...poc després, fa una xica correcció:] La Patria tiene que ser una misión [...] A España hay que devolverle la ambición de ser un país director del mundo” . [No se imita “en todo”  a Hitler porque la F. E. es un movimiento no importado]. “Dios nos libre, señores, de envenenar otro problema nacionalista. En Cataluña hay ya un separatismo rencoroso de muy difícil remedio, y creo que ha sido, en parte, culpable de ese separatismo el no haber sabido entender pronto lo que era Cataluña verdaderamente. Cataluña es un pueblo esencialmente sentimental, un pueblo que no entienden ni poco ni mucho los que le atribuyen codicias y miras prácticas en todas su actitudes. Cataluña es un pueblo impregnado de un sedimento poético” . “Entre los muchos atractivos del régimen parlamentario no es el menor éste: nunca se sabe de seguro cuándo van a pasar las cosas” . “Aquí no puede haber aplausos ni vivas para Fulano ni para Mengano. Aquí nadie es nadie, sino una pieza, un soldado en esta obra, que es la obra nuestra y de España. [...] Y sobre esta tierra absoluta, el cielo absoluto [...] Y así Castilla, con la tierra absoluta y el cielo absoluto mirándose, no ha sabido nunca ser una comarca; ha tenido que aspirar, siempre, a ser un Imperio. Castilla no ha podido comprender lo local nunca; Castilla sólo ha podido entender lo universal, y por eso Castilla se niega a sí misma, no se fija en dónde concluye, tal vez porque no concluye, ni a lo ancho ni a lo alto” . “Lo que hay que tener es un sentido total de lo que se quiere” . “El derecho necesita, como presupuesto de existencia, la pluralidad orgánica de los individuos. El único habitante de una isla no es titular de ningún derecho” . “La abierta rebeldía de la Generalidad de Cataluña contra el Estado español nos hace asistir a un espectáculo más triste que el de la misma rebeldía: el de la indiferencia del resto de España Mientras los nacionalistas catalanes caldean el ambiente de Barcelona, no hay en Madrid nacionalistas españoles que proclamen a gritos la resuelta voluntad de mantener unida a España. / Falange Española de las J.O.N.S. no juzga ahora la bondad o malicia de la ley de Cultivos. Ni siquiera el acierto del Tribunal de Garantías Constitucionales. Lo que estima intolerablemente ofensivo para la dignidad de España es el alzamiento frente al Estado de un organismo regional, subrayado con palabras y ademanes de reto y teñido no ya del más patente desamor, sino del odio más agresivo contra España. / Falange Española de las J.O.N.S. no quiere hacerse solidaria del cobarde silencio que rodea a tal actitud de los separatistas. Ni quiere ser cómplice de la desasistencia que en estos instantes debilita al Gobierno español. / Para alentarse y para servir a España hasta donde sea preciso, Falange Española de las J.O.N.S. compromete su resuelta palabra de alistamiento.” . [El Parlament actua contra J. A. Primo de Rivera per tinença il•lícita d’armes,juny del 1934. S’inclou l’acta a l’edició franquista de les Obres. Què ho fa? Això és honor?].  “un ilustre paisano del señor Pellicena, Eugenio d'Ors, escribió la historia de un elefante tan bien amaestrado, que al morir su dueño, dueño también de una tienda, el elefante se encargó de seguir manejándola, porque estaba ya impuesto de todas las rutinas del dueño del comercio. Si conceder los suplicatorios fuera cosa que se manejara automáticamente, la Comisión de suplicatorios –y, naturalmente, no se me pasa por la cabeza ofenderla en nada– podría muy bien componerse de elefantes.” . “Este es el panorama de España hoy: unas derechas blandas, un Gobierno vacilante de la Anti España a marchas forzadas sobre lo que queda. Marxismo, separatismo. La Anti España, en suma. / Pero, ¡no pasarán! [...]. Las firmes escuadras nacional sindicalistas [...] no darán paz a los asaltadores ni a los traidores” . “España es irrevocable” . De la carta al Franco (24-9-34): “a conoce usted lo que se prepara: no un alzamiento tumultuario, callejero, de esos que la Guardia Civil holgadamente reprimía, sino un golpe de técnica perfecta, con arreglo a la escuela de Trotsky, y quién sabe si dirigido por Trotsky mismo (hay no pocos motivos para suponerlo en España). Los alijos de armas han proporcionado dos cosas: de un lado, la evidencia de que existen verdaderos arsenales; de otro, la realidad de una cosecha de armas risible. Es decir, que los arsenales siguen existiendo. Y compuestos de armas magníficas, muchas de ellas de tipo más perfecto que las del Ejército regular. [...] Pero además, en el peligro inminente hay un elemento decisivo que lo equipara a una guerra exterior; éste: el alzamiento socialista va a ir acompañado de la separación, probablemente irremediable, de Cataluña. El Estado español ha entregado a la Generalidad casi todos los instrumentos de defensa y le ha dejado mano libre para preparar los de ataque. Son conocidas las concomitancias entre el socialismo y la Generalidad. Así, pues, en Cataluña la revolución no tendría que adueñarse del poder: lo tiene ya. Y piensa usarlo, en primer término, para proclamar la independencia de Cataluña. Irremediablemente, por lo que voy a decir. Ya que, salvo una catástrofe completa, el Estado español podría recobrar por la fuerza el territorio catalán. Pero aquí viene lo grande: es seguro que la Generalidad, cauta, no se habrá embarcado en el proyecto de revolución sin previas exploraciones internacionales. Son conocidas sus concomitancias con cierta potencia próxima. Pues bien: si se proclama la República independiente de Cataluña, no es nada inverosímil, sino al contrario, que la nueva República sea reconocida por alguna potencia. Después de eso, ¿cómo recuperarla?. El invadirla se presentaría ya ante Europa como agresión contra un pueblo que, por acto de autodeterminación, se había declarado libre. España tendría frente a sí no a Cataluña, sino a toda la anti-España de las potencias europeas.” . [novembre del 1934, acaba Primo de Rivera amb els mots: “¡Arriba españa!”, en aquell temps, sens dubte, estava bocaterrosa]. Llegim a la Norma Programática de la Falange: “1. Creemos en la suprema realidad de España [...] en engrandecerla” [fer-la gran cap a on? Portugal?] “2 [...] todo separatismo es un crimen que no perdonaremos. / La Constitución vigente, en cuanto incita a las disgregaciones, atenta contra la unidad de destino de España. Por eso exigimos su anulación fulminante” “3 [...] la plenitud histórica de España es el Imperio [...] Respecto los países de Hispanoamérica, tendemos a la unificación de cultura, de intereses económicos y de Poder” “4 [...] devolveremos al Ejército [...] toda la dignidad” “10 repudiamos el sistema capitalista, que se desentiende de las necesidades populares” “25 Nuestro movimiento incorpora el sentido católico” . “hay muchas maneras de agraviar a Cataluña, como hay muchas maneras de agraviar a todas las tierras de España [...] España no se justifica por tener una lengua, ni por ser una raza [...], sino que España se justifica por una vocación imperial para unir lenguas, para unir razas, para unir pueblos y para unir costumbres en un destino universal; España es mucho más que una raza” . “la F. E. de las J.O.N.S. no es un movimiento fascista” . “Han pasado los días en que se podía ser sólo universitario o poeta o artista. Nuestra época nos arrastra y no nos deja encerrarnos en torres de marfil. Eso era atributo de las épocas rancias en que, roto el sentido de la unidad del mundo, cada uno pensaba hacer un mundo aislado de su propia vida. Nuestra generación , convaleciente de una de estas épocas, tiene que rehacer la unidad del mundo. El siglo XIX discurrió bajo el signo de la disgregación: la Religión, el Imperio..., hasta menospreciaban la Metafísica. Así fueron elevados a absolutos los valores relativos, instrumentales: la libertad – que antes era sólo respetada cuando se encaminaba al bien -, la voluntad popular – a la que siempre se suponía dotada de razón, quisiera lo que quisiera-, el progreso – entendido en su manifestación material técnica” . “las grandes cosas (Religión, Familia y Orden)” . “La Europa de Santo Tomás era una Europa explicada por un mismo pensamiento [unidad]. La Europa de 1914 trae la afirmación de que no quiere ser una. [...]  Cuando el mundo se desquicia [...] necesita todo un nuevo orden. Y este orden ha de arrancar otra vez del individuo” . “España se ha perdido a sí misma; ésta es su tragedia. Vive en un simulacro de vida que no conduce a ninguna parte. [...] El asiento físico de España  [...] es absolutamente indefendible. [...] La tarea española está intacta” . “Tenemos que sentir cólera y asco contra tanta vegetación confusa. Y sajar sin contemplaciones. No importa que el escalpelo haga sangre. Lo que importa es estar seguro de que obedece a una ley de amor” . “Reaparece el fantasma amenazador del catalanismo. Ahora es Maciá, con sus gesticulaciones de loco, quien lo encarna; es Cambó quien, con su frialdad característica, sentencia la irresolubilidad del problema catalán. Lo dice con el mismo helado lenguaje con que registra un químico la certeza de un experimento: Pese a quien pese, el problema de Cataluña subsistirá. [...] El catalanismo nace políticamente cuando España pierde sus colonias [...]. El catalanismo era una especulación de la alta burguesía capitalista con la sentimentalidad del pueblo [...]. aquella autenticidad poética [Macià] estaba ya muy envenenada por Cambó y los suyos. Los gritos separatistas que aclamaban al avi frenético no hubieran sido posible sin la cauta preparación de los capitalistas ocultos tras de la Lliga [...]”. “no dejaremos de gritarlo en ningún momento: hay setecientos mil españoles en paro forzoso; hay setecientos mil españoles que comen de milagro [...] el Parlamento sigue su siesta” . “Azaña es una criatura de la burguesía” . “Lo más terriblemente grave de la madrugada del 7 de octubre, el alzamiento separatista de la Generalidad, apenas es recordado por nadie (como si pudiera olvidar, quien los escuchó por la radio, aquellos gritos de pesadilla: ¡Catalanes, a las armas, a las armas!)” . “El señor Cambó ha disertado en el cine Goya. Si alguien en Europa representa con marca excelente las características de la política europea occidental, es el señor Cambó. Hay un estilo político, brillante en otro tiempo, que aún se resiste, como todas las cosas que fueron realmente interesantes, a desaparecer. [...] la elegancia polémica del señor Cambó” . “Habéis querido, mujeres extremeñas, venir a acompañarnos en nuestra despedida. Y acaso no sabéis toda la profunda afinidad que hay entre la mujer y la Falange. Ningún otro partido podréis entender mejor, precisamente porque en la Falange no acostumbramos usar ni la galantería ni el feminismo. La galantería no era otra cosa que una estafa para la mujer. Se la sobornaba con unos cuantos piropos, para arrinconarla en una privación de todas las consideraciones senas. Se la distraía con un jarabe de palabras, se la cultivaba una supuesta estúpida, para relegarla a un papel frívolo y decorativo. Nosotros sabemos hasta dónde cala la misión entrañable de la mujer, y nos guardaremos muy bien de tratarla nunca como tonta destinataria de piropos. / Tampoco somos feministas. No entendemos que la manera de respetar a la mujer consista en sustraerla a su magnifico destino y entregarla a funciones varoniles. A mí siempre me ha dado tristeza ver a la mujer en ejercicios de hombre, toda afanada y desquiciada en una rivalidad donde lleva –entre la morbosa complacencia de los competidores masculinos– todas las de perder. El verdadero feminismo no debiera consistir en querer para las mujeres las funciones que hoy se estiman superiores, sino en rodear cada vez de mayor dignidad humana y social a las funciones femeninas. Pero por lo mismo que no somos ni galantes ni feministas, he aquí que es, sin duda, nuestro movimiento aquel que en cierto aspecto esencial asume mejor un sentido femenino de la existencia” . “No soy feminista; por tanto, no soy partidario de dar el voto a la mujer” .

“las tres voces de España [...] una , grande y libre” . Amb el títol de Traidores, comença  a dir Primo de Rivera: “Companys y varios de sus codelincuentes han ocupado el banquillo ante el Tribunal de Garantías Constitucionales. Pérez Farrás y otros sujetos han comparecido también, como testigos. La vista se ha celebrado en Madrid, capital de lo que todavía se llama España [...] Aún está bien reciente en nuestra memoria el sonido escalofriante de la radio en aquella noche del 6 al 7 de octubre, los gritos de ¡Catalans, a les armes, a les armes! [...]  el juicio se ha convertido en una especie de apoteosis. Los procesados se han jactado, sin disimulo, de lo que hicieron; sus defensores se han comportado como apologistas. Y ni a la puerta del Tribunal, ni en los corros habituales, ni en parte alguna en Madrid, se ha notado el más mínimo movimiento de repulsión. / Para algunos esto sería indicio de que vivimos en un pueblo civilizado, tolerante y respetuoso con la justicia. Para nosotros es indicio de que vivimos en un pueblo sometido a una larga educación de conformismos enfermizo y cobarde” . “continúa su obra corrosiva de los fundamentos patrios una de las más detestables leyes de las Constituyentes: la del divorcio. Todo iba encaminado en esa ley a dar facilidades; la baratura de las costas, la rapidez del procedimiento [...], la multitud de las causas que se pueden alegar” . “El pasado día 24, por la mañana, fui clasificado definitivamente como bolchevique por innumerables personas de las que me dispensan el honor de inquietarse por mi surte. El motivo próximo de tal clasificación fue el discurso pronunciado por mi la tarde antes en el Congreso, con ocasión de la Reforma Agraria” . “El régimen ruso en España sería un infierno. Pero ya sabéis por Teología que ni siquiera el infirno es el mal absoluto. Del mismo modo, el régimen ruso no es un mal absoluto tampoco: es, si me lo permitís, la versión infernal del afán hacia un mundo mejor. Si se tratara de una extravagancia satánica, del capricho de unos cuantos ideólogos, es cierto que el régimen ruso no llevaría dieciocho años de existencia ni constituiría un grave peligro”[noviembre 1935] . “En Rusia [...] salta a la vista no sólo que ni económica ni políticamente han ganado nada los trabajadores (existe el régimen del salario, los jornales son bajísimos, la carestía de los artículos de primera necesidad mayor que en ningún país de Europa, según cifras dadas por periódicos rusos, como Pravda e Izvestia, y la libertad política está de hecho anulada), sino que, además de eso, les han arrebatado toda la dignidad como hombres y los han convertido en una pieza fría de la máquina montada por los nuevos privilegiados: la burocracia oficial, reclutada entre los viejos militares comunistas [...]. El Movimiento Nacionalsindicalista está seguro de haber encontrado una salida justa: ni capitalista ni comunista” . “los partidos políticos han fracasado” . L’article Prudencia comença dient: “Hay que evitar la provocación. Nada de provocaciones que exciten los delicados nervios de los súbditos de Moscú o de los cómplices del separatismo. Mucha prudencia. Gritar ¡Viva España! por las calles es algo que puede molestar a Largo Caballero [...]” . “No hay política posible, ni historia posible, ni Patria posible, si cada dos años se pone todo en revisión con motivo de las elecciones”[1936] . “Uno de los españoles más brillantes, Angel Ganivet, allá por el año 1887, decía, poco más o menos: Por fortuna, en España tenemos una institución admirable, que es el encasillado; él evita que las elecciones se hagan, porque el día que las elecciones se hagan, la cosa será gravísima. Evidentemente, para adueñarse de la voluntad de las masas hay que poner en circulación ideas muy toscas y asequibles; porque las ideas difíciles no llegan a una muchedumbre; y como entonces va a ocurrir que los hombres mejor dotados no van a tener ganas de irse por esas calles estrechando la mano al honrado elector y diciéndole majaderías, acabarán por triunfar aquellos a quienes las majaderías les salen como cosa natural y peculiar.

Y años después –me parece que era el año 1893– recalcitrante, tenaz en su posición antidemocrática, venía a decir: Yo soy un admirador entusiasta del sufragio universal, con una sola condición: la de que nadie vote. Y añadía: No se crea que esto es una broma de mal gusto. Yo entiendo que en esencia, en principio, todos los hombres deben tomar parte en los destinos de su país, como encuentro que la situación perfecta del hombre es llegar a ser padre de familia; pero como las dos cosas son tan difíciles ' a aquellos que veo en el camino de contraer matrimonio les aconsejo que no lo hagan; y a aquellos que veo dispuestos a votar, les aconsejo que no voten. Por fortuna, el pueblo español no necesita estos consejos, porque él mismo ha decidido no votar” . “Otra vez la musa del miedo va a ser, para las gentes de media España, la inspiradora de las elecciones. Como en 1931. Como en 1933. Como será en 1938 y en 1940. Una vez, el temor a la República. Otra, el temor a la perpetuación del primer bienio. Ahora, el temor a la revolución de Asturias. La próxima vez, ¿quién sabe?” .

La Guerra Civil: “Un grupo de españoles, soldados unos y otros hombres civiles, no quieren asistir a la total disolución de la Patria. Se alza hoy contra el Gobierno traidor, inepto, cruel e injusto que la conduce a la ruina. […] Trabajadores, labradores, intelectuales, soldados, marinos, guardianes de la patria: sacudid la resignación ante el cuadro de su hundimiento y venid con nosotros por España una, grande y libre. ¡Que Dios nos ayude!” [17 de julio de 1936].

El vot negatiu d'Alfonso Guerra, a un país immadur

>>P. El presidente catalán, José Montilla, y el líder de CiU, Artur Mas, han sugerido que no se quedarán quietos si el Constitucional cercena el contenido del Estatuto. ¿Qué opina?
R. Me parece una baladronada, pero ¿cómo se puede decir una cosa así? ¿Quieren decir que van a asaltar el Tribunal Constitucional? Las reglas democráticas son las reglas democráticas. La Constitución establece que, al final, las leyes cuando van al Constitucional serán sometidas a la revisión por este Tribunal. No hay más remedio que aceptarlo y quien no lo acepte está rompiendo las reglas democráticas.
[...] P. ¿Usted derogaría la disposición adicional primera?
R. ¿Qué importancia tiene lo que yo diga?
P. Bueno, usted ha sido vicepresidente del Gobierno y ahora es presidente de la Comisión Constitucional.
R. ¿Y qué consecuencia tiene eso? Es como si yo le dijera a usted qué pasaría si esta noche durmiera con Halle Berry. La verdad es que está fuera de su alcance, creo. Pues no está a mi alcance derogar esa disposición de la Constitución.
[...] P. Usted ha dicho que los mecanismos de representación de los Estados parecen más lúcidos y claros por elección que por herencia. ¿Es tiempo de reflexionar sobre la conveniencia de abandonar el modelo de monarquía parlamentaria?
R. Usted me cita parcialmente; no ha citado todo lo que dije, que es muy importante. Dije que intelectualmente parece más acertado elegir a la máxima representación del Estado que no heredarlo familiarmente. Y añadía que en España, lo que ocurrió en la Transición avala absolutamente la existencia de una monarquía parlamentaria. Y citaría, para sorpresa de algunos, que en sus inicios el PSOE no era republicano, ni monárquico, era accidentalista. Y Pablo Iglesias repitió muchas veces que el esquema monarquía/república estaba en función del respeto a la democracia y a la libertad. 
[...] P. En relación al artículo 150.2 de la Constitución ("El Estado podrá transferir o delegar en las Comunidades Autónomas, mediante Ley Orgánica, facultades correspondientes a materia de titularidad estatal que por su propia naturaleza sean susceptibles de transferencia o delegación. La Ley preverá en cada caso la correspondiente transferencia de medios financieros, así como las formas de control que se reserve el Estado") usted mantiene que se ha convertido en un instrumento para conseguir nuevas competencias. ¿Habría que derogarlo?
R. Sí, mi tesis es que se puede convertir en un instrumento para modificar la Constitución sin el procedimiento previsto en la propia Constitución. Me preocupó desde el primer instante este apartado, al que me opuse cuando lo acordaron en una reunión en Moncloa con el PNV. Una Constitución no puede permitir que el proceso constituyente esté permanentemente abierto y, con ese párrafo segundo del artículo 150, el proceso constituyente no se ha cerrado. No hay ninguna constitución en el mundo que deje abierto el proceso constituyente; soy firme partidario de derogarlo pero ¿hay consenso? Los nacionalistas van a decir que no.<<

Alfonso Guerra, E.P. 6.12.08.

El vot negatiu a Alemanya, un país madur

La Llei Electoral Alemanya ha estat declarada parcialment inconstitucional amb la Llei Fonamental de Bonn, segons el TC de Karlsruhe.


Vor vier Jahren nämlich hatten die Karlsruher Richter das Phänomen des „negativen Stimmgewichts“ gerügt. Die Zahl der Zweitstimmen in einem Bundesland war ausschlaggebend für die Verteilung der Mandate auf die miteinander verbundenen Landeslisten. Eine niedrige Stimmenzahl konnte zur Folge haben, dass eine andere Landesliste vorrangig zum Zuge kam; trat das in einem Land ein, in dem eine Partei Überhangmandate gewonnen hatte, konnte die Verlagerung eines Mandats auf eine andere Landesliste sogar günstig sein. Auch wenn weniger Zweitstimmen dazu führten, dass bei der parteiinternen Verteilung der Listenmandate eine Liste aus einem anderen Bundesland zum Zuge kam, blieben die Direktmandate gleichwohl erhalten.

FAZ 24.7.12

Conseqüència: Das von der Koalition reformierte Wahlrecht für Bundestagswahlen ist verfassungswidrig. Das hat das Bundesverfassungsgericht entschieden. Schwarz-Gelb habe „das Wahlrecht als Machtrecht missbraucht“, heißt es bei der SPD. Bundestagspräsident Lammert fordert die „Rückkehr zum Allparteienkonsens.

FAZ 25.7.12

diumenge, 15 de juliol del 2012

Andreas Voßkuhle



Wenn das ganze Haus brennt, helfen keine theoretischen Debatten 
(Quan es crema la casa no ajuden els debats teòrics)
Dieter Hundt, representant de la Cambra de Comerç i Indústria,  sobre A. Vosskuhle (president del TC alemany) 15.7.2011 FAZ "Kontemplation"



A l'ARA del 5.7.2012 llegim sobre ell: <"És un integrador", el defineix el Frankfurter Allgemeine Zeitung . "El gran moderador", coincideix el Frankfurter Rundschau . Un "superdotat serè", li reconeix el diari econòmic alemany més rellevant, el Handelsblatt . Un geni impertorbable de les lleis. Un eminent especialista de dret estatal i europeu que en edat de ser un joveníssim catedràtic de dret (48 anys) no és només això, sinó president d'un dels tribunals més famosos del món. No només és el president del TC alemany, sinó que -almenys per a l'opinió pública- és el tribunal mateix, la contrapart del govern. I més després que fa uns mesos rebutgés l'oferta de Merkel de ser president del país en substitució del dimitit Christian Wulff. De cara amable, gairebé infantil, però de caràcter ambiciós, resolutiu i influent, Vosskuhle ja era catedràtic de dret públic amb 35 anys. Des de llavors l'ha acompanyat l'etiqueta de prodigiós: va ser el rector més jove de la Universitat de Friburg, el jutge més jove del Tribunal Constitucional, el president més jove del Tribunal Constitucional (ara té 48 anys) i podria haver estat el cap d'estat més jove del país. Gauck, el president actual, espera la decisió del TC sobre el pacte fiscal europeu i la participació alemanya al Mede -totes dues mesures aprovades fa dues setmanes a les dues cambres parlamentàries- per saber si les pot firmar i validar. La posició política de Vosskuhle és molt difícil de captar. En el passat havia declarat certa proximitat als socialdemòcrates del SPD -va ser aquest partit que el va proposar com a president del TC fa quatre anys-, però aquest reconegut jutge sempre ha evitat lligar-se a cap formació, com ho demostra que també la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merkel li fa molta confiança. "Vosskuhle prefereix actuar com a esperit lliure intel·lectual, amb un toc liberal d'esquerres", defineix el Süddeutsche Zeitung , mentre destaca que el carismàtic president del TC alemany "cada cop està més segur en el seu rol de garant de la democràcia">.


El FAZ del 8.7.2012 indicava que <Eine gewisse Skepsis wird man Voßkuhle dabei durchaus unterstellen dürfen. Schon im vergangenen September wandte er sich in der Frankfurter Allgemeinen Sonntagszeitung gegen eine schleichende Übertragung von Macht auf eine europäische Wirtschaftsregierung. „In der Informalisierung politisch weitreichender Entscheidungen liegt eine Gefahr“, sagte er: „Versuche, Recht und Regeln im Hinterzimmer oder unter Hinweis auf konkrete Nöte zu umgehen, haben Langzeitwirkungen, vor denen ich nur warnen kann.“ Das Grundgesetz erlaube weitere Kompetenzübertragungen an europäische Institutionen ohnehin kaum: „Der Rahmen ist weitgehend ausgeschöpft.“ Für eine Entschleunigung der Politik sprach er sich ebenso aus wie für eine stärkerere Regulierung der Finanzmärkte. Die „Begeisterung vieler Ökonomen und Politiker“ für entfesselte Märkte teile er nicht, gab er zu Protokoll: „Die Idee, nur mit dem System des Marktes die Welt erklären und verbessern zu können, entspricht nicht ihrer Komplexität.“ [...] Klare Worte eines Verfassungsrichters, der stets auf der Hut davor sein muss, als befangen abgelehnt zu werden. Doch will Voßkuhle - wie manche andere Urteilsfinder in Karlsruhe auch - nicht nur durch seine Urteile und Fachaufsätze sprechen. Denn selbst die oberste Instanz braucht Akzeptanz auch in der Öffentlichkeit. Voßkuhle kann zwar so blumig und zugleich gestochen scharf formulieren, wie dies unter Staatsrechtslehrern zum guten Ton gehört, wirkt dabei aber unprätentiös und umgänglich. So lässt es sich auch am besten in dem Gegenwind aushalten, den ein Gericht regelmäßig erlebt, das Regierungen von Amts wegen immer wieder in die Parade fährt - ob es um den Euro geht oder die Hartz-IV-Sätze, die Pendlerpauschale oder die Sicherungsverwahrung von Schwerstkriminellen. [...] Nebenher wirbt er bei Politikern für eine Entlastung des beliebten „Bürgergerichts“: Eine „Mutwillensgebühr“ soll die Verfassungsrichter vor einem Missbrauch ihrer Arbeitskapazität durch Querulanten schützen. Davor, dass diese das Gericht stürmen könnten - seien es nun einfache Bürger oder gar erboste Regierungspolitiker -, müssen sie sich allerdings derzeit weniger denn je fürchten: Weil der traditionelle Amtssitz am Schlossgarten in der Karlsruher Innenstadt saniert wird, residieren die Träger der roten Roben in einer ehemaligen Kaserne am Waldesrand.>.

El FAZ del 22.6.12 indica que <Sein Vater war Verwaltungsbeamter und bekam einst den Auftrag, das Ruhrgebiet neu zu gliedern. Das übersteigt sogar die Kompetenzen des Präsidenten des Bundesverfassungsgerichts. Aber auch Andreas Voßkuhle muss oft Neuland betreten [...] Da hatte es Voßkuhles Vater mit der Neugliederung des Ruhrgebiets einfacher gehabt> i que <Voßkuhle und seine Kollegen müssen sich gelegentlich auch über die Unwissenheit deutscher Landesjustizministern oder Mitglieder des Bundeskabinetts über Karlsruhe und dessen Kompetenzen wundern. Kritik wird von Voßkuhle durchaus wahr- und aufgenommen, auch wenn sie von Professorenkollegen stammt, die eigentlich selbst gern an seiner Stelle wären>.

Així que, no ho oblidem!, els tombs que prengui Europa -en concret i en general- depenen en gran part dels mots d'en Vosskuhle -per raons òbvies- i convindria estar molt atents i ser cients als seus moviments jurisprudencials

divendres, 6 de juliol del 2012

Interlocutòria de l'A.N. del 4.7.2012, sobre Bankia, R. de Rato i 32 imputats més

Comentar íntegra aquesta resolució -la veritat dels continguts de la qual encara s'han de provar (per entendre'ns, l'origen és una demanda d'UPyD, que ja celebra la imputació com si fos la condemna final)- fóra llarg i inútil. Així que ens limitem als aspectes més interessants, que enumerem, sense entrar en la valoració jurídica ni tampoc en la veritat de tipus provat dels continguts.

- Resultats de l'exercici del 2010 del Banc Financer i d'Estalvis (BFA-Bankia): "el grupo inicia su andadura con un nivel global de solvencia y provisiones adecuado [...] anticipándo las pérdidas futuras en un escenario de estrés". I diu: "luego, al hablar del rescate de la entidad, comprendemos la falsedad de dicha supuesta solvencia". 

- Tancament del 2010: "la situación de liquidez del Grupo es cómoda", amb 440 milions d'euros de benefici, i s'afegeix als comunitats de la cúpula directiva de BFA-Bankia: "el Grupo obtendrá unas sinergias crecientes derivadas de la integración que ascenderán a 500 millones de euros anuales a partir de 2013". 

- Sortida a Borsa o OPS: la ràtio de capital principal -abans de sortir a Borsa- era del 7,99%, a sols un escàs 0.01 % del mínim exigit, que és el 8%, que es veuria àmpliament superat. Tota inversió té un risc, però a l'anomenat "Folleto" no es parlava dels riscos extraordinaris de la inversió en Bankia. "Nada tiene que ver con un riesgo normal", indica la recorrent. 

- En el moment de tocar el campanar, arran l'execució de l'OPS, Rato va dir que "su salida a Bolsa es una decisión que consolida su papel de liderazgo en la banca universal española [...] Bankia se fundamenta en unas premisas de gestión muy claras, centradas en la solvencia, la gestión rigurosa de riesgos". Però, diu la demanda: "los riesgos señalados en el Folleto han quedado en puras anécdotas". 

- Col·locació de participacions preferents: breument "es va col·locar el producte sense atenir la conveniència d'aquest producte". 

- El Banc de València -"que en modo alguno era demasiado grande para dejarla caer", talment com sol justificar-se el rescat-, poc després de les eleccions generals, demana ajuts al prop per, inicialment, 1.000 milions i, a més, 2.000 milions per poder-ne disposar, perquè es van "descobrir" actius problemàtics per import de quasi 4.000 milions (un 18,5 % del total). "No parece desde luego creíble que Bankia desconociera la situación general del Grupo, máxime si tenemos en cuenta que el Banco de Valencia estaba presidido por el histórico dirigente del PP, José Luis Olivas, que a su vez desempeñaba el cargo de vicepresidente de Bankia".

- Comptes anyals: el 30 d'abril del 2012 Bankia havia de presentar els comptes i no ho féu. En aquests comptes hi havia escrit -només escrit- un benefici de 305 milions d'euros. Es va dir que es necessitava més temps "con el pretexto que el auditor necesita más tiempo", encara que "bajo la excusa subyacía que el auditor se negaba tajantemente a avalar las cuentas". En aquest cas, Deloitte. R. de Rato, a l'últim comunicat, lloa la sortida a Borsa de BFA-Bankia i la pròpia gestió. 

- Ensorrament borsari: el 17 de maig d'enguany BFA-Bankia s'enfonsa un 30% en una sola sessió. La CNMV emet un novell comunitat assegurant que l'entitat és solvent. 

- Ajuts: quants? Inicialment es parla de 7.000 milions, que aviat esdevenen 10.000 milions, per a la fi concretar-se en 19.000 milions. Tot comptant, BFA-Bankia va rebre 23.465 milions, des del 2010 ençà. L'entitat demanà suspendre la seva cotització. Aquests ajuts públics eren justificats, en termes generals, per la sistemiticitat de l'entitat i, en concret, pel fet que el volum d'actius sospitosos de Bankia són 41.785 milions d'euros. Amb major detall, el forat a la matriu de Bankia, el BFA, és de 13.635 milions d'euros. Les pèrdues de Bankia, de l'exercici anterior (aquestes sí, autoritzades per l'auditor independent), són de 3.318 milions d'euros (això és, no pas 305 milions d'euros de benefici).  

- Badaments falsejants: "Bankia había procedido a publicar una nota de prensa [...] gracias a la venta de activos no estratégicos había elevado su solvencia hasta el 10.6%, alertando que Bankia ha sido la entidad que más ha incrementado su solvencia -un aumento de 2,8 punt porcentuales- hasta llegar a ser una de las más capitalizadas". 

- Aquesta pregunta desenmascara el nucli dur de la demanda: "¿Cómo es posible que antes de la inyección de 19.000 millones de euros la ratio de "core capital principal" fuera del 10.1% (10.6% en el mes de abril) y, al mes siguiente -y con 19.000 millones más en el activo de la Sociedad- se sitúe en el 9,8% (9,6% en el caso de Bankia)?". L'única explicació és aquesta: "los coeficientes, ratios y resultados se relevan completamente falsos". 

- Retribucions, blindatges, pensions i crèdits autoconcedits en condicions privilegiades: s'anomenen "remuneracions encobertes" o "sigiloses". Quan tenen natura abusiva, poden ser un supòsit d'administració deslleial. Aquest és el dany moral: els 9 milions que s'han embutxacat aquells que van conduir la Societat al lloc on ara és, amb independència, pel que fa aquest punt, que la conducció hagi estat correcta o no.

- Tot comptant, enumerem els delictes imputats: (a) delicte de falsedat de comptes anyals i balanços, (b) administració deslleial o fraudulenta, (c) maquinació per alterar el preu de les coses.

Dictàmen CGE 8/2012, sobre la LO d'Estabilitat Pressupostària

I. Art. 12 LOEP, constitucional.

L’article 12 LOEP té com a objecte l’anomenada regla de despesa, en virtut de la qual cap dels ens públics a què és aplicable la Llei (per tant, tampoc la Generalitat de Catalunya) no podrà incrementar les seves despeses pressupostàries computables per sobre de la taxa de referència del creixement del PIB de mitjà termini de l’economia espanyola (apt. 1). Aquesta taxa de referència ha de ser calculada pel Ministeri d’Economia i Competitivitat d’acord amb la metodologia utilitzada per la Comissió Europea. Finalment, els ingressos que s’obtinguin per damunt del previst, sigui quina en sigui la causa, es destinaran íntegrament a reduir el nivell de deute públic (apt. 5). Podem afirmar que la regla de despesa és un complement rellevant per implementar el principi d’estabilitat pressupostària i per avançar en la trajectòria cap als objectius de dèficit i deute que l’integren. Hi ha, doncs, segons el nostre parer, una connexió suficient entre ambdós conceptes.

II. Art. 32 LOEP, inconstitucional.

L’article 32 LOEP, titulat «Destí del superàvit pressupostari», forma part del títol VI («Gestió pressupostària»). Tal com es llegeix a l’exposició de motius, aquest capítol «reforça la planificació pressupostària a través de la definició d’un marc pressupostari a mitjà termini, que s’ajusta a les previsions de la Directiva de marcs pressupostaris» (Directiva 2011/85/UE. Doncs bé, el fet que aquesta previsió pugui ser recomanable en el marc de l’esmentada política fiscal prudent no significa que el legislador orgànic pugui imposar-la de forma imperativa i generalitzada a les comunitats autònomes, sense distingir, com dèiem abans, els casos en els quals és necessària per assolir els objectius d’estabilitat pressupostària d’aquells en què no ho és. Fent-ho així, impedeix a la Generalitat, i molt particularment al seu Parlament en l’exercici de la seva potestat legislativa per a l’aprovació de la llei de pressupostos, la lliure decisió de dedicar aquest superàvit bé a reduir l’endeutament net, si així ho decideix, bé a les finalitats de despesa que consideri més oportunes d’acord amb les directrius polítiques o econòmiques més prioritàries.

STC 122/2012: impost als grans establiments comercials, jurídicament parlant

L'impost als grans establiments comercials -que grava les grans superfícies atenent al fet que aquesta circumstància contribueix de manera decisiva a tenir una posició dominant en el sector-va ser aprovat per la Llei 16/2000 per la Generalitat i poc després suspès per interlocutòria del TC.

Abans de la LO 3/2009, aquesta Llei autonòmica hauria estat inconstitucional, perquè l'antic art. 6.3 LOFCA estableix la prohibició segons la qual la potestat tributària de les Comunitats autònomes no inclou l'establiment de tributs propis, com fóra el de la Llei 16/2000. Ara aquest precepte s'elimina i la Llei passa a esdevenir, respecte el bloc de la constitucionalitat (Constitució, LLOO, Estatuts, TC, etc.), confirmava en la seva validesa i efectivitat.

Interessa destacar dos punts d'aquesta sentència 122/2012:

A. fj 4: [...] el análisis constitucional de una norma no puede hacerse depender de los términos que el legislador, a su discreción, haya utilizado, ya que "las categorías tributarias, más allá de las denominaciones legales, tienen cada una de ellas la naturaleza propia y específica que les corresponde de acuerdo con la configuración y estructura que reciban en el régimen jurídico a que vengan sometidas" [SSTC 269/1994, de 10 de noviembre, FJ 4] [...] Nuestro análisis sobre la coincidencia de hechos imponibles podrá no ceñirse estrictamente a la definición del hecho imponible que realiza el legislador sino ampliarse a otros preceptos legales cuando sea necesario para controlar el cumplimiento del art. 6.3 LOFCA

B. mateix fj: en lo que se refiere a la alegada finalidad extrafiscal del tributo, desde la STC 37/1987, de 26 de marzo, dijimos que "constitucionalmente nada cabe objetar a que, en general, a los tributos pueda asignárseles una finalidad extrafiscal y a que, ya más en particular, las Comunidades Autónomas puedan establecer impuestos con ese carácter" [STC 186/1993, de 7 de junio, FJ 4 a)].

dimecres, 4 de juliol del 2012

"No faràs el bé" o, millor encara, "No faràs res", pel TC

A hores d'ara, així com arran la crisi tothom sap què és la prima de risc i els hedge funds, també és afer de coneixement públic que el Tribunal Constitucional s'ocupa només de temes importants i polèmics -com ara Estatuts d'autonomia valencians, andalusos i, és clar, catalans, o sobre si es pot donar a les presons iogurts caducats als reclusos (parlo seriosament). Així, podem dir que la interpretació de l'art. 232-12 del Codi Civil de Catalunya -antic article 43 del Codi de Família de Catalunya- sembla que queda fora de les seves discussions. No és, tanmateix, així, perquè també allà hi ha tret el cap. 

El Jutjat de Primera Instància nº 1 d'Arenys de Mar va fer una qüestió d'inconstitucionalitat d'aquest article de natura civil i processal, que ara ha estat anul·lat. L'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona s'ha amoïnat pel fet i ha arranjat unes jornades per analitzar les conseqüències del fet. 

No entraré en detalls, em limitaré a l'essencial del comentari: el jutge de prima instància -i també, en la línia (amb colors "d'inqüestionable") l'Advocat de l'Estat- considera que l'article susdit és una innovació en dret processal que no està justificada de l'única manera que podria estar-ho, això és, per vincular-se amb especificitats substantives del dret català històric. La deducció va després per aquest camí: atès que no resulta ser una "necessària especificitat", ha de deixar de ser qualsevol cosa i ha de ser considerat inconstitucional. Tal lectura remet al rigorisme interpretatiu del 149.1.6 CE (com clàusula d'excepció). L'Advocat de la Generalitat, altrament i a les antípodes d'aquesta idea, considera molt discutible la interpretació estricta i restrictiva de "necessari" a l'hora de vincular dret específicament català amb les constitucionals, legals i imaginables conseqüències processals. 

La doctrina constitucional, arrelada des del 1982, és que cal uniformitat pel que fa el funcionament dels òrgans jurisdiccionals i, per tant, que hi hagi una sola LEC arreu d'Espanya. Després, el terme "necessitat" que apareix a la Carta Magna es refereix a les normes processals "que irremeiablement es dedueixin del dret substantiu" o que el dret substantiu "requereixi" -quasi com a efecte lògic formal- alguna norma de dret processal per ser completat, no havent-hi prou amb el dret substantiu. Si això no fos així, segons el TC, s'aniria buidant la LEC de continguts. 

En mots de l'Advocat de l'Estat, cal que sigui una "peculiaridad absoluta" del dret català que, atenent a què l'art. 1435 i ss CC, no és l'art. 232-12 CCC no ofereix res nou. Aquí caldria que vingués Aquilino Iglesias i Panero, pare i filla, a fi i efecte de dir que la intitució de divisió de cosa comuna és una especificitat del dret romà i que, és clar, la institució és la mateixa. Encara que, cal afegir, com es configuri en concret aquest institut és allò que dóna el tret de sortida d'eventuals i malaurades particularitats. El Fiscal General de l'Estat coincideix en aquesta línia: "no cal una connexió ineludible". 

La "necessitat" és, com s'ha dit, l'element central. La Generalitat considera que tal necessitat existeix perquè hi ha una innovació processal "interessant", "agilitadora" i "suficient i adequat". També que "afevoreix la seguretat jurídica". I diu més: "neix l'institut processal per resoldre una situació especial molt freqüent a Catalunya, puix que és la conseqüència del fet que coexisteixin el règim matrimonial de separació de béns, d'una banda, i que, quan aquest règim d'extingeix, sia per nul·litat, separació o divorci, cal sovint dividir una cosa comuna, de l'altra". 

Això per al TC no és pas suficient: que sigui, segons el mateix Alt Tribunal indica, un precepte "idònia (acumulació d'accions de la divisió de cosa comuna i de dissolució del règim matrimonial que inclou aquesta cosa comuna) i més adequada per a un escenari especial (el règim de separació de béns típicament català", tot plegat és al capdavall irrellevant a efectes de dictar el fallo. Al segon paràgraf del fj 8 diu el TC que no decidirà per la realitat social o la conveniència de l'ús del precepte, sinó en abstracte, per una molt hipotètica lògica que hi ha rere les normes i que és desvinculada -i desvinculada del tot- amb el món humà, sense tenir en compte, doncs, ni idoneïtat ni tampoc adeqüació. I el fj 9 comença assenyalant que, com els únics arguments a favor del precepte qüestionats radiquen en la seva innegable eficàcia, que això constitucionalment no és pas suficient. 

Conclou el TC que no correspon a les Comunitats autònomes -també al fj 9- millorar la legislació processal espanyola. Per tant, no faràs el bé, aquest és el manament del TC. I, encara diria més, aquí la conclusió, adreçada a les Autonomies, és, ras i curt, un clar no faràs res. La conseqüència és que, encara que una Comunitat Autònoma trobés la pedra filosofal i, a partir d'aquí, pugués fer, amb un coneixement substantivament i tècnica, Lleis perfectes, aquestes, si queden fora de l'àmbit estrictament competencial, mai no serien acceptades. Aquest sistema d'organització territorial de l'Estat condueix a la mediocritat - a una mediocritat sense precedents històrics coneguts, per ser un tipus de mediocritat absolut i sense límits previs concebibles. 

No és estrany que -com ja dèiem a una entrada de fa uns mesos- l'encara magistrat Eugeni Gay hagi alçat la veu al cel davant d'aquest raonament. 

dimarts, 3 de juliol del 2012

Giscard d'Estaing, 1976

Giscard d'Estaing, a l'obra Démocratie Française, va voler guanyar unes eleccions presidencials a França a través de l'eloqüència i la intel·ligència. Corria diligent llavors l'any 1976. 

Comença amb aquesta idea, que serà clau de volta de tota l'obra: "Aucune société ne peut vivre sans un idéal qui l'inspire ni une connaissance claire des principes qui guident son organisation. Les périodes de grande civilisation sont celles où ces deux condicions sont réunies". Per aquesta raó, malgrat ell representar la dret i aleshores Mitterrand l'esquerra mig marxista, indica que "les marxisme apporté sa part de vérité: il a joué, en son temps, un rôle de démystification. Ma il est devenu à son tour, entre les mains de ses fidèles, une sorte de mystificateur. Un mono-rationalisme se substituant à un mono-théisme". Resulta molt rellevant aquest gest de braç a tòrcer, sobretot perquè, segons el que diu, el major beneficiat d'assabentar-se d'aquestes idees fruit de la desmitificació és ell mateix. Ara bé, encerta quan hi posa un límit, perquè qui accepta en la seva totalitat el paradigma del contrincant vol dir que, ja de bell antuvi, ha perdut la batalla i la guerra. 

Aquesta afirmació també representa centralment el seu sitema -bastant hegelià, per cert, segons La Filosofia del - de pensament: "Nos divisions sont désormais plus idéologiques que sociologiques et leur frontière ne coïncide pas avec des frontières de classes. La suppression des privilèges ne signifie pas le nivellement [...] d'assurer l'égalité des chances ira son chemin vers l'unité par la justice [...] Toute réflexion sur la société implique une réflexion sur le pourvoir". Aquests mots avui haurien de ser tinguts en compte. També és Giscard molt hegelià quan escriu que "la liberté suppose une certaine forme de sécurité. La possibilité pour le vagabond de marcher sur la route peut être décrite comme une liberté. Mais il la ressent plus exactement comme une fatalité et une angoisse. Pour pouvoir s'exercer dans la sécurité, la liberté doit s'accompagner de la possession d'un patrimoine".

Per enllestir, dues idees de natura específica: "L'hypertrophie parisienne et l'atonie de certaines provinces: un puissant mouvement de décentralisation est nécessaire". La qual cosa, no s'ha fet ni sembla es farà: París ara és com una persona que, gratis et amore, no deixarà d'aferrar el seu poder absolut sobre un Estat sencer. Les persones no cedeixen de manera natural el seu poder. 

I la segona idea, correlativa a l'anterior: "La Constitution adoptée par le peuple français en 1958 a permis de mieux équilibrer les pourvoirs et d'assurer la stabilité de l'exécutif". Potser llavors caldria arriscar-se, reduir l'estabilitat artificial d'una Institució per afavorir una democràcia que és plural en les persones i en els territoris.

dilluns, 2 de juliol del 2012

Mots d'Adolf Todó

Per tant, el que se salva és l'entitat i els seus clients, però no els accionistes. Òbviament, si el cost d'ajudar l'entitat és superior a la liquidació, s'ha de liquidar. Aquest, tanmateix, no és el nostre cas. Nosaltres som viables - digué Adolf Todó, de CatalunyaCaixa, a una entrevista fa pocs dies. 

Hi estic d'acord en el rerefons, sols discrepo en un extrem: com diu Sòfocles, no podem dir que un home hagi estat feliç fins que s'acaba la seva vida, perquè la vida dóna molts tombs i, doncs, no se sap mai si l'home més feliç del món pot esdevenir d'un dia per l'altre un dels més infeliços d'aquesta vall de llàgrimes. El mateix passa amb les entitats financeres: no podem saber si surt a compte salvar en comptes de liquidar, perquè, com s'ha vist, el número d'ajuts que s'han anat succeint, un rere l'altre, està conformant una pilota cada cop més gran que, crec, ja ben podria haver decantat numèricament la balança devers la no viabilitat i cap al desencert, així, de l'assistència financera pública.

diumenge, 1 de juliol del 2012

El Decret de Maragall i la seva sentència del Tribunal Suprem de Justícia

A. La sentència del TS que anul·la el Decret de la Generalitat, dictat per la conselleria d'Ernest Maragall, sobre l'ensenyament primari de 3 a 6 anys, té aquests trets d'indentificació formal: la data de sentència és el 12.6.12, amb nº de recurs 5825/2011, signada pels magistrats, entre d'altres, Celsa Pico Lorenzo i Segundo Menéndez Pérez. 

El nom del recurrent d'una sentència anterior davant del TSJC és Severo Bueno de Sitjar de Togores, un nom que, probablement, sigui fals i posat pel Cendoj. 

B. Trets substantius de la sentència que, com se sap, és estimatòria: 

la idea central és que "la normalització del català no pot fer-se a costa de l'exclusió del castellà" (fj 12), per la qual cosa "el castellà queda relegat a la condició de llengua excepcional" (fj 9). La por és aquesta: que el català sigui utilitzat com a llengua única i que es desconeixi el castellà (fj 2), afirmacions que clamen lo cel, diguem-ne. 

Per això, es mana que "el posterior desenvolupament reglamentari de la Llei d'Ensenyament de Catalunya 12/2009 sigui sotmès a la Doctrina constitucional que resulta de la sentència 31/2010" (fj 5), la que tracta sobre l'Estatut de Catalunya, això és, "que reconegui el castellà com a llengua vehicular a fi que pugui entendre's conforme al Dret" (fj 5), perquè, com ens diu el TS, altrament estaria vulnerant innumerables preceptes de la més miscel·lània natura. 

Alguns conceptes són interpretats d'una manera que, encara que sigui coherent amb el CC, resulta un xic inconsistents: 

(a) El concepte de "realitat sociolingüística", segons la qual, deia el Decret de la Generalitat, es decidirà el projecte lingüístic específic del centre: es diu que el concepte és indefinit i per tant vulnera el 9.3 de la CE puix que no observa la seguretat jurídica (fj 10); ara bé, alhora el TS ens confessa, i vet aquí la inconsistència, que "el projecte lingüístic es concreta en l'àmbit del centre" (fj 12), com diu la Llei d'Ensenyament de Catalunya, per la qual cosa no s'escau que al Decret es concreti quin serà un projecte que, per força legal i per sentit comú, convé que depengui de les especificitats de la zona, com ara el volum d'immigració intra o extracomunitària. 

(b) El concepte de "normal i preferent" de la llengua catalana va ser rebatejat arran de la STC 31/2010 com "normal", anul·lant preferent, puix que, entenien, "correspon a l'Estat vetllar pel respecte dels drets lingüístic del sistema educatiu" (STC 337/1994, fj 10), atenent a què saber castellà és un deure específic que ha de ser satisfer a través d'un sistema educatiu muntat per les Administracions de l'Estat.  Per tant, havíem d'entendre, a partir d'aquí, què vol dir "normalitat". Aquesta normalitat, segons el TC i TS, és que "el centre de gravetat del model educatiu" sigui el català, la qual cosa vol dir que, així com el mot "preferent" queda vetat, sí és possible entendre que el català és "centre de gravetat", com si així es facilitessin les enteses. La inconsistència rau en entrar en un debat nominalista quan, d'una banda, la decisió sobre el nomen iuris correspon, en principi i almenys dementre, a les Cambres representatives. 

Per acabar d'adobar, el TS admet que el Decret no vulnera, expressis verbis res i és, precisament, aquest el seu problema: no declarada de manera expressa o preu expressa que el castellà ha de ser el que va dir el TC que havia de ser. 


C. Per enllestir, una frase del TS, que, sense ironies, és digníssima d'un sistema jurisprudencial com l'espanyol, totalment diferent de l'anglo-saxó: "no és admissibles pretendre que l'òrgan jurisdiccional determini una interpretació eventual o hipotètica de la norma, perquè constitueix una clara plasmació del principi que impedeix fer declaracions en el futur" (fj 4 i STS 24.10.1985). Per la qual cosa, no fa el que farà, val a dir, qüestionar tot un model educatiu assentat durant ben bé ja tres decennis a Catalunya.

D. Quan veig que els polítics i els mitjans de comunicació no saben ni lògica ni dret m'entristeixo:

Primer de tot, no han llegit la sentència, perquè si l'haguessin llegit no dirien que el Suprem vol separar ens nins per aules, ans el que vol és que tots estiguin sota un nou model; en segon lloc, no qüestiona -de fet, expressament assenyala que no qüestiona- el fet que els pares no tinguin opció lingüística, sinó que tot el model ha de canviar.

En segon lloc, quan els polítics i periodistes diuen que el model -en abstracte, el model que avui existeix a cada escola- subsistirà sense canvis, això convé que comencem a reconèixer que és un clar incompliment de sentències i doncs prevaricació. Però no ho volen reconèixer i no s'estan preparant per no reconèixer-ho. I això és perdre temps i badar. El cas és que, per si de cas, cal insistir-hi: quan addueixen que la Llei d'Ensenyament de Catalunya no ha estat anul·lada pel Tribunal Constitucional, encara, perquè està pendent, això és una confessió indirecta segons la qual no saben què fer. La Llei susdita és derogada des de la STC 31/2010, virtualment, és clar.

Es recolzen -com a darrer recolzament abans de caure per l'abís- en preceptes virtualment derogat i que, en breu, seran derogats. En altres mots i com deia: estan perdent un temps preuat.