dijous, 22 de desembre del 2011

Vicenç Navarro versus David Brooks

L'article a l'Ara (22.12.2011) del Dr. Navarro critica la hermenèutica neoliberal sobre l'Europa dels nostre dies. Un concepte en crisi -com precisament l'és Europa- és molt susceptible de ser malinterpretat, capgirat, malès abans d'hora. Els enemics d'Europa, no ho oblidem, són sobretot els no europeus, aquells que, diguem-ne, han de pagar els drets aduaners per entrar-hi amb els seus productes. Aquest són, com ens mostra de biaix l'article, els nord-americans de dretes. Això és, no Krugman, ans Brooks. El darrer, fa pocs dies, va escriure al The New York Times, fent-ne  una lectura d'acord amb les últimes conseqüències, que a la Unió Europea hi ha, d'una banda, banquers alemanys i francesos amb bones intencions que donen diners i, d'altra banda, països amb Administracions públiques sobredimensionades que els reben. La Unió no rutlla, al capdavall, per això: perquè aquells que reben diners no els tornen i, doncs, s'acaba el negoci dels creditors.

El Dr. Navarro ofereix una dada: "la despesa pública per habitant és, a Espanya, la més baixa de la UE-15 [...] i pel que fa el percentatge de població que són funcionaris, és només un 9% (I), un dels més baixos de la UE". Precisament, la mitjana europea és del 15% i a Suècia el percentatge s'enfila fins el 25%. Per tant, delega Navarro un escreix de responsabilitat als particulars i als seus deutes privats.

En aquest escenari, apareix Rajoy amb l'austeritat dels pressupostos de l'Estat. No oblidem mai, en aquest punt, que l'única partida útil dels pressupostos de l'Estat central són les pensions, així com les prestacions per desocupació. Per la resta, interessos de deute públic, defensa i altres diverses parafarnàlies. I Rajoy diu al seu discurs que la sola partida que pujarà (tret de la dels interessos, que es dóna per suposat) és la de les pensions, a fi d'augmentar el poder adquisitiu dels pensionistes. Sembla que anem a la deriva: Rajoy pensa el mateix que Brooks.   

(I) Cal anar amb compte: 9,6% és a Catalunya, mentre 15,8% a Espanya. En tot cas, per sota de la mitjana.

dimarts, 13 de desembre del 2011

L'impost de societats a les dues Irlandes

La Hisenda estatal depèn més que en cap altre moment del que succeeixi a la globalitat. Ara bé, què s'esdevingui a l'Estat veí és encara molt important. Per aquesta raó, Irlanda del Nord vol, en vistes al 2012, aplicar un impost de societats (corporation tax) semblant al de la República d'Irlanda. L'únic problema és que, com se sap, els irlandesos paguen l'impost de societats més baix del món, això és, del 12,5%. Per aquesta raó, Irlanda del Nord l'ha igualat (pagant 6,5% menys que la resta dels britànics, als quals se'ls graven les societat fins un 19%), sols a fi, però, de crear llocs de treball. Per tenir dos punts de referència, tinguem en compte que a Espanya és del 30%, tret de l'excepció d'Euskadi, que és del 28%, mentre a Luxemburg és del 15 % com regla general. El cas d'Irlanda, les dues a partir de l'any vinent, és una indecència a aquesta Europa nostra. 

dimarts, 6 de desembre del 2011

Municipis problemàtics i resultats relatius el 20N

Hi ha una sèrie de municipis catalans que no entenc: municipis on el darrer vint de novembre hi guanyà el Partit Popular. Són aquests els següents enumerats. A Lleida: Els Omellons (a prop de Les Borges Blanques, amb 60 vots i el 37% del total). A Tarragona: Godall (petit, però existent), La Sénia (vora València), Corbera d'Ebre, Mont-roig del Camp, Vila-seca, Salou (amb quasi 3 mil vots i el 38%, que té l'honor de ser l'indret més popular de Catalunya), Pobla de Mafumet, Pallaresos, la ciutat de Tarragona (amb 17 mil vots i el 30%), Rodà de Barà,  Pobla de Montornès i Olivella. A Barcelona: Castelldefels (8 mil vots i 31%), Querol (96 vots i el 34% del total) i Lliçà d'Amunt. A Girona: La Vajol (únic municipi de la província, amb 12 vots, sí, exactament 12, i el 32 % del total). I l'Aran: Vilamòs (28 vots i 38%) i Bossòts. En total, 19 municipis catalans que han caigut sota la marea blava. Són, però, municipis (tret de Tarragona i Castellsdefels, que són dos casos terribles i dolorosos) petits i de nul·la influència. I, sobretot, el PP no ha anat més enllà, en el cas de Salou, del 38%. 

Encara s'entén menys, però, què passa amb els 715.802 vots al PP a Catalunya, que suposa el 20,7% del total. La bona notícia és que aquesta percentual es troba força per sota del 44,62% del PP a Espanya. Exactament, 23,92 punts per sota, que Déu n'hi do. La bona notícia, en suma, és que el PP és el tercer partit de Catalunya. Ara bé, la mala notícia és, alhora, que és el tercer partit més votat de Catalunya, només 10 punts per sota del guanyador. Cal rumiar-se prou bé què en fem d'aquesta gent.

El camí que convindria seguir probablement es diu "Girona", que amb el 16,2% dels vots al partit espanyolista, atès que és la província, després de Gipuzkoa (amb 13,87% sobre el total), amb menys recolzament al futur Govern central.  

dimarts, 29 de novembre del 2011

Crítiques a Joan Ramon Resina

Crec necessari posar en entredit l'article "El somni d'una nit d'estiu" signat ahir per J. R. Resina (ARA, 29.11.2011). L'autor hi  exposa la seva concepció de la història de tarannà fatalista, d'una banda, i les darreres eleccions generals, de l'altra, per arribar-se a la conclusió segons la qual un Estat català té una rellevància merament onírica i prou. Ordeno talment la meva crítica: (a) les opinions no han de tenir com argument altres opinions, perquè en tal cas s'escriu literatura disfressada de ciència política, (b) confondre història i democràcia implica, en darrer terme, caure en la simplificació que el futur dels Estats radica en les urnes, la qual cosa és, ras i curt, fals, (c) afirmar que, arran del resultat d'uns comicis concrets, un poble com el català està condemnat a haver-se de conformar, és equivalent a pontificar que una persona, com una societat, no pot canviar de parer sobre afers importants, (d) no s'ha d'oblidar, a l'hora de dir que Euskal Herria sí serà independent, que a Àlava i a Navarra ha guanyat clarament el Partit Popular, la qual cosa no ha passat a terra catalana, (e) dir que les consultes populars, com ara les de Barcelona, són estètica, significa no tenir present, per exemple, que el 10A del Cap i casal va rebre, amb escreix, molts més vots que la realitat institucional de l'actual alcalde Trias. Tot comptant, professor Resina, us prego que reviseu part de la vostra manera de veure el món.   

Ser a un símbol: l'Infern i el Purgatori des de la perspectiva pontifícia

Començo anotant dues afirmacions del summe pontífex Benet XVI. La primera fa així: "l'Infern existeix, és etern i no és pas buit" (8 de febrer del 2008), val a dir, que és un lloc a l'espai, corroborant l'opinió d'un amic teòleg, el suís Urs von Baltasar. Aquesta constatació contradiu una altra de Joan Pau II. Alhora, tanmateix, Benet XVI assegura que "el Purgatori no és un lloc a l'espai, ans un foc intern" (12 de gener d'enguany). 

Tot comptant, des d'un punt de vista merament formal, l'ontologia de l'Infern i el Purgatori és diferent. Ara bé, albirant l'afer en la seva pregonesa, se'ns diu que algunes ànimes van a una realitat, mentre d'altres entren dins d'un símbol. 

Què vol dir ser a un símbol? No vol dir res si ho analitzem arran la realitat. La frase "trobar-se a un símbol" no deixa de ser simbòlica. La teologia catòlica ha de ser revisada de cap a peus. 

dimarts, 22 de novembre del 2011

I quan caiguin els tecnòcrates, què?

 Ya el 21 de noviembre
bajará la prima de riesgo y subirá la Bolsa
Cristobal Montoro, PP

Però el 21 de novembre, l'endemà de les eleccions, 
la prima de risc va assolir màxims històrics 
i la Borsa va baixar un 3 %




El trànsit europeu està sent aquest: de la democràcia devers els tecnòcrates. De moment, la referendumista Grècia i la berlusconiana Itàlia, amb govern d'economistes i professors. Europa mateixa, però, és en si  una gran tecnogràcia. Conclusió: és evident que els polítics que fins ara han tingut el poder a les seves mans han fracassat. La seva estupidesa s'ha posat de manifest.

La pregunta, tanmateix, que avui ens fem els europeus fa així: els economistes i professors són un règim transitori o un punt d'arribada? I, sobretot, en cas de ser un règim transitori, però no devers la democràcia, cap a quin ordre polític? Sembla que només queda una opció: el retorn de la política en forma de populisme. I, en suma, el respòs a les barbàries. Potser hauríem d'adonar-nos que aquest temps ja és a tocar.

diumenge, 20 de novembre del 2011

Estat del benestar

Un dels grans èxits de la institucionalització de l'estat del benestar és la desvinculació entre consum i tributs. Aquesta desvinculació és total i tal totalitat és la primera garantia del benestar generalizable de la societat. Aquesta garantia s'ha de conservar, atès que, contra el que pensen alguns teòrics de l'esquerra, l'estat del benestar només ha de manifestar-se davant dels que el necessiten. El dret de consum de l'estat del benestar ha d'ésser reservat privativament a favor dels que no tenen més remei. Dic "necessitat" i no parlo de les al·lucinacions que alguns tèorics de l'esquerra pontifiquen. Altrament i en aquesta línia, els impostos han de ser pagats només per qui pot pagar-los. Cal tenir clars aquests dos extrems perquè, si els perdem de vista, acabarem engegant en l'aire el més preuat del nostre sistema institucional de garanties. 

dijous, 3 de novembre del 2011

El referèndum grec que mai no es farà

És com aquella pregunta que no vam poder fer a l'amor jovenívol. Se'ns queda dins, es cova i ens gangrena. Així és la pregunta que mai no es farà del referèndum grec. 

Probablement -ara no hi ha més remei que especular- hi hauria d'haver hagut dues opcions. Són les següents: (a) Euro, Europa, acatament dels plans de rescat, compliment responsable de les condicions estipulades o (b) Dracma, Grècia sobirana de tota la seva crisi, plans propis. Les conseqüències són clares, respectivament: (a) austeritat radical i uns anys llançats a la brossa o (b) receptes màgiques i una crisi sense uns llindars extrínsecs. Encara no s'ha demostrat, però, que no hi hagi mags. 

Només hi ha dues opcions, per lògica. Els grecs, més enllà de les incoherències que com a multiplicitat copsa tot poble, no poden tenir expectatives racionals d'exigir crèdit d'Europa sense assumir responsabilitat amb el deute que, alhora, incrementa. Així mateix, no té ni cap ni peus esperar romandre a Europa i dins de l'euro sense cumplir amb els "mínims europeus" marcats, en economia, per les potències econòmiques més fortes. Pot ploure molt i donar moltes voltes el globus terraqui, però qualsevol préstec anirà sempre lligat a un cert grau de confiança.   

dimecres, 2 de novembre del 2011

El gran Papandreu i el seu referèndum

Ben podria ser que Geórgios Papandreu fos recordat com la persona equivocada que actuà malament en un moment en què no es podia fer res bé. Tanmateix, la proposta de fer un referèndum per demanar a la ciutadania què en pensa, dels acords europeus, pot ser que faci virar els nostres temps. Ha enfrontat dos elements absoluts: (a) Europa, això és, la paraula de Merkel, Sarkozy, els banquers alemanys i francesos, l'estabilitat pressupostària, l'ordre en general i l'ordre econòmic mundial, les Borses i els típics postulats del capitalisme d'avui dia (el que, dementre, no té gaires postulats) i (b) el poble grec, això és, el magmatisme intranquil·litzat, la proposta sense finançament, la voluntat freturada de realisme, la indefinició o, ras i curt, l'abisme. Aquests dos fronts són incompatibles i es neguen entre ells. Tot comptant, un referèndum al poble grec és clar que foragitaria tot el que es qualifica d'europeu a la República Hel·lènica. 

És trist quan les estructures institucionals s'enfronten brutalment a la seva essència, que és el poble. Ara bé, si passa, llavors cal que estigui en qüestió tot: el que ha de fer el poble, que ho faci de pressa. No hi ha procediments solemnes per la derogació de l'ordenament jurídic per part dels pobles. Les revolucions, més enllà del que absurdament provi a fixar la llei, sempre estan per sobre si reeixen. En una frase: no ha de ser pas mai, mai, un problema demanar al poble què en pensa sobre els afers importants. 

Una altra batalla és que el funcionament de l'Estat de Dret, tot i ser democràtic, no ha de demanar contínuament en referèndum al poble cadascuna de les assignatures que tracta. Les causes són dues: la causa formal, d'una banda, és que les Administracions públiques ja són en si mateixes democràtiques i no cal demanar res al poble, perquè ja han estat constituïdes demanant-li en forma prou caracteritzada i, d'altra banda, la causa material és que la gran majoria del poble té uns coneixements insuficients per gestionar un Estat. Per tant, l'àmbit del referèndum és l'excepcionalitat. Em fa l'efecte que la nota sonant de l'excepcionalitat es dóna amb escreix en el cas grec.

Com dèiem, tot fa pensar que els grecs diran "no" de forma massiva i que, per tant, el que està fent Papandreu és dir "no" en el mateix acte de proposar un referèndum. Quan la raó i el seu efecte estan tant a prop, ben poden ser units en el nivell interpretatiu. D'alguna manera, Papandreu ens està aixecant la camisa: després de rebre milions, després d'haver alzinat potencialment el fons de rescat europeu a un bilió d'euros, després de destruir la calma, serenitat i caixes de cabals de mitja europa, després dels atacs de cor de les Borses, després d'haver-se-li condonat la meitat del seu deute, després de tot això (hores de clemència), el primer ministre grec anuncia que ja en té prou i que toca el dos. Que abandona Europa, d'una revolada, amb el seu endeutament de tot el seu producte interior brut i prop d'un 50% més. Dellà tingui sentit o no, Grècia mereixeria tots els menysteniments. 

Nogensmenys, potser Papandreu té cops amagats i esdevindrà el nou home que necessita el món actual. Potser sap, en el fons, que aquesta decisió que, sembla ser, ha pres tot sol, salvarà Grècia i Europa. Es vota i guanyen les reformes. Torna la confiança: tots ens salvem. El cop sobre la taula és l'últim recurs: si rutlla, el gran Papandreu passarà a la Història.

divendres, 28 d’octubre del 2011

La mentida, la sutza mentida

Solem albergar al nostre cor el sentiment d'insuficiència. Una insuficiència colossal que anorrea tot el que troba davant del seu camí. Sembla doncs que ningú no pot dir amb la vida ja en tenim prou. Topem així contra un absurd, però. El nostre tot, que és la vida, esdevé als nostres ulls divins una part molt petita del que volem. Podríem explicar arran d'aquí la vida eterna: tanmateix, no se m'acudiria. La nostra única vida eterna té un nom i aquest nom es diu mentida. La mentida ens salva o, millor, ens dona aquells marges de vida i de món que, precisament perquè no tenim, ens hem d'inventar. I no sempre és més vida i més món, atès que el nostre somni és que d'aquí en sobri i d'allà en falti. La mentida atorga solemnement aquell esglaó que ens permet, amb esforç, seguir pujant. La mentida ens pot, en aquesta línia, exonerar de decidir entre, d'una banda, veritat que ens fa pregonament infeliços i, de l'altra, veritat dolorosa per aquell que estimem. Ens regala la mentida, com un crèdit que ens donen a l'interès del diner, una possibilitat més. Triem doncs no ja entre veritats, totes planyívoles com passa de vegades o, almenys, pot arribar a passar-li a algú. Amb la mentida podem substituir una veritat dolorosa, segons la faisó de sentir dels nostres éssers estimats, per una mentida necessitada i amada. 

Els conflictes que de debò fan patir la gent no tenen a veure amb el binomi veritat-mentida, ans amb el xoc entre temps feliços i actualitat tristíssima. No hi ha un conflicte moral en negar la veritat i la realitat, ans ontològic. I vet aquí una veritat com una piràmide: a ningú no l'importa ni un pèl del nas l'ontologia. 

Dit això, convé que la mentida constitueixi marges perifèrics, ocasionals i, àdhuc, excepcionals. Altrament, fiquem al bell mig de la vida un element inestable - un quelcom afirmat però inexistent - i això no és el camí cap a la joia. El nucli dur de la vida ha de ser la veritat, no per ser vertadera, ans per ser més convencionalment estable i transparent, per no requerir, quasi contínuament, per part nostra, esforços i dedicacions adreçades a afirmar el que mai no ha estat.

Conclusió: la veritat és preferible sols en tant que estable. L'estabilitat és un valor, altrament de la veritat, que no és res. La mentida, en si mateixa, tampoc no és res, ans una mera constatació del que es vol i té el nivell d'una sutza enganyifa sobretot d'un mateix. La mentida marca la tendència. Ens diu: cap a aquí. I hi anem pel dret, sense dubtar-ho, perquè el que hem dit quan encara era fals ens ha obert el pòrdic devers una satisfacció mica en mica més plena. En suma, que la mentida sigui eina per mesurar el que cal a la vida i no hi és, una eina que fem servir a fi i efecte de conquerir amb l'esforç aquelles àmplies regions buides i gelades que ens separen injustament dels nostres miralls més predilectes. 

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Obscurantisme legal com virtut

Motius jurídics de pes indiquen que avui dia, si filem prim, no tenim a Catalunya un Estatut d'Autonomia, sinó la sentència constitucional 31/2010, com a Norma institucional bàsica de la Comunitat Autònoma. Això resulta d'adonar-se que, com a excepció, la jurisprudència no és sota o al costat de la norma, ans sempre per sobre. Una jurisprudència que, contra criteris jurídics, és jeràrquicament per sobre de qualsevol disposició legal. 

Ja no hi ha una norma que diu "això és així" i una resolució judicial que diu "l'així vol dir, respecte l'això, que les coses són així". Tot altre. Tenim una jurisprudència que ens diu "així són les coses" i, després, en darrer terme, un Estatut que aclareix si de cas que "les coses, d'acord amb l'així, eren així però ja no". 

L'anul·lació planteja un problema de base: deixa un buit i no l'omple ni tan sols provisionalment. El buit, tret que l'acció del legislador no superi l'apatia i l'abúlia, queda com a buit. Alhora, la jurisprudència -la paraula d'una persona o d'un grup de persones col·legiades- omple el buit. L'esquema és aquest: les normes anul·lades queden com un eclipsi al cel, mentre les normes reinterpretades passen pel prisma d'una nova realitat. 

El Tribunal Constitucional, dementre, pontifica que "no li correspon als Tribunals ni al Tribunal Constitucional qüestionar de forma genèrica o abstracta la constitucionalitat d'un règim o esquema legal per contrast amb un hipotètic model alternatiu, atès que la configuració d'aquest model resulta ser competència exclusiva del legislador que, dins del límits constitucionals, diposa d'àmplia llibertat d'elecció, la qual el Tribunal Constitucional ni pot ni ha de restringir" (Interlocutòria 113/2011). I, això no obstant, el TC va desvirtuar un bon manat i grapat d'articles que són fonament d'un model triat al Parlament i ben encastat al nostre ordenament jurídic autonòmic. 

La solució és palesíssima: obscurantisme a l'hora de fer les Lleis! No parlo ara de les Lleis que fan servei als ciutadans i empresaris, que sempre han de ser súmmament clares, breus i útils. Parlo altrament de les Lleis, diguem-ne, nacionals catalanes. Ha de ser un conglomerat inintel·ligible de disposicions, poc ordenades, escrites en un to i estil solament comprensible després de mans i màniques. Que siguin aplicables, perquè precisament per això es creen les Lleis nacionals i la seva corresponent nocturnitat. Però que no siguin fàcilment jutjables, constitucionalitzables. Poden ésser indefinidament repetides, però no copiades les unes de les altres, ans escrites de manera molt diferent; en cas d'anul·lar-ne una de les Lleis, per un atzar, encara n'hi haurà moltes altres plenament vigent. 


Quin n'és l'antecedent? El concert basc. Aquest concert va ser creat sobretot mercès la foscor de les disposicions múltiples i irregulars que el fonamentaven (Vid. Ferreiro, "Derecho Tributario I" a Marcial Pons). Van amagar les Lleis basques del concert i van amagar-les en un acte que no va veure ningú. Els catalans hem de fer això: amagar les nostres Lleis nacionals importants. I, particularment, que no ens vegi ningú mentre les amaguem! 

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Kofi Annan abertzalea

>>Building a durable peace requires tacking the underlying causes of conflict [...] I wish to stress that each conflict is different [...] there may be no "one size fits all" solution to armed conflict [...] a sustaniable peace is of course more than the absence of war<< I, mentre l'ex-Secretari General de les Nacions Unides feia seus aquests mots a la Conferència de la Pau de Donostia, el Govern central feia seves aquestes paraules: "ETA deje las armas sin más". 


dilluns, 10 d’octubre del 2011

Brevíssima història dels màxims exponents de l'economia de les darreries del segle XX i trencant del XXI


A les universitats encara s'estudia
el model econòmic que ens va guiar cap al desastre
Stiglitz


És palès que les ciències polítiques, la sociologia i la psicologia no tenen pas gaire a veure amb l'economia en sentit estricte. En aquesta línia sembla que els premis vinculats al testament d'Alfred Nobel i el que pugui estipular en matèria de reconeixements el Banc de Suècia -tot i que sigui el més antic del món- no és pas el mateix. Nogensmenys, des del 1969 existeix un premi lligat a les ciències socials que atorga el Banc de Suècia que, no sense estar exempt de controvèrsia, s'anomena Premi Nobel d'Economia

A qui ha estat donat, però, durant aquests darrers decennis? 

La majoria ha estat atorgats a nord-americans. Fins i tot, Simon Kuznets (1971), soviètic, era nord-americà, perquè fou Nord-Amèrica l'indret on residí quasi tota la seva vida. Aquest economista digué que "no es xifra el benestar d'una societat arran del PIB per capita" i també això afirmà "hi ha un creixement econòmic de qualitat i un altre quantitatiu: caldria tenir ben clar i especificar, a l'hora de marcar-se objectius de més creixement, el de quin tipus i el per a què". En un cas paral·lel, Leontief (1973) -aplicador del sistema input-output a l'economia que, és clar, no necessita major aclariment perquè tothom coneix- que també nasqué rus i morí novayorquès. Excepció d'aquesta tendència és Kantoròvitx (1975) -eminent exponent de l'econometria. En altres mots: els economistes són, en realitat, economistes capitalistes. Resulta que aquella primera aproximació que proposava el Banc de Suècia d'incloure àdhuc psicòlegs roman tancada, ras i curt, a teòrics dels liberalisme

Però el més notable dels premis Nobel de ciències econòmiques són els homes que han trastocat la forma d'entendre el món capitalista. Veiem quins són. El primer home fort és el cèlebre Hayek (1974) -oponent més vell que, tanmateix, sobrevisqué a Keynes- i que respon a una teoria sobre la causa de les crisis financeres antagònica al modus operandi keynessià. Al seu costat, Milton Friedman (1976) amb sentències com ara "la inflació és l'únic impost que es pot imposar sense legislació" o "el sistema s'adreça a fer pagar més impostos a qui treballa i menys a qui no treballa", la qual cosa es manifesta a la reforma de la LIRPF de Zapatero del 2007. Ítem, James Tobin (1981), que tampoc no necessita presentació. Avui dia s'ha tornat a discutir sobre la conveniència de reintroduir, amb puixança i convicció, una nova taxa Tobin per transaccions financeres. Ítem, Amartya Sen (1998), un indi que va parlar d'ètica i economia, val a dir, de l'estat del benestar. Ítem, John Forbes Nash (1994), economista matemàtic, culminador de la teoria dels jocs no cooperatius i els seus equilibris. Després d'ell, ha continuat el també Nobel Thomas Schelling (2005). Ítem, Joseph Stiglitz (2001), crític amb la clobalització i amb el FMI. Ítem, Paul Krugman (2008) que és, d'una banda, un articulista divulgador i, de l'altra, la veu activa de Keynes avui dia. Acabem a un esment sobre l'única dona que ha rebut aquest premi, Elinor Ostrom (2009), especialitzada en governança econòmica.

Finalment, quatre mots sobre els guardonats enguany: Th. Sargent i Chr. Sims. El motiu del seu Premi compartit rau en què han realitzat "una recerca empírica sobre la causa i l'efecte dins de la macroeconomia". Massa general. El cas és que l'onze d'octubre El Mundo escrivia, amb bon ull viu, que ningú no entén per què aquests dos: les seves teories, tot basant-se en les "expectatives raonables" de l'escola de Chicago, són precisament representants o cavall perdedor de la crisi financera del 2008.

Si el liberalisme és en crisi, també ha d'entrar en fallida la forma liberal de fer i de pensar. L'economia, almenys en sentit teòric, necessita una revolució de cap a peus. Diré més: cal una nova economia després de la crisi financera que encara patim.         

dissabte, 24 de setembre del 2011

Gosem dir "jo sóc jo"!

La distinció entre subjecte i objecte va ser abolida des de Hegel. La veritat, però, no ha estat compresa i es pot escoltar tot sovint que "la raó em diu no, però el cor que ". La gent vol encara estar dividida: aquesta és l'única explicació que sentin un conflicte entre el que són i el món, o el que és el mateix, entre el que volen fer i el que poden fer. La gent vol encara dir mentides, vet aquí perquè no s'arriba a la veritat. La hipocresia és irrenunciable: davant l'aparença, sí que hi ha una divisió - un d'irreal, és clar, que no és ni a les persones ni al món, sinó només als problemes que ens inventem amb nosaltres mateixos, entre l'individu i la societat, entre les societats, entre l'ésser humà i la realitat, entre la societat i l'univers. Així, segum dient que la racionalitat i els sentiments són dues coses sense punts de contacte i diferents, malgrat ambdues siguin dins nostres i no sabem on. Lògicament funciona millor la hipocresia i la mentida si el "jo" està dividit en dos o més trosos. Trosos que es barallen entre ells: guerres civils anímiques, exclusivament psicològiques, difícils de resoldre sobretot per la fratura de punts de referència. En conclusió, si mai volem la veritat, convé deixar de beneficiar-nos de contradiccions inexistents: el cor i la raó són el mateix, són sempre el "jo"; en altres mots, el que sentim, sensorial i intuïtivament, del món, és també el que comprenem d'aquest. Gosem no matar-nos, en fi, a nosaltres mateixos. Gosem dir algun dia: "jo sóc el que sóc".

Contradicció metafísica: vagin, sense rancúnies, a la presó

Una premissa de Carlos Dívar, President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, assegurava que "un terrorista lliure és una contradicció metafísica" (la qual cosa no sé pas què vol dir) i, arran d'aquí, com a conclusió, deia que els terroristes "vagin, sense rancúnies, a la presó" (és a dir, un desideràtum d'impossible realització). Si aquest és el tarannà del cap del Poder Judicial, no és estrany que, a partir de la distància entre justícia i realitat, la justícia acabi no sabent res del món. 

dijous, 22 de setembre del 2011

Gràcies Ahmadinejad!

A un lloc incert dels escrits de Hegel s'hi diu que "aquell que abans d'hora s'oposa a la realitat fixada, esdevé o un criminal o un boig". Compte! No ho és pas, ans ho esdevé als ulls d'aquells contrapunts encara poderosos que ubiquen com a "criminal" aquell que actua contra la llei o que viu fora de la llei, així com consideren "boig" el que és enemic o aliè als valors -indeterminadament clars- de la societat en el seu conjunt. Fins aquí, tots d'acord: estem d'acord perquè no som ni criminals ni bojos. Ara bé, què passa si ens ho mirem des de l'altre punt de vista? Fa mal dir-ho. 

El món ha estat històricament dividit. Ara bé, fins ara, el temps de l'uniformització: com a símbol, es pot triar l'ensorrament del mur berlinès. Va caure i prou. S'han acabat les discussions teòriques. El socialisme és només, com avui dia ens fan saver la majoria dels diccionaris d'economia, una teoria filosòfica. La realitat, doncs, davant una teoria filosòfica. Resulta, però, que és veritat: el Govern socialista grec de Papandreu està executant mesures liberals d'una intensitat inimaginable. El socialisme és pura xerrameca, propaganda electoral per a nostàlgics. Així doncs, no hi ha divergències econòmiques pel que fa al pensament econòmic contemporani. 

L'economia dibuixa tota la resta: on són el contrastos al món del segle XXI? Semblen limitats als següents (aquesta llista, me n'adono, ben podria ser confeccionada més prolixament): individus aïllats (entre els quals, gent que no es fa notar, alhora que criminals, bojos i terroristes -que suposa, diguem-ne, una barreja entre criminal i boig), països aïllats (com ara l'Iran, el Vietnam, Corea del Nord, entre d'altres que no existeixen pròpiament i que, això no obstant, no queden residualment col·locats al marge: com ara la Palestina) i organitzacions (que, al cap i a la fi, representen la suma dels individus aïllats, que pot anar des de Greenpeace fins Al-Qaida).  

La problemàtica dels individus aïllats queda resolta en una premissa suposadament absoluta (que, és clar, no ho és): la democràcia. Davant la democràcia, els individus aïllats i totes les idees que tenen al cap, ras i curt, no importen. La majoria es posa en marxa políticament per manar sobre una minoria. Això pot formular-se així: una majoria que potser s'equivoca imposa el seu error a una minoria que per atzar encerta i no se l'escolta. Encara en altres mots: la mentida que mata la veritat, com a possibilitat o, també, com a fet trist. 

En conflicte amb els països aïllats es resol d'una manera paral·lela: la comunitat internacional -sinòmic de "majoria social", però aplicat entre Estat sobirans- té la raó incontrovertible. Aquesta raó és que hi ha llistes de països terroristes, com ara Cuba davant els EE UU, o llistes de països ontològicament nuls en la prespectiva internacional, com Palestina i totes les Nacions sense Estat. Els països i, en grau menor, els pobles, són però sovint irreductibles. Ahmadinejad avui 22 de setembre a l'Assamblea General n'és un bon exemple: responsabilitzar els EE UU del gruix de les injustícies mundials és, em fa l'efecte, una veritat fefaent i innegable. 

Resulta obvi la contradicció entre la democràcia popular -una idea amb bons horitzons i amb origens honorables- i el concepte de democràcia dins de la comunitat internacional -de farga nord-americana i imperialista postcolonial. Portada als darrers límits aquesta contradicció acaba tenint preferència la democràcia mundial davant la que ve del poble. En altres paraules: té preferència el Consell de Seguretat de l'ONU -gens democràtic: que fa rutllar, al cap i a la fi, cinc països i, al final, un de sol, els EE UU- davant la voluntat dels pobles. O sigui, aquesta confecció de les coses -aquest rebus sic stantibus- acaba conduint-nos devers una estructura literalment antidemocràtica: una sèrie d'organitzacions que, dellà el que volem nosaltres els "criminals" i els "bojos", pot prendre o vetar les decisions clau de la història de la humanitat.    

diumenge, 18 de setembre del 2011

Reforma de la Lex Suprema

Quan els juristes avui encara al poder creuen haver trobar la fòrmula per "generar confiança" a través d'una reforma constitucional, fan un dret que recorda les estratagemes dels filòsofs per trobar la felicitat. Una mentida que intenta ser una veritat i que no se'n surt. 

I

La "confiança en els mercats" és un concepte que té molta volada. Tanta, que ha acabat sent la pedra de toc per la reforma de la Constitució. Ara bé, té sentit parlar d'aquesta confiança? El que és clar que, atesa les crisis -l'econòmica, la financera, la del deute sobirà, la del límit de dèficit, la de les Borses i, és clar, totes les que se'n deriven (per totes, les crisi de l'estat del benestar)- podem afirmar amb contundència que els mercats no inspiren cap confiança. I doncs, per què lliurar la confiança a aquells que ens generen una gran malfiança? Resulta ben  paradoxal, en aquesta línia, que s'hagi modificat la Primera Llei de l'estat de dret en què vivim a fi i efecte de promoure una confiança que, òbviament, no ha estat gens profitosa: el dia de l'aprovació van ensorrar-se les Borses mundials a nivells del 2007. 

Es diu doncs: si no per crear confiança, almenys per "calmar els mercats", s'ha sentit dir. El cas és que, quan un gruix notable dels mercats són mercats especulatius, vet aquí que el benefici rau en la intranquil·litat, en els moviment radical i traumàtic.

II

Passant de l'ordre de la psicologia dels agents dels mercats, la complexa ànima dels inversors estrangers, al del dret, cal apuntar una reflexió més: el dret no està aquí per "programar", ans per vincular immediatament. No serveixen les lleis per fer promeses, per consolidar el populisme, per institucionalitzar la bogeria i les mentides ni tampoc per clamar desideràtums. Podríem agafar d'una revolada totes les nostres fantasies sexuals i magalòmanes i fixar-les a una Lex Suprema, que obligués a tothom, que no per això deixarien de ser fantasies irrealitzables. Creiem que la solució improbable dels nostres mals humans i errors, alzinada a Dret, passa a ser una altra cosa. No, les solucions dolentes, malgrat esdevingudes deïtats, segueixen sent equivocacions. Intentar fer que sigui Dret el que no convé que ho sigui, això demostra, a més a més, una manca greu de consciència. 

En paraules més sintètiques: que hi hagi avui dia a Espanya un deute de 700.000 milions d'euros -que equival al 65% del PIB- no és un problema legal, ans econòmic. Val a dir, que es resol amb accions econòmiques, no legals.

III

Finalment, a nivell polític, s'ha transformat una Constitució neoliberal-oberta en una d'ultraliberal. Això és el que deien els sindicats majoritaris i, causualment, aquí coincidim. En mots de Ferran Gallofré: "S'imposarà a les administracions públiques la prioritat de tornar el deute. Hauran de destinar els seus excedents a retornar-lo. Es destinarà, doncs, el 100% dels ingressos a tornar el deute? Què passarà amb les polítiques socials? La reforma constitucional proporciona un marc legal que blinda els propers govern per aplicar tot tipus de mesures d'austeritat i fortes retallades socials". 

Encara al nivell polític i per acabar, el Govern català s'esfereeix per le futura Llei orgànica que desenvoluparà el precepte 135 CE. S'han sentit aqueixes xifres: el dèficit estructural no depassarà el 0,4%, corresponent el 0,26 a l'Estat central i el 0,14 a les CCAA. Això equival a dir que els pressupostos de Defensa i el pagament dels interessos del deute sobirà, que paga l'Estat central, són més importants -i doncs tenen preferència- davant dels pressupostos autonòmics, que paguen el gruix de l'estat del benestar, sanitat i ensenyament. Ens altres paraules, dit clà i català: estocada social i nacional. 

divendres, 16 de setembre del 2011

Els dos darrers capítols d'una sèrie anomenada Història de la Humanitat

Penúltim capítol


Cristianisme de tot cor i a tots els cors. Què és el cristianisme? És palès, com a mínim, que Crist i nosaltres-els-altres no som el mateix. Per tant, les dues màximes essencials cristianes -(i) estima Déu i (ii) estima el proïsme, sense que pugui, com diu l'Evangeli, prevaler-ne cap (tot i que per als catòlics preval el primer sobre el segon notòriament)- ens fan fer via devers l'alienació o, el que és idèntic, la transcendència. El "jo" que estima queda buit, absolutament buit, de contingut. Només és individu el "jo" en tant que es projecta enfora. Així, un dels dos extrems de l'amor queda anul·lat i no hi ha amor al capdavall. Si tots els "jo" són fora de si mateixos, freturants de sentit, la humanitat no troba el seu camí. 

Alhora, emperò, es projecta al defora dels estrets límits on havia estat tancada durant segles i segles. Una força, al cap i a la fi, que, malgrat tenir un objectiu exterior, llunyà i difícil, no prou empenta per esdevenir acció.  


Últim capítol 

El cristianisme, per la seva pròpia idea, entra en conflicte i contradicció amb si mateix. No hi ha cristià que en surti amb la fe viva. El lloc de la fe -el lloc del cristianisme- queda buit. El jo, tanmateix, ja és del tot alienat. S'han assajat les forces de les persones i de la humanitat. Hi ha força, una força nova, ben ensinistrada -atès que ja ha esdevingut acció- vol ocupar els dos seients que han romàs buits durant quasi dos mil·lennis. Els ocupa amb la grandiositat de les qüestions: (i) Qui sóc jo? Qui ets tu? i (ii) Què vull? Què estimo?. 

D'una banda, sense que el "voler" -transcendència, voluntat projectada cap enfora- defineixi el "jo" buit i, per tant, inactiu i inerme. D'altra banda, sense que un "jo" que no vol res deixi amb les armes quietes davant l'enemic al "voler". La pregunta "Qui sóc?" no es fa en debades: és la recerca de la consciència. Mitjançant la consciència, hom pot estimar. Arran de la consciència, sempre en neix una acció conscient -creadora en tot cas- que avia les gents i els pobles vers la satisfacció. 

En efecte, vet aquí la lliçó fonamental de Hegel: la humanitat pot arribar-se a la satisfacció. Quan s'hi arribi, ja no caldrà posar res en marxa. S'haurà acabat aquesta Història.    

dijous, 15 de setembre del 2011

És justa la tria de magistrats del Tribunal Suprem?

Escolto les declaracions de Carlos Dívar, President del Tribunal Suprem, que amenaça amb una obvietat: les sentències fermes s'han de complir. I penso que la justícia és una dona i, en principi, no té nacionalitat. Ni llengua, tampoc. Ara bé, aquesta idea tradicional contrasta radicalment amb un fet: el TS -fortalesa tan inexpugnable com incontrovertible dins del Poder Judicial espanyol- és masculí i castellà. El TS és mascle, d'una banda, perquè des del 1812 fins el 2002 no va entrar-hi ni una sola dona. El 2002 va ser triada Milagros Calvo, pertanyent a l'associació conservadora de la Judicatura. Una tria que va ser controvertida, sobretot perquè alhora va implicar l'exclusió de dues altres magistrades que, tenint com a mínim els mateixos mèrits, eren inscrites a l'associació progressista. El TS és castellà, d'altra banda, perquè al llarg d'aquest 199 anys no ha estat President de l'Alt Tribunal cap català ni cap basc. Els magistrats catalans del TS, en aquesta línia, han estat de presència testimonial. Altrament, magistrats de Sòria, les Castelles noves i velles, inclosa La Rioja, andalusos, extremenys, etc. n'hi ha hagut una pila. El lector pot extreure'n les seves pròpies conclusions.

dimecres, 14 de setembre del 2011

El càstig, segons Bach

Una obra no pas de les més conegudes de J. S. Bach es diu de "Wir Christenleut'", que vol dir, nosaltres els cristians. Què vol dir ser cristians? Si només ens poguéssim guiar per aquesta obra d'orgue ens faria l'efecte que el concepte de càstig -en la seva vessant dura, val a dir, luterana- defineix la vida laïca. Comença amb rapidesa i, contràriament al que ens pensaríem, accelera encara més, dellà el que ens aniria bé. Podem seguir fins que ens perdem: el pecat petit i venial al final esdevé, si en persistim, massa gran. Llavors ens condemna per sempre. 

La vida del cristià només depèn en una fracció insignificant de la nostra voluntat i les nostres accions. Primer de tot, perquè el curs mateix de la vida consisteix, al capdavall, a escapar-se'ns de les mans. En segon lloc, perquè la vida és la meitat d'una altra vida o, si més no, de res més: la mort tampoc no depèn de nosaltres. Fins aquí, fins i tot els anarquistes poden acceptar que el curs de la vida i la seva interrupció va força més enllà del que mai podríem controlar.

La vida del cristià és, però, l'ocasió. L'ocasió perquè duem a terme el bé. Aquí topem amb un dogma que, si no és fals, com a mínim és opinable: cal fer el bé. El cristià protestant sap que fer el bé no li assegura atènyer la gràcia i, tanmateix, fa el bé. El bé mereix ser complert malgrat no ens faci servei a nosaltres. Vet aquí la clau de volta dels valors cristians o, el que és el mateix, dels valors europeus. Però a l'horitzó sempre hi ha una foscor: el càstig. 

Resulta difícil no creure que el món està patint un càstig. Ben pot ser que sigui un càstig gratuït, sense causes que l'hagin desencadenat. Però també pot ser, com a alternativa, que el càstig s'expliqui per no haver fet el bé. Amb això, és clar, no intento fer ontologia mitjançant el moralisme: de cap manera. Dic que, així com un comportament pot ser vist com a conseqüència d'una altra actitud, també el mal pot ser provocat pel mal. Parlo dels daltabaixos borsàtils, posem per cas, que de manera òbvia venen ocasionats per l'especulació. 

S'ha sentit al llarg d'aquesta crisi financera que la nostra, a Catalunya i al món, és també una crisi moral (Duran i Lleida). Si de debò creiem que és una crisi de valors, llavors és irremeiable integrar el concepte de càstig als criteris per entendre la realitat social i humana. En altres mots, hi ha culpables. Quan hi ha culpables, el que direm tot seguit és evident: cal trobar-los, jutjar-los, engarjolar-los i, ras i curt, fer justícia. Fer justícia, com faria Bach, tal com sona el seu orgue.     

dilluns, 12 de setembre del 2011

Desafecció, per Roca i Junyent

Ahir a l'Àgora de TV3 el jurista Miquel Roca i Junyent va respondre una qüestió sobre la distància creixent entre ciutadans i polítics. "L'entenc", deia, "perquè n'hi ha, del cert, de raons". Això no obstant: "però demano que els ciutadans no se sentin massa còmodes en la desafecció". Quan el greuge esdevé l'excusa o el mal avantatge, tota crítica cal que cessi, perquè els ciutadans còmodes en la desafecció fan part del statu quo estructural de la funesta distància entre polítics i ciutadans. En altres paraules, si els ciutadans s'instal·len en un punt llunyà respecte els afers públics, llavors ells són a partir d'aquest segon moment els grans culpables: ja no hi ha polítics que s'interessen pel que no interessa a la societat -como ara a ser corrupte, posem per cas- sinó ciutadans que, per alguna raó que apunta a la comoditat, caminen en contradirecció. EN TERMES HEGELIANS, l'anomenada al nostre temps "desafecció" és aquella síntesi insuficient entre la particularitat i la universalitat, val a dir, un desequilibri en el reconeixement mutu entre ambdós i, per tant, una infeliç incomprensió que, sens dubte, no beneficia sobretot als ciutadans.   

diumenge, 11 de setembre del 2011

El valor del diner i del deute

L'arcangèlic Stefan Zweig comenta a El món d'ahir-Memòries d'un europeu que, passada la primera guerra mundial, es trobava a Salzburg. Allà va veure com el poble austríac patia la infració de la moneda. Comenta que "no hi havia diners, sols coses de valor". Els diners van ser transmutats en un objecte el valor del qual era desconegut i indesxifrable. Avui, altrament, ni hi ha diners, ni coses de valor, per a quasi ningú, per a cada vegada menys persones. Tot altre, no hi ha res més que deute i compres de deutes estatals i bancaris. El valor de tots els deutes, en el seu valor negatiu on pesa més l'expectativa de guany, encara resulta més incognoscible i tenebrós.  

dilluns, 5 de setembre del 2011

Safo

Quan Safo canta no sé pas què faig: són dobles els meus desitjos, què diu exactament? Crec que el conflicte moral que travessa el traductor només té dues vies de sortida: o per la porta, com la gent decent, o per la finestra i, si un s'ho estima més, per la xemaneia, com fan els lladres, de nit. 

La primera sortida ens indica que Safo dubta entre dues opcions desitjables i que, com no sap què fer, val a dir, què triar, els seus desitjos ens mentenen com són, això és, dobles. Per tant, en prosa de romanç i palesa, la poetessa afirma que "no sé què decidir i, per això, vull quedar-me amb tots els objectes possibles, decidibles, que, posem per cas, són dos" i que, conseqüentment, fa que anomeni "dobles" la generalitat dels seus volers. 

La segona sortida, menys viable però més lírica, més absurda, ens atia devers un camí infreqüent i estret. Safo aquí, amb el "fer", no significaria el "decidir", ans un "fer" gran i vertader, en clau severa i estricta. Un fer com un temple o com un mar, diguem-ne. Cal imaginar-se a Safo en acció. Una acció total, això és, inconscient, no filtrada pels obtacles teòrics i morals del pensament. Cal doncs imaginar-se una Safo en acció descontrolada. Aquest fer permet obtenir uns resultats negats a aquells que decideixen el que volen i ho executen i prou. És un fer que deixa tenir desitjos dobles i, si els Déus ho permeten, atènyer-los. 

Ara bé, ara, davant aquesta segona opció, és necessari recordar l'episodi de Medea. Aquesta santa dona, que assassinà tots els seus fills, va endinsar-se a un fer frenètic i rabiós, tot fent i desfent fins a quatre vegades el seu voler, tot complint i reculant de seguida. Per què? Perquè el seu voler era contradictori. Si duem a terme tots els nostres desitjos, anem amb compte!, poden ser contradictoris i portar-nos, doncs, a haver de desdir-nos i a fer marxa enrere, innumerables vegades. Tot desfer és un atac contra nosaltres mateixos.   

dijous, 25 d’agost del 2011

Martí Luter, el polític

El fundador de la nova teologia en el temps en què "nou" i "teològic" eren mots antinòmics, Martí Luter, va trastocar del nucli dur de les creences de tota la vella Europa. Tanmateix, fou un home profundament conservador pel que fa els afers polítics. Això deu caracteritzar els grans homes. En aquesta, línia, Lenin, pedra angular i organitzador de la revolució més pregona que mai ha viscut la humanitat, tenia, pel que se'n sap, costums matrimonials -part innegablement important de la vida de l'home casat- victorians anglesos, val a dir, que seguia fil per randa tots els tòpics i bons costums del seu temps.

Luter ben podria haver set bisbe de Salamanca quan l'estiu del 1936 va esclatar la guerra a Espanya. Un crit fort que s'adreça al passat. La Reforma amb majúscules que reclamava Luter consistia, en realitat, a tornar al passat. Volia recompondre una imatge idil·lica del cristianisme originari que, resistent a la Roma imperial, radicava en un individu fort que no acceptava autoritats externes. En aquest cas, la Roma era papal, però també era autoritat, i per això en creava una distància irremeiable. Una voluntat de cristianisme bastit a un món que quasi està del tot putrefacte -s'acosta l'apocalipsi, ens fa saber- i que per tant s'ha d'allunyar, com un anàrquic, de la realitat institucional d'aleshores, que sols aviava devers el pecat. 

La política de Luter no és tal, ans és teologia. El punt de vista, per tant, és el de sub speciae aeternitatis. Una greu fretura d'arguments basats en dades, fets o conceptes immediats fa que el magí luterà s'adreci cap a esferes que no res tenen a veure amb el Regne del Món. En aquest punt de vista, doncs, s'accepta l'autoritat -també si és tirana- perquè fa part d'un pecat -que no és de ningú més que del príncep- amb el qual nosaltres no podem lluitar -ja en tenim prou, raona, amb els nostres propis pecats. Per això, res de resistir-se a l'autoritat, perquè no hi ha una sola disposició al Nou Testament que en justifiqui l'atac. Per això, en la complexa guerra dels camperols suabs, tan els prínceps alemanys com els camperols són culpables i estan condemnats a l'Infern. Els tirans, emperò, són vistos menys culpables.

Conclusió d'això és que el que més li prova a Luter és salvar-se ell tot sol. Si hi ha pecats, aquests són nostres. Tota la lluita ha de consistir a deslliurar-nos dels propis pecats. Els mals del món són a segon terme. 

Aquest posicionament -Déu no ens deixa veure la seva Creació, els rocs no ens deixen veure la muntanya, l'arbre no ens deixa veure el bosc- Luter només veu l'ànima que s'uneix amb Déu, i res més. En fi, una mediocritat de lògica que només pot rutllar quan va sobre segur, és a dir, en els camins abstractes que pot obrir-se el pensament. La lògica, fins i tot, pren formes perverses: major infelicitat a la terra, més s'aplana la via vers el Paradís. Per això, és una sort viure a un país devastat i mercès uns camps eixorcs i, encara més, és una gran benaurança que un injust ens mati, si som justos, perquè llavors el Paradís serà instantani. Aquesta és la voluntat amagada de Luter: que una vida s'endugui l'altra tan bon punt sigui possible. L'argumentació, en fi, d'aquest plantejament, fa així: les raons són a l'altre banda, amb Déu, i per això les raons són totes transcendentals, mentre allò que és evident, que és la vida efectiva, es presenta en clau problemàtica, atès que és obstacle al bé major. Es dóna així una delegació en bloc de tot el que importa -vida, mort i coses- a l'audiència preferentment sumaríssima del Jutge Suprem.

Així veiem tost que la teologia no és medi per explicar ni per entendre la història política. L'abstració consisteix a no fer distincions necessàries, mentre la història són sobretot distincions innecessàries. L'abstracció, però, no és gratuïta: és reservada pels anomenats "sofistes" (escolàstics) i clergues com ell que, altrament de la pràctica totalitat social, gaudien de privilegis. La societat com a màquina generadora de contínues injustícies -causa que fa merèixer el Cel- té el preu del sacrifici -les reivindicacions dels camperols suabs- que mai no pagarien els homes oficialment religiosos. Luter parla com a persona a una societat a la qual creu no pertànyer-hi.

La concepció que té Luter de la guerra té la seva soca-rel aquí: les guerres són justes o no depenent del seu resultat. Si la guerra no és ni per honor ni per riqueses ni per mer imperialisme, llavors és una guerra justa. Si la guerra és entre iguals i lluitem perquè ens ataquen, llavors és una guerra justa. Això equivaldria dir que, estrictament, és impossible lligar guerra i justícia. En tot cas, la guerra vista com a finalitat significa contemplar-la des de fora, arran la pau més perfecta -o menys- que segueix l'endemà del final de la guerra. Aquesta visió i aquest cas s'emmarca en una persona que mai no ha trepitjat el camp de batallada.  

La salvació ve, emperò, de la gràcia. La desconnexió entre Món i Déu és tan colossal que sols la gràcia de Déu -que ens desvetlla una fe que no podria mai tenir base en l'experiència vital- ens salvaria. Això, en termes d'acció, es tradueix en determinisme. La llibertat té un cercle d'operativitat nul: podem esperar la gràcia divina o desesperar -vet aquí les úniques decisions. Dementre, cal viure en un trinomi luterà que fa així: autoritat és honor i aquesta forma d'autoritat honorífica és estabilitat. El millor que es pot demanar al món és una injustícia estable i relativament pacífica, potser interrompuda per farses bel·licoses. 

Element bàsic d'aquest sistema són dues apologies. La primera apologia és la de la venjança indirecta o a través de Déu, que jutjarà tothom, a l'altra vida. Per això, ningú, ni Luter ni els camperols, poden atacar l'autoritat injusta, quasi en cap cas o, ras i curt, en cap cas (les excepcions que dóna, em fa l'efecte, després les desdiu). La segona apologia és l'obsessió per la jerarquia, dels homes, és clar, i de Déu, sobretot. Aquesta jerarquia és intocable: Déu sempre serà superior i també sempre hi haurà poderosos injustos, perquè Déu els diu, assegura Luter, que han de ser injustos en les nostres vides, perquè nosaltres hem set injustos, pecadors i desagreïts. 

La resposta profunda a tot plegat és que Luter es sent condemnat des del primer dia de rebre els vots de clergue. Un penediment constant que no l'abandonarà al llarg de la seva perllongada vida. Com a condemnat, és enemic hipotètic, a la seva manera, de tots. Primer de tot i palesament, de Déu, perquè Déu l'odia i el considera el seu enemic. També, en segon lloc, dels homes, dels camperols revoltats, que ha criticat duríssimament als seus escrits, i dels prínceps i autoritats del món, pontífex inclòs, perquè també ha escrit en contra d'aquests, malgrat sense demanar-ne l'eliminació per l'espasa.  Luter respon, tot comptant, d'aquesta manera: odiaré els homes i sols estimaré Déu. Una persona amb aquesta mentalitat no hauria de fer política, en cap cas.

dimarts, 23 d’agost del 2011

Pòtols

A Barcelona hi ha avui dia 2.000 sense sostre i 700 persones que dormen al carrer. No té pas sentit estipular que són pocs respecte tots els residents barcelonins. Un d'ells, a l'Entrelínies de TV3, deia que "n'hi ha prou amb 15 dies per embogir al carrer". Un altre, fa molt de temps, em va dir al Raval: "és fàcil entrar al carrer; sortir-ne, però, és impossible". Entre l'entrada i la negació de la sortida hi ha la follia i anàlogs. Quan dic follia, parlo també dels obstacle que hom es troba absurdament al mig de camí a una societat com la nostra. 

Aquestes gents reflecteixen realitats heterogènies: drames laborals, tragèdies familiars, incapacitat d'integració, formes de depressió, etcètera. Parlen fins i tot unes variants lingüístiques substancialment diferents, tan si es castellà -com sembla que és majoritari- com català -amb manifestacions rares i arcaitzants. La dificultat de xifrar aital heterogeneïtat és un mal per a l'efectivitat de qualsevol ajut. Cal comprendre més la condició humana per veure què és de debò necessari per a aquestes persones. Caldrà gosar, per saber-ne més. 

Filosofia i Dret

S'ha postulat una distància incommensurable entre la filosofia i el dret: tal distància interdisciplinària sol afirmar-se entre vies de coneixement que no han tingut històricament prou punts de comunió. La negació i desqualificació mútua entre els dos fronts fa l'efecte que sigui l'únic contacte acceptat.

Aquest plantejament prové d'un vici: afirmar dogmàticament la suficiència conceptual i finalística de la pròpia disciplina -afirmació fonamentada en la ignorància dels altres sabers- i, conseqüentment, excedir-se en l'ampliació del propi àmbit d'estudi a fi i efecte de deixar sense contingut ni objectius altres disciplines que tenen un lloc legítim reservat d'antuvi. 

Partim d'una afirmació incontrovertible: tot coneixement té un objecte. Anant un xic més enllà, sense sortir de l'esfera de l'indiscutible: el coneixement, atès que estudia diversos objectes, es classifica segons categories consistents fixades de forma convencional. Aquí el mot clau és precisament la convencionalitat d'aquesta categorització disciplinària que permet, essent violada, confondre's. Les fronteres convencionals entre disciplines poden ser travessades, posem per cas, per estudiar "la filosofia del dret", a Dret, i la "filosofia de la política", la "de la història" i la "social", a Filosofia. Sobre aquestes propostes d'estudi no emetré judici; el cas és que són lícites perquè tenen delimitat aproximadament el seu objecte d'investigació i, per tant, no incardinen la investigació devers la confusió.

Ara bé, les fronteres convencionals de vegades són travessades no a fi de crear un espai d'estudi especialitzat mixte, ans per negar "tot el que hi ha més enllà". Aquesta negació generalitzant i simplificadora és pedra de toc de moltíssimes confusions problemàtiques tan intrínsecament, per a la nostra professió, com extrínsecament, per saber quelcom dellà la pròpia especialització. Un mal, en conclusió, que, per aquest camí, mai no podrem arribar a saber ni entendre. 

Ara donaré el meu parer sobre l'afer que tracto. La diferència verament substancial entre filosofia i dret rau en què la filosofia -amb exclusió d'agunes filosofies que han donat respostes sistemàtiques i suposadament inalterables, tot creant escola- té seu a l'individu, mentre el dret sempre a un col·lectiu nombrós. M'explico.
  • Que la filosofia es circumscrigui a l'individu no vol dir que el diàleg és per a aquesta un error, ans que els objectes que li interessen -la recerca de la veritat o, dit millor, les respostes eternes de la condició humana- són primordialment fruit d'una anàlisi que, per ser total, només pot ser personal. La filosofia estudia els grans conflictes, sense necessàriament oferir-ne la solució i, doncs, quedant tot dins de la persona que els pensa. Això fa que sigui la Filosofia generalment abstracta i, de retruc, que no ofereixi plenes garanties per satisfer la necessitat real del pensament, dellà la pròpia necessitat d'abstració sense contingut. El dogma del rerefons és que "no cal respondre mai".
  • Que el dret radiqui en una certa societat vol dir que l'estudi de la legalitat té una dimensió sempre política en donar resposta -del cert, sempre s'ha de donar resposta, legalment i judicial- als problemes tan socials com individuals. No es nega l'esfera individual o familiar, sinó que s'analitza des de fora. No s'intenta comprendre la condició humana en res més que en allò que és rellevant segons la percepció -sense aturar-se sobre si és correcta o no- d'un col·lectiu democràtic suficientment madur. Això fa que el Dret hagi de ser, tard o d'hora, casuístic i, irremeiablement, concret. I no sempre per força correcte, ans present. Vet aquí, en fi, el dogma del dret: "cal respondre sempre".  
Ara bé, aquesta dicotomia és una explicació massa simplista: la filosofia es mira des de molt a dalt els problemes humans -posem per cas, l'existència de Déu-, mentre el dret els observa des de tan aprop com pot -en la línia esmentada, la llibertat religiosa i el seu exercici-. En un altre exemple, la una en el què haig de fer -sentit de la vida-, mentre el segon en el què no he de fer -cadascú pot trobar-li a la vida el sentit que li sembli millor, sempre que no estigui permès, segons el principi de legalitat negatiu. 

El que interessa de debò de la dicotomia és que, primer de tot, tan Filosofia com Dret proven a resoldre uns problemes previs de tarannà humà. Els problemes són al capdavall els mateixos, però des de dos punts de vista. Atesa aquest esquema assenyalat -que sols descriu la meva opinió- ha d'existir una col·laboració, per força, malgrat sigui tàcita, entre les dues disciplines tradicionalment enfrontades. Del cert, per a la ment humana, pot haver-hi més xoc en el fet de punt de vista que no pas en el propi fet que s'observa. 

La connexió radica, per a mi, en què l'aplicació efectiva del dret -que posa en marxa tot el seu sentit- requereix una interpretació judicial que escaigui amb els principis generals i específics del dret, amb la jerarquia normativa (la qual també depèn de cert esforç interpretatiu), amb la realitat social del temps (art. 3.1 CC) i amb l'equitat (de manera complementària, en general, i excepcionalment exclusiva quan no hi hagi més remei, art, 3.2 CC). Això requereix saber què és la llibertat, l'ésser humà, la vida, la societat, la política i una comprensió del propi ofici. En termes jurídics, saber com omplir de significat els conceptes jurídic indeterminats i exercir correctament l'anomenada "valoració judicial no taxada". 

El que de manera profunda és dessota tot plegat és, però, la lògica. La llei no pot vulnerar la lògica o, dit d'una altra manera, l'aplicació del dret, administrativa o judicialment, ha de remoure els obstacles il·logics que es posin pel mig del camí devers l'efectivitat de les lleis. Quan dic lògica, dic principi de contradicció. La feina de l'autoritat judicial s'adreça també a un àmbit que va força més enllà de les lleis, perquè és intensament valorativa de conformitat amb l'esperit de les lleis. 

Igualment, la filosofia no hauria de ser una vanitat ni un pou de confusions, com sovent ho ha estat. La filosofia ha d'entendre que qualsevol esforç abstracte cal complementar-lo amb algun punt de referència concret. Que la filosofia d'avui pugui fer-se igual que fa tres mil anys diu poc a favor d'aquesta, perquè assimilar la reflexió filosòfica a la devoció religiosa formal que ret homenatge sempre als mateixos elements suprasensorials, repetint tothora els mateixos rituals. A la filosofia li agrada presentar-se sense data de caducitat, sense país, sense compromisos, sense responsabilitats. I una idea clara fa així: si conceptes abstractes es relacionen abstractament amb altres elements abstractes, és fàcil que la conclusió s'assempli més a l'atzar del que volem o preferim, que no pas a res que tingui rellevància al món o que pugui importar als altres. La filosofia ha de tenir un vessant concret -dades sobre fets i valors convencionals fixats a la llei- malgrat aquest estigui sota suspita i, doncs, malgrat ser circumscrit sempre a un ajut transitori. 

Amb aquest nou procediment, d'una banda, la filosofia guanyaria honestedat, força i credibilitat, i, d'altra banda, el dret s'amararia de major profunditat i perfecció per esdevenir més convincent i, amb sort, més just.

Fòbia

Qualsevol fòbia és pessimisme. Davant d'una certa realitat -que coneixem i entenem- se'ns desvetllen uns estímuls -que descriuen el pitjor escenari present i successiu, fins i tot contra el que coneixem i entenem. En altres parauels, ens imaginem contra la nostra voluntat o, en tot cas, per causes alienes a aquesta, que s'esdevindrà el pitjor que podria arribar a passar. S'estableix així una relació clara entre (a) una realitat, de la qual, tot i ser-ne conscients plenament, ja no controlem ni creiem poder controlar, (b) una por, creada íntegrament, o gairebé, per nosaltres mateixos, que tampoc no controlem. Un descontrol, en fi, doble: gnoseològic i emocional. El pessimisme pressuposa, dins d'aquest binomi, que la por, per ser interna (on és el "jo") vencerà la realitat. D'aquesta manera s'arriba a la conclusió que els pessimistes no realistes -que en són, em fa l'efecte, la majoria dels pessimistes- són persones que, independentment que tinguin coneixement exacte de la realitat concreta o no pas, sobretot tenem molta por. Una por insuperable i greu. Una por que trastoca el món sencer. 

diumenge, 21 d’agost del 2011

Pujolisme

El diari "El Punt Avui" publica aquest diumenge una entrevista a Jordi Pujol. S'hi palesen les fites mínimes per avenir-se tots els catalans. Contra l'escissió cada cop major entre els dos fronts que componen el bipartidisme estatal, sense punts de contacte i sense mútua commensurabilitat i que, al cap i a la fi, mostren que no existeix res que agermani les dues Espanyes i que, en conclusió, posa en evidència que no podrà mai existir una realitat nacional espanyola, altrament la Nació catalana compta amb un mínim comú denominador que permet fer via. Això no obstant, per afany de protagonisme, el Parlament català, més fragmentat i polaritzat que mai en set partits diferents, rebutja una acció única i contudent davant els mateixos greuges que afecten les persones. 

  Jordi Pujol al capdamunt de l'Aneto

A l'entrevista Pujol es fixa en tres fets: la crisi econòmica (mundial i, doncs, europea, espanyola i catalana), la crisi política (espanyola i, de retruc, catalana) i la crisi cultural. 
  • La més preocupant -per ser la que té els efectes més perversos- és la primera. La causa és doble: (a) els mals del capitalisme mundial -dit així, amb premeditada indefinició- varen reviscolar al si de gairebé totes les economies sobiranes i, alhora, (b) la discutible gestió de la crisi -errada segons Pujol i segons moltíssims altri- ha agreujat un gran problema econòmic en gegantí (part d'aquesta gestió errada radica, de fet, en la no modificació de les seves causes, això és, sobretot l'especulació immobiliària). Mals específics d'Espanya són la manca de crèdit bancari, l'intervencionisme burocràtic i, ras i curt, l'excés de cultura del "no". En directa relació amb tot plegat, apareix la pregunta: Catalunya és financerament viable dins de sistema de la LOFCA? La respota de Pujol és contundent: no pas.  
  • La segona -la crisi política- rau en què a Espanya no hi ha, de forma plenament efectiva, Govern central, perquè tàcitament l'Estat està intervingut per Europa (millor dit, pel dictat alemany), mentre que a Catalunya sí que n'hi ha, de Govern, però que no pot relacionar-se amb el central bilateralment. La bilateralitat Generalitat-Estat és un element més, certament, de la crisi política espanyola, per una raó senzillíssima: la bilateralitat l'han fotut en l'aire arran de la STC 31/2010 i de les males pràctiques que abans i després d'aquesta s'han practicat. Si no es resol el greuge del finançament català (que foragita aproximadament el 10% del PIB del Principat) mitjançant més bilateralitat, és a dir, a través d'una bilateralitat que sigui de debò i que impliqui la solució de la crisi política autonòmica, llavors Catalunya patirà totes les esfereïdores conseqüències d'un aparell econòmic que no rutlla i que, negant diners, no permet a la política de fer res. 
  • L'última crisi de la llista -però no última de totes les esmentables, entre les quals s'hauria de trobar la crisi moral o de valors- és la crisi cultural. Aquesta crisi reviscola de la política: nul·la voluntat d'entendre's. Pujol es pregunta: la cultura catalana en general i la llengua catalana en particular podran seguir existint dins de les mecàniques estatals? L'expresident es mostra pessimista: no, no podrà
Aquest és un escenari intranquil·litzant que pot ser resumit en el no reconeixement per part d'Espanya de la realitat econòmica mundial, de la pròpia estatal, tan política com econòmica, i, en fi, de la plurinacionalitat que hi ha al seu si. Sobre això últim, Pujol nota que Espanya no reconeix, pel que fa casa nostra, "la realitat cultural i lingüística, econòmica i política, del fet nacional català". Davant d'aquest escenari, una declaració d'intencions: "però hi ha país i gent amb iniciatives" i "capacitat de resistència a Catalunya" que, per tant, "ens en sortirem". 

L'abstracte "ens en sortirem" es tradueix en tres propostes concretes. 
  • Bilateralitat de debò, val a dir, una agència trubutària catalana emmarcada a un concert econòmic que permeti a la Generalitat (d'acord amb le seves necessitats financeres i sense autosacrificar-se contínuament amb el deute històric produït arran de la solidaritat interregional espanyola) recaptar tots els seus impostos i taxes i contribucions especials. També, que es fixi un sostre d'aportacions de Catalunya a la resta de l'Estat, com es fa a països federals com ara Alemanya. 
  • Que, al costat de la bona bilateralitat, no hi hagi corrosió competencial entre Estat i Generalitat. Aquesta corrosió es trasllada en el fet que la Generalitat es negligible en la gestió de determinats serveis. L'exemple clar és Rodalies - competència ara suposadament exclusiva del Govern català i que, alhora i paradoxalment, no és ni financerament i conceptual autosuficient respecte Renfe. 
  • Pel que fa el català, Pujol parla en sentit còncave: "fins ara el PP no ha fet cap proposta parlamentària contra la immersió lingüística". És obvi que al Parlament català el PP no hi té res a cardar i, també, és obvi que a molts centenars de kilòmetres d'aquí, a Madrid, podria dinamitar el model que aquí democràticament no pot anorrear. Aquesta afirmació es complementa en què s'ha de retre respecte al castellà i als catellanoparlans. 
Tot això, amanit amb un xic de "peix al cove", que sempre hi ha a l'operativitat parlamentària. Però assegura Pujol que "el peix al cove com a estratègia bàsica s'ha acabat". 

dijous, 4 d’agost del 2011

Sancta sanctòrum de Catalunya

  • Les Homilies d'Organyà

  • El Monestir de Sant Maria de Ripoll
  • El Monestir de Santa Maria de Montserrat
  • El Reial Monestir de Santa Maria de Poblet
  • La Catedral de Santa Maria d'Urgell

  • El Palau de la Música Catalana
  • El Palau de la Generalitat de Catalunya
  • L'edifici del Conselh Generau d'Aran
  • L'edifici de l'IEC
  • El Park Güell
  • La casa de Verdaguer a Collserola
  • La vila de Vic sencera
  • El poble de Portbou

  • El Canigó
  • El Sant Jeroni de Montserrat
  • El Besiberri Sud i Nord
  • El Montseny
  • El Cap de Creus
  • Els Besiberris Nord, del Mig i Sud
  • Les Illes Medes
  • El Pic d'Aneto

Anàlisi: tancament d'hospitals a Catalunya

Hi ha necessitats constants i d'altres que són circumstancials. Tothom sap que en principi la regla general és que les persones no estiguin malaltes. Si estan malaltes, però, sorgeix una necessitat diguem-ne circumstancial a la qual s'hi ha posar prompte remei. L'estat del benestar ha d'estar a l'aguait d'atendre aquestes persones. 

El Conseller Boi Ruiz ha determinat que l'Hospital de l'Esperança, durant (a) les nits (b) d'aquest estiu, tancarà. Primer de tot, perquè a les nits estiuenques l'afluència de malalts que necessiten el servei d'urgències baixa. La gent, ras i curt, es posa menys malalta a l'estiu que no pas durant els mesos laborables; sobretot perquè sol ser de vacances i, doncs, no és aquí o, dit altrament, perquè, precisament perquè està de vacances, no vol esgarrar-les posant-se malalt. El Conseller ha informat del fet que l'ingrés de pacients a urgències a les nits, a certs hospitals catalans durant les nits d'estiu és de menys d'un. 

Llavors apareix la pregunta: convé mantenir un servei d'urgències caríssim totes les nits de tots els estius tenint en compte que hi ve menys d'una persona per nit? O, malgrat siguin dues o tres, val la pena pagar uns sous del personal -almenys l'especialista mèdic, el personal de recepció i el cos de vigilància- per atendre una necessitat circumstancial que podria ser redreçada a un altre hospital? 

El que es prioritza no és doncs rebre el servei d'urgències o deixar de rebre'l, ans un problema diferent. Els que protesten prioritzen que hom pugui anar a l'hospital (a) de nit, i no de dia, (b) a l'estiu, també durant l'agost i (c) a prop de casa. El punt conflictiu és el "c". En realitat, és clar que a Catalunya la colossal majoria d'hospitals romandran oberts tot el vespre. Ara bé, el que volen els que protesten és que quedi ben a prop de casa. Això és voler una responsta o satisfacció immediata i total a una necessitat circumstancial lligada a quelcom que no és una necessitat: que quedi ben a prop de casa, això és luxe i no necessitat. L'estat del benestar ha de vetllar perquè tinguem els serveis socials corresponents, perquè que no quedin tots a tocar de casa.

El concepte "a prop de casa" és a més força relatiu i mai no podrà agradar a tothom. Sempre hi haurà algú que vulgui que encara quedi més a prop, l'escola, l'hospital, l'administració, etc. 

En cas que no es pugui el pacient moure, s'han previst mesures alternatives excepcionals que tothom pot fer servir. A cop de truc, pot venir un metge a casa.

Quin és el problema? A l'Hospital de l'Esperança s'han tancar fa poc uns indignats, per sol·licitar assitència mèdica, sense necessitar-ne. Millor dit, per col·lapsar el servei, com han dit expressament. Per fer notar que la gent vol un servei d'urgències de nit i a l'estiu i a prop de casa. Per impedir, per exemple, que la gent que de debò necessita atenció pugui ser efectivament atesa. I, en cas de no haver-hi ningú que realment necessita ser atès, llavors per sol·licitar, en nom d'una necessitat circumstancial inexistant, que cal tenir un servei que no es fa servir. 

L'estat del benestar, primer de tot, ha de ser possible. Condició de quelsevol cosa és que sigui possible, perquè si no, no serà. Que l'estat del benestar sigui possible vol dir que es pugui pagar. Si les recaptacions són avui dia menors a Catalunya -menors que el 2003- llavors no poden funcionar d'acord amb uns pressupostos en sanitat progressivament superiors any rere any. Durant dos anys Catalunya ha gastat el que no tenia: ha estat fundant l'estat del benestar en la impossibilitat financera. 

En segon lloc, l'estat del benestar ha de ser realment necessari. La salut costa a la nostra nació quasi 20.000 milions d'euros, malgrat la rebaixa o retallada efectuada enguany. No són pocs diners. Que s'abusa de les prestacions de l'Estat social, això és clar. Que se n'abusi, però, no és un argument per prescindir d'una atenció que és deguda i inqüestionable. El CatSalut ha de seguir funcionant, és clar, però amb la rebaixa pròpia de cada estiu -que efectuen totes les administracions sanitàries del món- amb el minvament obvi de les nits a certs indrets on tenen vies alternatives d'atenció. La comoditat màxima en l'accés als serveis estatals no és una necessitat, ni punyent ni circumstancial, sinó quelcom al que no hauria de parar atenció un Govern seriós en la conjuntura econòmica actual.

Així que, indignats, via fora els hospitals catalans!

dimecres, 3 d’agost del 2011

Actes de terrorisme que no tenen res a veure amb posar bombes

El terrorisme té els dits allargassats i no consisteix solament a posar bombes sota els cotxes oficials. Tot altre, atès que el gruix dels delictes relacionats amb el terrorisme i pels quals solen ser jutjades més persones són els d'enaltiment de terrorisme i col·laboració amb terroristes. La jurisprudència cassacional i constitucional, respectivament del TS i TC, han anat més enllà en fer esdevenir extremadament equívoc el concepte de terrorisme. Han escrit i signa sentències i interlocutòries en què el delicte d'enaltiment pot raure només en "no dir res" o "no negar", així com el de col·laboració ben pot limitar-se a crear un partit polític o àdhuc reunir-se amb els membres d'aquest partit polític. En altres mots, la justícia espanyola ha construït una gàbia sense portes, dins de la qual hi posa tot el que no li agrada, tot atorgant-li la qualificació de terrorista el que no ho és pas. 

Quin hi ha col·laborat? Sens dubte, les associacions de víctimes contra el terrorisme han tingut una bel·ligerància activa a l'hora de trastocar les coses. Una cosa és l'inqüestionable respecte que s'ha de tenir a les víctimes i una altra de ben diferent és oblidar que una víctima, precisament per la seva condició de víctima i arran d'un dolor excessiu que sent, és en tot cas parcial. A més, cal tenir present que les víctimes del terrorisme d'ETA que dirigeixen les associacions només són unes poques persones que representen un col·lectiu tan indefinit i heterogeni que va des de pares i mullers de militars i policies fins familiars de nens morts. Així que, primer de tot, és una falsedat integrar dins d'una associació totes les víctimes. El més greu, però, és que han atribuït generalitzadament a una part importantíssima de la societat basca -els més de 300.000 votants de Bildu, per exemple- un qualificatiu de terrorista que no correspon de cap manera. 

En aquesta línia i per major abundància, resulta intranquil·litzant que les associacions de víctimes d'ETA estigui tant a prop dels postulats d'un aplec de franquistes nostàlgics com és ara el Foro de Ermua i sobretot Dignidad y Justicia. 

Cal recordar que Juan José Ibarretxe, exlehendakari, Patxi López, lehendakari en el càrrec, i Rodolfo Ares, conseller d'interior de l'actual Govern basc, no són persones ni de l'ezker abertzalea ni tampoc, és clar, de cap organització terrorista. Altrament, són tots tres enemics dels abertzale i, per descomptat, d'ETA. Nogensmenys, quan el 2006 van reunir-se amb Batasuna -que mai no convé confondre ni materialment ni formalment amb ETA- van ser denunciats. Val a dir, una de les persones, com ara Ares, que és més menystinguda dins del cercle abertzale que representa per exemple la línia editorial i tònica constant del diari GARA, assegut al banquet per col·laboració amb el terrorisme. En paraules encara més clares: el cap dels policies que lluita contra ETA, suposat col·laboracionista d'ETA. Aquesta és una d'aquelles situacions paradoxals a les quals s'hi arriba tard o d'hora, tot deixant fer, sense posar-hi llindars assenyats, la lògica de convertir tot el terrorisme. Un resultat extravagant d'una manera de fer equivocada. 

El Tribunal Suprem, per unanimitat, va rebutjar considerar delinqüents a Ibarretxe, López i Ares. Perquè no hi havia res i perquè, de fet, reunir-se amb polítics d'idees relativament i parcial afins a ETA no pot, avui dia a una societat civilitzada, ser delicte. Recordem però que el ministre de justícia Caamaño només va exculpar a López i a Ares, del seu mateix partit, però no Ibarretxe quan, de fet, la situació de tots tres era exactament idèntica.

En termes metafòrics, crec que considerar delicte l'espasa i també la paraula vol dir irremeiablement que el Codi Penal obliga a quedar-se amb l'espasa. Si la paraula és delicte, llavors mai no podrem parlar, mai no hi haurà una sortida pacífica del marc violent. 

Altrament, cal recordar una cosa en relació a tots aquells que, a diferència dels tres esmentats, sí han estat empresonats per col·laborar, per reunir-se, per parlar amb membres de l'esquerra abertzale. Cal recordar que el Govern espanyol durant el segle passat fou sobretot un dut per un terrorista dit Franco. Cal recordar que el Govern espanyol després de la mort de Franco va ser administrat per personalitats no aïllades del Govern franquista i que tenien una declarat amor devers els actes de terrorisme del Generalísimo. Cal recordar que després de la Constitució i, més tard, després de la Transició i, fins i tot, després de ser Espanya membre de la Comunitat Europea, seien còmodament polítics franquistes al Congrés dels Diputats i a les Cambres legislatives autonòmiques. Cal recordar que des del 1969 Don Juan Carlos vivia amb Franco i que, atesa la seva amistat i afinitat (altrament, inexplicable), el militar terrorista va anomenar-lo successor. Cal recordar que avui dia a Espanya encara hi ha partits falangistes de tota mena i franquistes hipòcrites. Tot això és greu i, vet aquí, que el primer col·laborador del règim totalitari dels Franco no és avui dia a la presó, per ser bon amic de terroristes i genocides, ans assegut al tron de la Casa Reial. 

Curiós, en fi, que un sector fort de l'Espanya negra i vella hagi volgut convertir tot en terrorisme i que no se n'escapés ningú i que, alhora, els vertaders terroristes del segle XX, que són les dictadures feixistes, quedin completament i íntegra exemptes de tota culpa. Fa pensar, potser, que aquí la batalla no és entre bons i dolents, ans entre els grans dimonis que han anat contra els petits diables. 




Governança segons Krugman

La prudència no sempre és el terme mitjà: vull governants que facin el que és correcte, no el que es considera centrista [...] Culpar els dos partits americans en la mateixa mesura és fugir d'estudi: el problema dels EUA és l'extremisme americà. 

Semipalàtinsk

Semipalàtinsk és una vila del Kazajistan on la Rússia soviètica hi practicà proves nuclears. Des del 1949 fins el 1991 - oficialment, un poc abans deixaren de fer-se'n. Sol dir-se amb raó que Stalin va agafar la Rússia tsarista de la forca de palla i que la va abandonar amb la bomba nuclear. Un innegable procés des del punt de vista científic que socialment és discutible. Almenys, segons Ted Kaczyski i molts altres més moderats. El cas és que Semipalàtinsk pot simbolitzar el món després de una altra guerra o, millor dit, d'una guerra nuclear. Sabem només, com diu Einstein, que la quarta guerra mundial serà amb pals i pedres. A la vila kazjaca hi viuen alguns, però en unes condicions de misèria indescriptible. La majoria de les cases ja temps ençà foren buidades i les seves gents van anar a una altra banda. El terra, ple de forats. L'aire, amb sons de radiació. I tot plegat amb la cara d'aquells que van patir els horrors de la deformitat o del càncer arran de l'alliberament d'urani. S'hi pot anar algun dia, a Semipalàtinsk, perquè hi ha camins, però la tornada potser sigui per un camí més o massa llarg.  

dissabte, 30 de juliol del 2011

Consum de productes sostenibles: viabilitat

El lideratge polític podrà canviar aquestes pautes de consum?
Els líders no han de dir a la gent què han de fer, sinó predicar amb l'exemple. El 40% del consum d'Espanya és de les administracions públiques. Si l'Estat comprés productes sostenibles, totes les empreses s'hi adaptarien! L'esquerra n'ha tingut l'oportunitat, però ho ha fet malament... I quan ara li parles de sostenibilitat a un empresari ell no pensa en ingressos, ans en despeses. I, d'altra banda, la dreta no es creu això de la sostenibilitat. Però la realitat és que les empreses que han apostat per la sostenibilitat han aconseguit exportar i pot pensar-se que negar del tot aquesta aposta necessària avui dia implica esdevenir tard o d'hora ineficient. 

Josep Maria Galí, entrevista el juliol del 2011 a l'ARA

dijous, 28 de juliol del 2011

Rubalcaba i les seves mentides

Cal encetar ja una campanya, duríssima i sense treves, de desqualificacions contra Pérez Rubalcaba. Les enquestes del CIS d'avui que redueixen la distància entre PP i PSOE de 10 punt a només 4 -rebudes el dia en què el candidat fa 60 anys- és sens dubte una notícia funesta per a Catalunya. Inaugura una novella etapa d'hipocresia: la del doble vot, entre el sentit del vot expressat a casa i el que s'adreça a contrarrestar les majories absolutes de diverses províncies sota domini popular. 

La por. Novament, la por serà l'eina clau en aquesta campanya electoral. La por al PP. La por a ETA. La por a la dissolució d'aquest acudit nacional que és Espanya (si entre PSOE i PP no hi ha punt de contacte, de debò és encara possible postular l'existència d'una Nació espanyola única?). La por a liberalisme suposadament major del PP. La por als bancs. La por al rescat de l'eurozona. La por a ajornar massa el moment exacte en què s'han de celebrar eleccions. La por a celebrar-les massa aviat. La por, en fi, la por que ens amaren dia rere dia Rubalcaba i el seus seguidors desesperats. 

Rebatré sols una matèria: la crítica al sistema financer espanyol. 

Punt u: Rubalcaba ha format part del Govern central durant decennis -mentre ha estat possible- i ha col·laborat activament a liquidar les caixes -fundacions d'obra social- a favor de bancs -societats sovint presents a la Borsa de valors-. En altres paraules, no ha contradit mai a Salgado: ha venut una minsa obra social a favor d'una estabilitat inexistent. La inestabilitat buida de contingut, això han aconseguit.

Punt dos: ateses totes les dades, indicadors i pressentiments, la situació econòmica espanyola és dolenta, entre d'altres raons, perquè no s'ha trobat una solució correcta. Ara Rubalcaba diu ara, però, que té la solució, com dic, després d'haver sojornat a la poltrona de diversos ministeris des del primer dia de la crisi. Tenen raó, excepcionalment, els mitjans de comunicació afins al Tea Party espanyol (Esperanza Aguirre), a dir que aquesta il·luminació divina que ha tingut Rubalcaba és ridícula. 

Punt tres: sembla que Rubalcaba també té la solució per Catalunya. L'altre dia, als Matins TV3, ja ho palesava en dues tesis: (a) que "federalisme vol dir unir" i que ell, és clar, defensa el federalisme i (b) que tota ànsia independenista catalana "prové sempre de la voluntat de tenir més diners". La conclusió, en tal cas, seria que Rubalcaba s'avenís a un nou finançament: el concert estil basc o navarrès. Doncs no! Perquè diu que, després de 5 anys del nou finançament estatutari, encara no està aquest prou rodat. Tot plegat per dir que creu que el finançament autonòmic, malgrat els imminents col·lapses, funciona bé. Demostració clara que pot ser és un geni en química, que és la seva especialitat, però que no té ni idea d'organització territorial de l'Estat dels recursos recaptats de forma igualitària. 

Punt quatre (l'important): diu que els bancs, tan bon punt varen ser salvats pel FROB, van ficar a Espanya al forat que ells mateixos havien generat en l'operació de salvament (des de les eleccions a Catalunya l'any passat, en què González ho va dir, fins ara, ha estat la cançó de capçalera dels socialistoïdes espanyols). Aquesta és la percepció generalitzada -activament generalitzada pel propi Govern central- i que l'Estat és víctima, com molts altres deutors innocents, de la crisi. Rubalcaba ha dit darrerament, amb its i uts, que els bancs són els únics culpables de la crisi. Oblida, és clar, que Zapatero no va desfer les potencialitats del blindatge normatiu del sòl especulatiu i de la contrucció indefinida creada per Aznar des del nou mil·lenni, potencialitats que van derivar en l'anomenada bombolla immobiliària. Vull posar de relleu una dada. El FROB està dotat en només 9.000 milions d'euros - dels quals, no més del 75% provenen de diners de l'erari públic. El deute espanyol no ve provocat, com s'ha insinuat sovint, del salvament dels bancs. L'any passat (enguany encara no s'ha xifrat) el deute d'Espanya és de més de 667.000 milions d'euros (un 71% més que el 2007). Es pot dir que la causa del deute espanyol és l'ajut als bancs? No, perquè és una fal·làcia massa grossa. Cridar encara que "tot és culpa dels bancs" no hauria de quallar entre la societat, perquè és una aixecada de camisa de dimensions descomunals. Un discur propi dels indignados. Rubalcaba, però, gosa, s'arrisca a mentir, a guanyar la presidència espanyola, com qui vol rescatar la cadira, mitjançant la mentida.  

Història de la Medusa

Perseu va véncer la Medusa. Com? 

1. Diu la veritat. Reconeix les seves intencions: no vull fer justícia, ans tenir fama, honor, glòria. Diu el que vol (que, en tot cas, és terrible). Pal·las Atena el recolza. Reb el favor dels déus. 
2. Atena, sàbia, li lliura un escut que és un mirall - el mirall de la veritat.
3. Perseu observa Medusa rere el seu mirall i així evita caure petrificat. 
4. Perseu talla el coll a Medusa. 

Duu el cap de Medusa a Atena. La deessa encasta el cap en l'escut i, vet aquí, el símbol del gorgoneion (un altre nom de Medusa és el de Gorgona). El símbol va ser adoptat pels soldats, a fi i efecte de guanyar tots els seus enemics. 

En suma, les lliçons de la història de la Medusa són aquestes: (a) que el combat intern mai no s'extingeix, (b) que Medusa no és invencible, (c) que matar l'enemic sempre implica el perill de perdre nosaltres la pròpia vida, (d) que l'home és mirall i enemic de l'home i (e) que la veritat és sempre imprescindible. 


Honors i nobleses d'Espanya

Què és l'honor? L'heroi grec Perseu, quan es va trobar davant el cap de la Medusa, va haver de confessar que vol fer justícia, no pas per justícia, ans per glòries humanes i vanes espectatives. Igualment, què passarà quan Espanya es trobi davant de la Medusa?

Quina és la democràcia espanyola pot entendre's a partir de dues matèries de tarannà jurídic. La primera, els títols honorífics rehabilitats avui dia i, la segona, els honors atorgats a les víctimes del tot tipus de terrorisme. 

Sobre la primera matèria no ha una llei única, ans molts decrets que ininterrompudament han anat consolidant la posició de més de 2.000 famílies aristocràtiques espanyoles. Aquí trobem els fills dels fills dels majors genocides de la història que agermana els pobles d'Espanya. Títols atorgats per monarques absolutistes als seus fidels súbdits i títols concedits per Alfons XIII i Franco. Al cap d'aquesta farsa, dues persones: el Rei vigent Joan Carles I i la comte-duquessa d'Olivars, més coneguda com d'Alba, Cayetana. Al costat d'aquests farsants només hi ha aquests individus: assassins borbònics, assassins franquistes i tota una cort de personalitat enemigues de la democràcia. De fet, els Franco, "para sí y sus sucesores", seran "duques d'España", ara infosos a la persona de Carmen Franco Polo. En aquesta línia, el 3 de febrer s'atorgava per expressa voluntat del Rei, mitjançant Reial Decret, el marquesat de Del Bosque, perquè va fer un gran favor a Espanya guanyant el Mundial del futbol. Ja se sap que és la nova religió. Mentre alguns celebraven aquest atorgament, també es condecien alhora dos altres títols aristocràtics del mateix rang, als exministres franquistes Villar Mir, d'una banda, i Ibias, de l'altra, no sa sap ben bé perquè. Misteris de la Corona. 

En segon lloc, l'honor atorgats a les víctimes del terrorisme. Aquí sí que hi ha una llei, que és la 32/1999, feta per Aznar. (a) Aquesta llei -cim màxim de la lluita contra el terrorisme- diu que, primer de tot, són molt honorables totes les víctimes del terrorisme. (b) Després, que l'Estat indemnitzarà les víctimes pecuniàriament en concepte de responsabilitat civil derivada de delicte (quan els criminals terroristes no paguin la indemnització, que és com dir "sempre"). (c) Finalment, exempcions i privilegis, com ara que aquestes víctimes no pagaran taxes universitàries, així com tots els impostos personals, i rebran tractaments mèdics especials -no inclosos al servei estatal de salut- totalment de franc. Això -més enllà de populisme del partit popular en estat pur- demostra el següent: (a) l'honor es reb per mèrits patits passivament, val a dir, ens fan adquirir l'honor, no ens el guanyem, (b) d'alguna manera, l'Estat, quan es fa responsable d'indemnitzar un mal terrorista, esdevé tàcitament responsable, com causa objectiva, de l'acte terrorista, (c) que la igualtat formal i material entre totes les persones a Espanya és una enganyifa i que, a més, la discriminació apareix en els terrenys més insospitats. Dit això, cal afegir algunes dades complementàries: per víctima mortal d'actes terroristes, els familiars rebran 23 milions de pessetes, per víctima amb gran invalidesa, aquesta rebrà 65 milions, per invalidesa permanent, 16 milions, per invalidesa parcial, 6 milions de les antigues pessetes. Això són molts diners. L'Estat va demanar un crèdit de més de 46.000 milions per fer front a aquests pagaments. 

Hi ha una estranya complementarietat a l'hora d'adonar-se sobre què és l'honor espanyol: són honorables un cert tipus de terroristes -els que són, diguem-ne, de soca-rel castellana, antidemocràtica, absolutista, etc.- i també ho són les víctimes del terrorisme -el terrorisme basc, anomenat així pels terroristes castellans i que s'oposa a la violència policial del Ministeri d'Interior. També s'ha d'incloure ara, és clar, els altres terrorisme a Espanya, l'islàmic, promogut i consolidat arran de la guerra d'Aznar contra Iraq i Afghanistan. En altres mots, honor i noblesa són a Espanya un llarg camí de violències injustificables.