Actes de terrorisme que no tenen res a veure amb posar bombes

El terrorisme té els dits allargassats i no consisteix solament a posar bombes sota els cotxes oficials. Tot altre, atès que el gruix dels delictes relacionats amb el terrorisme i pels quals solen ser jutjades més persones són els d'enaltiment de terrorisme i col·laboració amb terroristes. La jurisprudència cassacional i constitucional, respectivament del TS i TC, han anat més enllà en fer esdevenir extremadament equívoc el concepte de terrorisme. Han escrit i signa sentències i interlocutòries en què el delicte d'enaltiment pot raure només en "no dir res" o "no negar", així com el de col·laboració ben pot limitar-se a crear un partit polític o àdhuc reunir-se amb els membres d'aquest partit polític. En altres mots, la justícia espanyola ha construït una gàbia sense portes, dins de la qual hi posa tot el que no li agrada, tot atorgant-li la qualificació de terrorista el que no ho és pas. 

Quin hi ha col·laborat? Sens dubte, les associacions de víctimes contra el terrorisme han tingut una bel·ligerància activa a l'hora de trastocar les coses. Una cosa és l'inqüestionable respecte que s'ha de tenir a les víctimes i una altra de ben diferent és oblidar que una víctima, precisament per la seva condició de víctima i arran d'un dolor excessiu que sent, és en tot cas parcial. A més, cal tenir present que les víctimes del terrorisme d'ETA que dirigeixen les associacions només són unes poques persones que representen un col·lectiu tan indefinit i heterogeni que va des de pares i mullers de militars i policies fins familiars de nens morts. Així que, primer de tot, és una falsedat integrar dins d'una associació totes les víctimes. El més greu, però, és que han atribuït generalitzadament a una part importantíssima de la societat basca -els més de 300.000 votants de Bildu, per exemple- un qualificatiu de terrorista que no correspon de cap manera. 

En aquesta línia i per major abundància, resulta intranquil·litzant que les associacions de víctimes d'ETA estigui tant a prop dels postulats d'un aplec de franquistes nostàlgics com és ara el Foro de Ermua i sobretot Dignidad y Justicia. 

Cal recordar que Juan José Ibarretxe, exlehendakari, Patxi López, lehendakari en el càrrec, i Rodolfo Ares, conseller d'interior de l'actual Govern basc, no són persones ni de l'ezker abertzalea ni tampoc, és clar, de cap organització terrorista. Altrament, són tots tres enemics dels abertzale i, per descomptat, d'ETA. Nogensmenys, quan el 2006 van reunir-se amb Batasuna -que mai no convé confondre ni materialment ni formalment amb ETA- van ser denunciats. Val a dir, una de les persones, com ara Ares, que és més menystinguda dins del cercle abertzale que representa per exemple la línia editorial i tònica constant del diari GARA, assegut al banquet per col·laboració amb el terrorisme. En paraules encara més clares: el cap dels policies que lluita contra ETA, suposat col·laboracionista d'ETA. Aquesta és una d'aquelles situacions paradoxals a les quals s'hi arriba tard o d'hora, tot deixant fer, sense posar-hi llindars assenyats, la lògica de convertir tot el terrorisme. Un resultat extravagant d'una manera de fer equivocada. 

El Tribunal Suprem, per unanimitat, va rebutjar considerar delinqüents a Ibarretxe, López i Ares. Perquè no hi havia res i perquè, de fet, reunir-se amb polítics d'idees relativament i parcial afins a ETA no pot, avui dia a una societat civilitzada, ser delicte. Recordem però que el ministre de justícia Caamaño només va exculpar a López i a Ares, del seu mateix partit, però no Ibarretxe quan, de fet, la situació de tots tres era exactament idèntica.

En termes metafòrics, crec que considerar delicte l'espasa i també la paraula vol dir irremeiablement que el Codi Penal obliga a quedar-se amb l'espasa. Si la paraula és delicte, llavors mai no podrem parlar, mai no hi haurà una sortida pacífica del marc violent. 

Altrament, cal recordar una cosa en relació a tots aquells que, a diferència dels tres esmentats, sí han estat empresonats per col·laborar, per reunir-se, per parlar amb membres de l'esquerra abertzale. Cal recordar que el Govern espanyol durant el segle passat fou sobretot un dut per un terrorista dit Franco. Cal recordar que el Govern espanyol després de la mort de Franco va ser administrat per personalitats no aïllades del Govern franquista i que tenien una declarat amor devers els actes de terrorisme del Generalísimo. Cal recordar que després de la Constitució i, més tard, després de la Transició i, fins i tot, després de ser Espanya membre de la Comunitat Europea, seien còmodament polítics franquistes al Congrés dels Diputats i a les Cambres legislatives autonòmiques. Cal recordar que des del 1969 Don Juan Carlos vivia amb Franco i que, atesa la seva amistat i afinitat (altrament, inexplicable), el militar terrorista va anomenar-lo successor. Cal recordar que avui dia a Espanya encara hi ha partits falangistes de tota mena i franquistes hipòcrites. Tot això és greu i, vet aquí, que el primer col·laborador del règim totalitari dels Franco no és avui dia a la presó, per ser bon amic de terroristes i genocides, ans assegut al tron de la Casa Reial. 

Curiós, en fi, que un sector fort de l'Espanya negra i vella hagi volgut convertir tot en terrorisme i que no se n'escapés ningú i que, alhora, els vertaders terroristes del segle XX, que són les dictadures feixistes, quedin completament i íntegra exemptes de tota culpa. Fa pensar, potser, que aquí la batalla no és entre bons i dolents, ans entre els grans dimonis que han anat contra els petits diables.