Martí Luter, el polític

El fundador de la nova teologia en el temps en què "nou" i "teològic" eren mots antinòmics, Martí Luter, va trastocar del nucli dur de les creences de tota la vella Europa. Tanmateix, fou un home profundament conservador pel que fa els afers polítics. Això deu caracteritzar els grans homes. En aquesta, línia, Lenin, pedra angular i organitzador de la revolució més pregona que mai ha viscut la humanitat, tenia, pel que se'n sap, costums matrimonials -part innegablement important de la vida de l'home casat- victorians anglesos, val a dir, que seguia fil per randa tots els tòpics i bons costums del seu temps.

Luter ben podria haver set bisbe de Salamanca quan l'estiu del 1936 va esclatar la guerra a Espanya. Un crit fort que s'adreça al passat. La Reforma amb majúscules que reclamava Luter consistia, en realitat, a tornar al passat. Volia recompondre una imatge idil·lica del cristianisme originari que, resistent a la Roma imperial, radicava en un individu fort que no acceptava autoritats externes. En aquest cas, la Roma era papal, però també era autoritat, i per això en creava una distància irremeiable. Una voluntat de cristianisme bastit a un món que quasi està del tot putrefacte -s'acosta l'apocalipsi, ens fa saber- i que per tant s'ha d'allunyar, com un anàrquic, de la realitat institucional d'aleshores, que sols aviava devers el pecat. 

La política de Luter no és tal, ans és teologia. El punt de vista, per tant, és el de sub speciae aeternitatis. Una greu fretura d'arguments basats en dades, fets o conceptes immediats fa que el magí luterà s'adreci cap a esferes que no res tenen a veure amb el Regne del Món. En aquest punt de vista, doncs, s'accepta l'autoritat -també si és tirana- perquè fa part d'un pecat -que no és de ningú més que del príncep- amb el qual nosaltres no podem lluitar -ja en tenim prou, raona, amb els nostres propis pecats. Per això, res de resistir-se a l'autoritat, perquè no hi ha una sola disposició al Nou Testament que en justifiqui l'atac. Per això, en la complexa guerra dels camperols suabs, tan els prínceps alemanys com els camperols són culpables i estan condemnats a l'Infern. Els tirans, emperò, són vistos menys culpables.

Conclusió d'això és que el que més li prova a Luter és salvar-se ell tot sol. Si hi ha pecats, aquests són nostres. Tota la lluita ha de consistir a deslliurar-nos dels propis pecats. Els mals del món són a segon terme. 

Aquest posicionament -Déu no ens deixa veure la seva Creació, els rocs no ens deixen veure la muntanya, l'arbre no ens deixa veure el bosc- Luter només veu l'ànima que s'uneix amb Déu, i res més. En fi, una mediocritat de lògica que només pot rutllar quan va sobre segur, és a dir, en els camins abstractes que pot obrir-se el pensament. La lògica, fins i tot, pren formes perverses: major infelicitat a la terra, més s'aplana la via vers el Paradís. Per això, és una sort viure a un país devastat i mercès uns camps eixorcs i, encara més, és una gran benaurança que un injust ens mati, si som justos, perquè llavors el Paradís serà instantani. Aquesta és la voluntat amagada de Luter: que una vida s'endugui l'altra tan bon punt sigui possible. L'argumentació, en fi, d'aquest plantejament, fa així: les raons són a l'altre banda, amb Déu, i per això les raons són totes transcendentals, mentre allò que és evident, que és la vida efectiva, es presenta en clau problemàtica, atès que és obstacle al bé major. Es dóna així una delegació en bloc de tot el que importa -vida, mort i coses- a l'audiència preferentment sumaríssima del Jutge Suprem.

Així veiem tost que la teologia no és medi per explicar ni per entendre la història política. L'abstració consisteix a no fer distincions necessàries, mentre la història són sobretot distincions innecessàries. L'abstracció, però, no és gratuïta: és reservada pels anomenats "sofistes" (escolàstics) i clergues com ell que, altrament de la pràctica totalitat social, gaudien de privilegis. La societat com a màquina generadora de contínues injustícies -causa que fa merèixer el Cel- té el preu del sacrifici -les reivindicacions dels camperols suabs- que mai no pagarien els homes oficialment religiosos. Luter parla com a persona a una societat a la qual creu no pertànyer-hi.

La concepció que té Luter de la guerra té la seva soca-rel aquí: les guerres són justes o no depenent del seu resultat. Si la guerra no és ni per honor ni per riqueses ni per mer imperialisme, llavors és una guerra justa. Si la guerra és entre iguals i lluitem perquè ens ataquen, llavors és una guerra justa. Això equivaldria dir que, estrictament, és impossible lligar guerra i justícia. En tot cas, la guerra vista com a finalitat significa contemplar-la des de fora, arran la pau més perfecta -o menys- que segueix l'endemà del final de la guerra. Aquesta visió i aquest cas s'emmarca en una persona que mai no ha trepitjat el camp de batallada.  

La salvació ve, emperò, de la gràcia. La desconnexió entre Món i Déu és tan colossal que sols la gràcia de Déu -que ens desvetlla una fe que no podria mai tenir base en l'experiència vital- ens salvaria. Això, en termes d'acció, es tradueix en determinisme. La llibertat té un cercle d'operativitat nul: podem esperar la gràcia divina o desesperar -vet aquí les úniques decisions. Dementre, cal viure en un trinomi luterà que fa així: autoritat és honor i aquesta forma d'autoritat honorífica és estabilitat. El millor que es pot demanar al món és una injustícia estable i relativament pacífica, potser interrompuda per farses bel·licoses. 

Element bàsic d'aquest sistema són dues apologies. La primera apologia és la de la venjança indirecta o a través de Déu, que jutjarà tothom, a l'altra vida. Per això, ningú, ni Luter ni els camperols, poden atacar l'autoritat injusta, quasi en cap cas o, ras i curt, en cap cas (les excepcions que dóna, em fa l'efecte, després les desdiu). La segona apologia és l'obsessió per la jerarquia, dels homes, és clar, i de Déu, sobretot. Aquesta jerarquia és intocable: Déu sempre serà superior i també sempre hi haurà poderosos injustos, perquè Déu els diu, assegura Luter, que han de ser injustos en les nostres vides, perquè nosaltres hem set injustos, pecadors i desagreïts. 

La resposta profunda a tot plegat és que Luter es sent condemnat des del primer dia de rebre els vots de clergue. Un penediment constant que no l'abandonarà al llarg de la seva perllongada vida. Com a condemnat, és enemic hipotètic, a la seva manera, de tots. Primer de tot i palesament, de Déu, perquè Déu l'odia i el considera el seu enemic. També, en segon lloc, dels homes, dels camperols revoltats, que ha criticat duríssimament als seus escrits, i dels prínceps i autoritats del món, pontífex inclòs, perquè també ha escrit en contra d'aquests, malgrat sense demanar-ne l'eliminació per l'espasa.  Luter respon, tot comptant, d'aquesta manera: odiaré els homes i sols estimaré Déu. Una persona amb aquesta mentalitat no hauria de fer política, en cap cas.