Cristianisme de tot cor i a tots els cors. Què és el cristianisme? És palès, com a mínim, que Crist i nosaltres-els-altres no som el mateix. Per tant, les dues màximes essencials cristianes -(i) estima Déu i (ii) estima el proïsme, sense que pugui, com diu l'Evangeli, prevaler-ne cap (tot i que per als catòlics preval el primer sobre el segon notòriament)- ens fan fer via devers l'alienació o, el que és idèntic, la transcendència. El "jo" que estima queda buit, absolutament buit, de contingut. Només és individu el "jo" en tant que es projecta enfora. Així, un dels dos extrems de l'amor queda anul·lat i no hi ha amor al capdavall. Si tots els "jo" són fora de si mateixos, freturants de sentit, la humanitat no troba el seu camí.
Alhora, emperò, es projecta al defora dels estrets límits on havia estat tancada durant segles i segles. Una força, al cap i a la fi, que, malgrat tenir un objectiu exterior, llunyà i difícil, no prou empenta per esdevenir acció.
Últim capítol
El cristianisme, per la seva pròpia idea, entra en conflicte i contradicció amb si mateix. No hi ha cristià que en surti amb la fe viva. El lloc de la fe -el lloc del cristianisme- queda buit. El jo, tanmateix, ja és del tot alienat. S'han assajat les forces de les persones i de la humanitat. Hi ha força, una força nova, ben ensinistrada -atès que ja ha esdevingut acció- vol ocupar els dos seients que han romàs buits durant quasi dos mil·lennis. Els ocupa amb la grandiositat de les qüestions: (i) Qui sóc jo? Qui ets tu? i (ii) Què vull? Què estimo?.
D'una banda, sense que el "voler" -transcendència, voluntat projectada cap enfora- defineixi el "jo" buit i, per tant, inactiu i inerme. D'altra banda, sense que un "jo" que no vol res deixi amb les armes quietes davant l'enemic al "voler". La pregunta "Qui sóc?" no es fa en debades: és la recerca de la consciència. Mitjançant la consciència, hom pot estimar. Arran de la consciència, sempre en neix una acció conscient -creadora en tot cas- que avia les gents i els pobles vers la satisfacció.
En efecte, vet aquí la lliçó fonamental de Hegel: la humanitat pot arribar-se a la satisfacció. Quan s'hi arribi, ja no caldrà posar res en marxa. S'haurà acabat aquesta Història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada