Plou, així que entro al primer bar. És un McDonald’s. Demano un cafè, massa car. Sec. Tot d’una, seu al meu davant una parella amb ses safates. Comencen a menjar tímidament i aviat s’adonen que el seu àpat carda basarda. Això no obstant, es limiten a escandalitzar-se en privat. Queixes en alta veu. Misteriosament, no van a la caixera per dir-li: això fot fàstic, torni’m els diners!, o potser: miri, doni’m el full de reclamacions!, o directament: denunciaré aquest establiment! Perquè el tanquin! Ans callen, es queden allà, menjant sense gaudi, sense gana. I tornen: per això les portes del McDonald's tornen a estar obertes. Per aquest camí, anem malament. Bé, la democràcia és com un restaurant. Acabem menjant, tots plegats, el què ens posen. Ens queixem, entre nosaltres. Uf!, fem. I ara no estem proposant, òbviament, de fer accions heroiques, ni tampoc d’anar a manifestacions o fer queixes formals al Síndic de Greuges, sinó d’anar a votar! Si no votem, estem transformant el món en un McAuto: quan ens ho mengem, ja som a quilòmetres de distància per carretera. Tot i ser molt contraris a les sentències, acabem amb una: l’Estat, com més lluny, millor, perquè no hi haurà un conflicte d’interessos amb els ciutadans. Ara bé, si està massa lluny dels nostre interessos, és com si ningú no s’ocupés dels interessos comuns que sempre hi ha a tota societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada