Safo

Quan Safo canta no sé pas què faig: són dobles els meus desitjos, què diu exactament? Crec que el conflicte moral que travessa el traductor només té dues vies de sortida: o per la porta, com la gent decent, o per la finestra i, si un s'ho estima més, per la xemaneia, com fan els lladres, de nit. 

La primera sortida ens indica que Safo dubta entre dues opcions desitjables i que, com no sap què fer, val a dir, què triar, els seus desitjos ens mentenen com són, això és, dobles. Per tant, en prosa de romanç i palesa, la poetessa afirma que "no sé què decidir i, per això, vull quedar-me amb tots els objectes possibles, decidibles, que, posem per cas, són dos" i que, conseqüentment, fa que anomeni "dobles" la generalitat dels seus volers. 

La segona sortida, menys viable però més lírica, més absurda, ens atia devers un camí infreqüent i estret. Safo aquí, amb el "fer", no significaria el "decidir", ans un "fer" gran i vertader, en clau severa i estricta. Un fer com un temple o com un mar, diguem-ne. Cal imaginar-se a Safo en acció. Una acció total, això és, inconscient, no filtrada pels obtacles teòrics i morals del pensament. Cal doncs imaginar-se una Safo en acció descontrolada. Aquest fer permet obtenir uns resultats negats a aquells que decideixen el que volen i ho executen i prou. És un fer que deixa tenir desitjos dobles i, si els Déus ho permeten, atènyer-los. 

Ara bé, ara, davant aquesta segona opció, és necessari recordar l'episodi de Medea. Aquesta santa dona, que assassinà tots els seus fills, va endinsar-se a un fer frenètic i rabiós, tot fent i desfent fins a quatre vegades el seu voler, tot complint i reculant de seguida. Per què? Perquè el seu voler era contradictori. Si duem a terme tots els nostres desitjos, anem amb compte!, poden ser contradictoris i portar-nos, doncs, a haver de desdir-nos i a fer marxa enrere, innumerables vegades. Tot desfer és un atac contra nosaltres mateixos.