Pujolisme

El diari "El Punt Avui" publica aquest diumenge una entrevista a Jordi Pujol. S'hi palesen les fites mínimes per avenir-se tots els catalans. Contra l'escissió cada cop major entre els dos fronts que componen el bipartidisme estatal, sense punts de contacte i sense mútua commensurabilitat i que, al cap i a la fi, mostren que no existeix res que agermani les dues Espanyes i que, en conclusió, posa en evidència que no podrà mai existir una realitat nacional espanyola, altrament la Nació catalana compta amb un mínim comú denominador que permet fer via. Això no obstant, per afany de protagonisme, el Parlament català, més fragmentat i polaritzat que mai en set partits diferents, rebutja una acció única i contudent davant els mateixos greuges que afecten les persones. 

  Jordi Pujol al capdamunt de l'Aneto

A l'entrevista Pujol es fixa en tres fets: la crisi econòmica (mundial i, doncs, europea, espanyola i catalana), la crisi política (espanyola i, de retruc, catalana) i la crisi cultural. 

• La més preocupant -per ser la que té els efectes més perversos- és la primera. La causa és doble: (a) els mals del capitalisme mundial -dit així, amb premeditada indefinició- varen reviscolar al si de gairebé totes les economies sobiranes i, alhora, (b) la discutible gestió de la crisi -errada segons Pujol i segons moltíssims altri- ha agreujat un gran problema econòmic en gegantí (part d'aquesta gestió errada radica, de fet, en la no modificació de les seves causes, això és, sobretot l'especulació immobiliària). Mals específics d'Espanya són la manca de crèdit bancari, l'intervencionisme burocràtic i, ras i curt, l'excés de cultura del "no". En directa relació amb tot plegat, apareix la pregunta: Catalunya és financerament viable dins de sistema de la LOFCA? La respota de Pujol és contundent: no pas.  
• La segona -la crisi política- rau en què a Espanya no hi ha, de forma plenament efectiva, Govern central, perquè tàcitament l'Estat està intervingut per Europa (millor dit, pel dictat alemany), mentre que a Catalunya sí que n'hi ha, de Govern, però que no pot relacionar-se amb el central bilateralment. La bilateralitat Generalitat-Estat és un element més, certament, de la crisi política espanyola, per una raó senzillíssima: la bilateralitat l'han fotut en l'aire arran de la STC 31/2010 i de les males pràctiques que abans i després d'aquesta s'han practicat. Si no es resol el greuge del finançament català (que foragita aproximadament el 10% del PIB del Principat) mitjançant més bilateralitat, és a dir, a través d'una bilateralitat que sigui de debò i que impliqui la solució de la crisi política autonòmica, llavors Catalunya patirà totes les esfereïdores conseqüències d'un aparell econòmic que no rutlla i que, negant diners, no permet a la política de fer res. 
• L'última crisi de la llista -però no última de totes les esmentables, entre les quals s'hauria de trobar la crisi moral o de valors- és la crisi cultural. Aquesta crisi reviscola de la política: nul·la voluntat d'entendre's. Pujol es pregunta: la cultura catalana en general i la llengua catalana en particular podran seguir existint dins de les mecàniques estatals? L'expresident es mostra pessimista: no, no podrà. 

Aquest és un escenari intranquil·litzant que pot ser resumit en el no reconeixement per part d'Espanya de la realitat econòmica mundial, de la pròpia estatal, tan política com econòmica, i, en fi, de la plurinacionalitat que hi ha al seu si. Sobre això últim, Pujol nota que Espanya no reconeix, pel que fa casa nostra, "la realitat cultural i lingüística, econòmica i política, del fet nacional català". Davant d'aquest escenari, una declaració d'intencions: "però hi ha país i gent amb iniciatives" i "capacitat de resistència a Catalunya" que, per tant, "ens en sortirem". 

L'abstracte "ens en sortirem" es tradueix en tres propostes concretes. 

• Bilateralitat de debò, val a dir, una agència trubutària catalana emmarcada a un concert econòmic que permeti a la Generalitat (d'acord amb le seves necessitats financeres i sense autosacrificar-se contínuament amb el deute històric produït arran de la solidaritat interregional espanyola) recaptar tots els seus impostos i taxes i contribucions especials. També, que es fixi un sostre d'aportacions de Catalunya a la resta de l'Estat, com es fa a països federals com ara Alemanya. 
• Que, al costat de la bona bilateralitat, no hi hagi corrosió competencial entre Estat i Generalitat. Aquesta corrosió es trasllada en el fet que la Generalitat es negligible en la gestió de determinats serveis. L'exemple clar és Rodalies - competència ara suposadament exclusiva del Govern català i que, alhora i paradoxalment, no és ni financerament i conceptual autosuficient respecte Renfe. 
• Pel que fa el català, Pujol parla en sentit còncave: "fins ara el PP no ha fet cap proposta parlamentària contra la immersió lingüística". És obvi que al Parlament català el PP no hi té res a cardar i, també, és obvi que a molts centenars de kilòmetres d'aquí, a Madrid, podria dinamitar el model que aquí democràticament no pot anorrear. Aquesta afirmació es complementa en què s'ha de retre respecte al castellà i als catellanoparlans. 

Tot això, amanit amb un xic de "peix al cove", que sempre hi ha a l'operativitat parlamentària. Però assegura Pujol que "el peix al cove com a estratègia bàsica s'ha acabat".