Filosofia i Dret

S'ha postulat una distància incommensurable entre la filosofia i el dret: tal distància interdisciplinària sol afirmar-se entre vies de coneixement que no han tingut històricament prou punts de comunió. La negació i desqualificació mútua entre els dos fronts fa l'efecte que sigui l'únic contacte acceptat.

Aquest plantejament prové d'un vici: afirmar dogmàticament la suficiència conceptual i finalística de la pròpia disciplina -afirmació fonamentada en la ignorància dels altres sabers- i, conseqüentment, excedir-se en l'ampliació del propi àmbit d'estudi a fi i efecte de deixar sense contingut ni objectius altres disciplines que tenen un lloc legítim reservat d'antuvi. 

Partim d'una afirmació incontrovertible: tot coneixement té un objecte. Anant un xic més enllà, sense sortir de l'esfera de l'indiscutible: el coneixement, atès que estudia diversos objectes, es classifica segons categories consistents fixades de forma convencional. Aquí el mot clau és precisament la convencionalitat d'aquesta categorització disciplinària que permet, essent violada, confondre's. Les fronteres convencionals entre disciplines poden ser travessades, posem per cas, per estudiar "la filosofia del dret", a Dret, i la "filosofia de la política", la "de la història" i la "social", a Filosofia. Sobre aquestes propostes d'estudi no emetré judici; el cas és que són lícites perquè tenen delimitat aproximadament el seu objecte d'investigació i, per tant, no incardinen la investigació devers la confusió.

Ara bé, les fronteres convencionals de vegades són travessades no a fi de crear un espai d'estudi especialitzat mixte, ans per negar "tot el que hi ha més enllà". Aquesta negació generalitzant i simplificadora és pedra de toc de moltíssimes confusions problemàtiques tan intrínsecament, per a la nostra professió, com extrínsecament, per saber quelcom dellà la pròpia especialització. Un mal, en conclusió, que, per aquest camí, mai no podrem arribar a saber ni entendre. 

Ara donaré el meu parer sobre l'afer que tracto. La diferència verament substancial entre filosofia i dret rau en què la filosofia -amb exclusió d'agunes filosofies que han donat respostes sistemàtiques i suposadament inalterables, tot creant escola- té seu a l'individu, mentre el dret sempre a un col·lectiu nombrós. M'explico.

• Que la filosofia es circumscrigui a l'individu no vol dir que el diàleg és per a aquesta un error, ans que els objectes que li interessen -la recerca de la veritat o, dit millor, les respostes eternes de la condició humana- són primordialment fruit d'una anàlisi que, per ser total, només pot ser personal. La filosofia estudia els grans conflictes, sense necessàriament oferir-ne la solució i, doncs, quedant tot dins de la persona que els pensa. Això fa que sigui la Filosofia generalment abstracta i, de retruc, que no ofereixi plenes garanties per satisfer la necessitat real del pensament, dellà la pròpia necessitat d'abstració sense contingut. El dogma del rerefons és que "no cal respondre mai".
• Que el dret radiqui en una certa societat vol dir que l'estudi de la legalitat té una dimensió sempre política en donar resposta -del cert, sempre s'ha de donar resposta, legalment i judicial- als problemes tan socials com individuals. No es nega l'esfera individual o familiar, sinó que s'analitza des de fora. No s'intenta comprendre la condició humana en res més que en allò que és rellevant segons la percepció -sense aturar-se sobre si és correcta o no- d'un col·lectiu democràtic suficientment madur. Això fa que el Dret hagi de ser, tard o d'hora, casuístic i, irremeiablement, concret. I no sempre per força correcte, ans present. Vet aquí, en fi, el dogma del dret: "cal respondre sempre".  

Ara bé, aquesta dicotomia és una explicació massa simplista: la filosofia es mira des de molt a dalt els problemes humans -posem per cas, l'existència de Déu-, mentre el dret els observa des de tan aprop com pot -en la línia esmentada, la llibertat religiosa i el seu exercici-. En un altre exemple, la una en el què haig de fer -sentit de la vida-, mentre el segon en el què no he de fer -cadascú pot trobar-li a la vida el sentit que li sembli millor, sempre que no estigui permès, segons el principi de legalitat negatiu. 

El que interessa de debò de la dicotomia és que, primer de tot, tan Filosofia com Dret proven a resoldre uns problemes previs de tarannà humà. Els problemes són al capdavall els mateixos, però des de dos punts de vista. Atesa aquest esquema assenyalat -que sols descriu la meva opinió- ha d'existir una col·laboració, per força, malgrat sigui tàcita, entre les dues disciplines tradicionalment enfrontades. Del cert, per a la ment humana, pot haver-hi més xoc en el fet de punt de vista que no pas en el propi fet que s'observa. 

La connexió radica, per a mi, en què l'aplicació efectiva del dret -que posa en marxa tot el seu sentit- requereix una interpretació judicial que escaigui amb els principis generals i específics del dret, amb la jerarquia normativa (la qual també depèn de cert esforç interpretatiu), amb la realitat social del temps (art. 3.1 CC) i amb l'equitat (de manera complementària, en general, i excepcionalment exclusiva quan no hi hagi més remei, art, 3.2 CC). Això requereix saber què és la llibertat, l'ésser humà, la vida, la societat, la política i una comprensió del propi ofici. En termes jurídics, saber com omplir de significat els conceptes jurídic indeterminats i exercir correctament l'anomenada "valoració judicial no taxada". 

El que de manera profunda és dessota tot plegat és, però, la lògica. La llei no pot vulnerar la lògica o, dit d'una altra manera, l'aplicació del dret, administrativa o judicialment, ha de remoure els obstacles il·logics que es posin pel mig del camí devers l'efectivitat de les lleis. Quan dic lògica, dic principi de contradicció. La feina de l'autoritat judicial s'adreça també a un àmbit que va força més enllà de les lleis, perquè és intensament valorativa de conformitat amb l'esperit de les lleis. 

Igualment, la filosofia no hauria de ser una vanitat ni un pou de confusions, com sovent ho ha estat. La filosofia ha d'entendre que qualsevol esforç abstracte cal complementar-lo amb algun punt de referència concret. Que la filosofia d'avui pugui fer-se igual que fa tres mil anys diu poc a favor d'aquesta, perquè assimilar la reflexió filosòfica a la devoció religiosa formal que ret homenatge sempre als mateixos elements suprasensorials, repetint tothora els mateixos rituals. A la filosofia li agrada presentar-se sense data de caducitat, sense país, sense compromisos, sense responsabilitats. I una idea clara fa així: si conceptes abstractes es relacionen abstractament amb altres elements abstractes, és fàcil que la conclusió s'assempli més a l'atzar del que volem o preferim, que no pas a res que tingui rellevància al món o que pugui importar als altres. La filosofia ha de tenir un vessant concret -dades sobre fets i valors convencionals fixats a la llei- malgrat aquest estigui sota suspita i, doncs, malgrat ser circumscrit sempre a un ajut transitori. 

Amb aquest nou procediment, d'una banda, la filosofia guanyaria honestedat, força i credibilitat, i, d'altra banda, el dret s'amararia de major profunditat i perfecció per esdevenir més convincent i, amb sort, més just.