Hi ha necessitats constants i d'altres que són circumstancials. Tothom sap que en principi la regla general és que les persones no estiguin malaltes. Si estan malaltes, però, sorgeix una necessitat diguem-ne circumstancial a la qual s'hi ha posar prompte remei. L'estat del benestar ha d'estar a l'aguait d'atendre aquestes persones.
El Conseller Boi Ruiz ha determinat que l'Hospital de l'Esperança, durant (a) les nits (b) d'aquest estiu, tancarà. Primer de tot, perquè a les nits estiuenques l'afluència de malalts que necessiten el servei d'urgències baixa. La gent, ras i curt, es posa menys malalta a l'estiu que no pas durant els mesos laborables; sobretot perquè sol ser de vacances i, doncs, no és aquí o, dit altrament, perquè, precisament perquè està de vacances, no vol esgarrar-les posant-se malalt. El Conseller ha informat del fet que l'ingrés de pacients a urgències a les nits, a certs hospitals catalans durant les nits d'estiu és de menys d'un.
Llavors apareix la pregunta: convé mantenir un servei d'urgències caríssim totes les nits de tots els estius tenint en compte que hi ve menys d'una persona per nit? O, malgrat siguin dues o tres, val la pena pagar uns sous del personal -almenys l'especialista mèdic, el personal de recepció i el cos de vigilància- per atendre una necessitat circumstancial que podria ser redreçada a un altre hospital?
El que es prioritza no és doncs rebre el servei d'urgències o deixar de rebre'l, ans un problema diferent. Els que protesten prioritzen que hom pugui anar a l'hospital (a) de nit, i no de dia, (b) a l'estiu, també durant l'agost i (c) a prop de casa. El punt conflictiu és el "c". En realitat, és clar que a Catalunya la colossal majoria d'hospitals romandran oberts tot el vespre. Ara bé, el que volen els que protesten és que quedi ben a prop de casa. Això és voler una responsta o satisfacció immediata i total a una necessitat circumstancial lligada a quelcom que no és una necessitat: que quedi ben a prop de casa, això és luxe i no necessitat. L'estat del benestar ha de vetllar perquè tinguem els serveis socials corresponents, perquè que no quedin tots a tocar de casa.
El concepte "a prop de casa" és a més força relatiu i mai no podrà agradar a tothom. Sempre hi haurà algú que vulgui que encara quedi més a prop, l'escola, l'hospital, l'administració, etc.
En cas que no es pugui el pacient moure, s'han previst mesures alternatives excepcionals que tothom pot fer servir. A cop de truc, pot venir un metge a casa.
Quin és el problema? A l'Hospital de l'Esperança s'han tancar fa poc uns indignats, per sol·licitar assitència mèdica, sense necessitar-ne. Millor dit, per col·lapsar el servei, com han dit expressament. Per fer notar que la gent vol un servei d'urgències de nit i a l'estiu i a prop de casa. Per impedir, per exemple, que la gent que de debò necessita atenció pugui ser efectivament atesa. I, en cas de no haver-hi ningú que realment necessita ser atès, llavors per sol·licitar, en nom d'una necessitat circumstancial inexistant, que cal tenir un servei que no es fa servir.
L'estat del benestar, primer de tot, ha de ser possible. Condició de quelsevol cosa és que sigui possible, perquè si no, no serà. Que l'estat del benestar sigui possible vol dir que es pugui pagar. Si les recaptacions són avui dia menors a Catalunya -menors que el 2003- llavors no poden funcionar d'acord amb uns pressupostos en sanitat progressivament superiors any rere any. Durant dos anys Catalunya ha gastat el que no tenia: ha estat fundant l'estat del benestar en la impossibilitat financera.
En segon lloc, l'estat del benestar ha de ser realment necessari. La salut costa a la nostra nació quasi 20.000 milions d'euros, malgrat la rebaixa o retallada efectuada enguany. No són pocs diners. Que s'abusa de les prestacions de l'Estat social, això és clar. Que se n'abusi, però, no és un argument per prescindir d'una atenció que és deguda i inqüestionable. El CatSalut ha de seguir funcionant, és clar, però amb la rebaixa pròpia de cada estiu -que efectuen totes les administracions sanitàries del món- amb el minvament obvi de les nits a certs indrets on tenen vies alternatives d'atenció. La comoditat màxima en l'accés als serveis estatals no és una necessitat, ni punyent ni circumstancial, sinó quelcom al que no hauria de parar atenció un Govern seriós en la conjuntura econòmica actual.
Així que, indignats, via fora els hospitals catalans!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada