dimarts, 29 de novembre del 2011

Crítiques a Joan Ramon Resina

Crec necessari posar en entredit l'article "El somni d'una nit d'estiu" signat ahir per J. R. Resina (ARA, 29.11.2011). L'autor hi  exposa la seva concepció de la història de tarannà fatalista, d'una banda, i les darreres eleccions generals, de l'altra, per arribar-se a la conclusió segons la qual un Estat català té una rellevància merament onírica i prou. Ordeno talment la meva crítica: (a) les opinions no han de tenir com argument altres opinions, perquè en tal cas s'escriu literatura disfressada de ciència política, (b) confondre història i democràcia implica, en darrer terme, caure en la simplificació que el futur dels Estats radica en les urnes, la qual cosa és, ras i curt, fals, (c) afirmar que, arran del resultat d'uns comicis concrets, un poble com el català està condemnat a haver-se de conformar, és equivalent a pontificar que una persona, com una societat, no pot canviar de parer sobre afers importants, (d) no s'ha d'oblidar, a l'hora de dir que Euskal Herria sí serà independent, que a Àlava i a Navarra ha guanyat clarament el Partit Popular, la qual cosa no ha passat a terra catalana, (e) dir que les consultes populars, com ara les de Barcelona, són estètica, significa no tenir present, per exemple, que el 10A del Cap i casal va rebre, amb escreix, molts més vots que la realitat institucional de l'actual alcalde Trias. Tot comptant, professor Resina, us prego que reviseu part de la vostra manera de veure el món.   

Ser a un símbol: l'Infern i el Purgatori des de la perspectiva pontifícia

Començo anotant dues afirmacions del summe pontífex Benet XVI. La primera fa així: "l'Infern existeix, és etern i no és pas buit" (8 de febrer del 2008), val a dir, que és un lloc a l'espai, corroborant l'opinió d'un amic teòleg, el suís Urs von Baltasar. Aquesta constatació contradiu una altra de Joan Pau II. Alhora, tanmateix, Benet XVI assegura que "el Purgatori no és un lloc a l'espai, ans un foc intern" (12 de gener d'enguany). 

Tot comptant, des d'un punt de vista merament formal, l'ontologia de l'Infern i el Purgatori és diferent. Ara bé, albirant l'afer en la seva pregonesa, se'ns diu que algunes ànimes van a una realitat, mentre d'altres entren dins d'un símbol. 

Què vol dir ser a un símbol? No vol dir res si ho analitzem arran la realitat. La frase "trobar-se a un símbol" no deixa de ser simbòlica. La teologia catòlica ha de ser revisada de cap a peus. 

dimarts, 22 de novembre del 2011

I quan caiguin els tecnòcrates, què?

 Ya el 21 de noviembre
bajará la prima de riesgo y subirá la Bolsa
Cristobal Montoro, PP

Però el 21 de novembre, l'endemà de les eleccions, 
la prima de risc va assolir màxims històrics 
i la Borsa va baixar un 3 %




El trànsit europeu està sent aquest: de la democràcia devers els tecnòcrates. De moment, la referendumista Grècia i la berlusconiana Itàlia, amb govern d'economistes i professors. Europa mateixa, però, és en si  una gran tecnogràcia. Conclusió: és evident que els polítics que fins ara han tingut el poder a les seves mans han fracassat. La seva estupidesa s'ha posat de manifest.

La pregunta, tanmateix, que avui ens fem els europeus fa així: els economistes i professors són un règim transitori o un punt d'arribada? I, sobretot, en cas de ser un règim transitori, però no devers la democràcia, cap a quin ordre polític? Sembla que només queda una opció: el retorn de la política en forma de populisme. I, en suma, el respòs a les barbàries. Potser hauríem d'adonar-nos que aquest temps ja és a tocar.

diumenge, 20 de novembre del 2011

Estat del benestar

Un dels grans èxits de la institucionalització de l'estat del benestar és la desvinculació entre consum i tributs. Aquesta desvinculació és total i tal totalitat és la primera garantia del benestar generalizable de la societat. Aquesta garantia s'ha de conservar, atès que, contra el que pensen alguns teòrics de l'esquerra, l'estat del benestar només ha de manifestar-se davant dels que el necessiten. El dret de consum de l'estat del benestar ha d'ésser reservat privativament a favor dels que no tenen més remei. Dic "necessitat" i no parlo de les al·lucinacions que alguns tèorics de l'esquerra pontifiquen. Altrament i en aquesta línia, els impostos han de ser pagats només per qui pot pagar-los. Cal tenir clars aquests dos extrems perquè, si els perdem de vista, acabarem engegant en l'aire el més preuat del nostre sistema institucional de garanties. 

dijous, 3 de novembre del 2011

El referèndum grec que mai no es farà

És com aquella pregunta que no vam poder fer a l'amor jovenívol. Se'ns queda dins, es cova i ens gangrena. Així és la pregunta que mai no es farà del referèndum grec. 

Probablement -ara no hi ha més remei que especular- hi hauria d'haver hagut dues opcions. Són les següents: (a) Euro, Europa, acatament dels plans de rescat, compliment responsable de les condicions estipulades o (b) Dracma, Grècia sobirana de tota la seva crisi, plans propis. Les conseqüències són clares, respectivament: (a) austeritat radical i uns anys llançats a la brossa o (b) receptes màgiques i una crisi sense uns llindars extrínsecs. Encara no s'ha demostrat, però, que no hi hagi mags. 

Només hi ha dues opcions, per lògica. Els grecs, més enllà de les incoherències que com a multiplicitat copsa tot poble, no poden tenir expectatives racionals d'exigir crèdit d'Europa sense assumir responsabilitat amb el deute que, alhora, incrementa. Així mateix, no té ni cap ni peus esperar romandre a Europa i dins de l'euro sense cumplir amb els "mínims europeus" marcats, en economia, per les potències econòmiques més fortes. Pot ploure molt i donar moltes voltes el globus terraqui, però qualsevol préstec anirà sempre lligat a un cert grau de confiança.   

dimecres, 2 de novembre del 2011

El gran Papandreu i el seu referèndum

Ben podria ser que Geórgios Papandreu fos recordat com la persona equivocada que actuà malament en un moment en què no es podia fer res bé. Tanmateix, la proposta de fer un referèndum per demanar a la ciutadania què en pensa, dels acords europeus, pot ser que faci virar els nostres temps. Ha enfrontat dos elements absoluts: (a) Europa, això és, la paraula de Merkel, Sarkozy, els banquers alemanys i francesos, l'estabilitat pressupostària, l'ordre en general i l'ordre econòmic mundial, les Borses i els típics postulats del capitalisme d'avui dia (el que, dementre, no té gaires postulats) i (b) el poble grec, això és, el magmatisme intranquil·litzat, la proposta sense finançament, la voluntat freturada de realisme, la indefinició o, ras i curt, l'abisme. Aquests dos fronts són incompatibles i es neguen entre ells. Tot comptant, un referèndum al poble grec és clar que foragitaria tot el que es qualifica d'europeu a la República Hel·lènica. 

És trist quan les estructures institucionals s'enfronten brutalment a la seva essència, que és el poble. Ara bé, si passa, llavors cal que estigui en qüestió tot: el que ha de fer el poble, que ho faci de pressa. No hi ha procediments solemnes per la derogació de l'ordenament jurídic per part dels pobles. Les revolucions, més enllà del que absurdament provi a fixar la llei, sempre estan per sobre si reeixen. En una frase: no ha de ser pas mai, mai, un problema demanar al poble què en pensa sobre els afers importants. 

Una altra batalla és que el funcionament de l'Estat de Dret, tot i ser democràtic, no ha de demanar contínuament en referèndum al poble cadascuna de les assignatures que tracta. Les causes són dues: la causa formal, d'una banda, és que les Administracions públiques ja són en si mateixes democràtiques i no cal demanar res al poble, perquè ja han estat constituïdes demanant-li en forma prou caracteritzada i, d'altra banda, la causa material és que la gran majoria del poble té uns coneixements insuficients per gestionar un Estat. Per tant, l'àmbit del referèndum és l'excepcionalitat. Em fa l'efecte que la nota sonant de l'excepcionalitat es dóna amb escreix en el cas grec.

Com dèiem, tot fa pensar que els grecs diran "no" de forma massiva i que, per tant, el que està fent Papandreu és dir "no" en el mateix acte de proposar un referèndum. Quan la raó i el seu efecte estan tant a prop, ben poden ser units en el nivell interpretatiu. D'alguna manera, Papandreu ens està aixecant la camisa: després de rebre milions, després d'haver alzinat potencialment el fons de rescat europeu a un bilió d'euros, després de destruir la calma, serenitat i caixes de cabals de mitja europa, després dels atacs de cor de les Borses, després d'haver-se-li condonat la meitat del seu deute, després de tot això (hores de clemència), el primer ministre grec anuncia que ja en té prou i que toca el dos. Que abandona Europa, d'una revolada, amb el seu endeutament de tot el seu producte interior brut i prop d'un 50% més. Dellà tingui sentit o no, Grècia mereixeria tots els menysteniments. 

Nogensmenys, potser Papandreu té cops amagats i esdevindrà el nou home que necessita el món actual. Potser sap, en el fons, que aquesta decisió que, sembla ser, ha pres tot sol, salvarà Grècia i Europa. Es vota i guanyen les reformes. Torna la confiança: tots ens salvem. El cop sobre la taula és l'últim recurs: si rutlla, el gran Papandreu passarà a la Història.