Reforma de la Lex Suprema

Quan els juristes avui encara al poder creuen haver trobar la fòrmula per "generar confiança" a través d'una reforma constitucional, fan un dret que recorda les estratagemes dels filòsofs per trobar la felicitat. Una mentida que intenta ser una veritat i que no se'n surt. 

I

La "confiança en els mercats" és un concepte que té molta volada. Tanta, que ha acabat sent la pedra de toc per la reforma de la Constitució. Ara bé, té sentit parlar d'aquesta confiança? El que és clar que, atesa les crisis -l'econòmica, la financera, la del deute sobirà, la del límit de dèficit, la de les Borses i, és clar, totes les que se'n deriven (per totes, les crisi de l'estat del benestar)- podem afirmar amb contundència que els mercats no inspiren cap confiança. I doncs, per què lliurar la confiança a aquells que ens generen una gran malfiança? Resulta ben  paradoxal, en aquesta línia, que s'hagi modificat la Primera Llei de l'estat de dret en què vivim a fi i efecte de promoure una confiança que, òbviament, no ha estat gens profitosa: el dia de l'aprovació van ensorrar-se les Borses mundials a nivells del 2007. 

Es diu doncs: si no per crear confiança, almenys per "calmar els mercats", s'ha sentit dir. El cas és que, quan un gruix notable dels mercats són mercats especulatius, vet aquí que el benefici rau en la intranquil·litat, en els moviment radical i traumàtic.

II

Passant de l'ordre de la psicologia dels agents dels mercats, la complexa ànima dels inversors estrangers, al del dret, cal apuntar una reflexió més: el dret no està aquí per "programar", ans per vincular immediatament. No serveixen les lleis per fer promeses, per consolidar el populisme, per institucionalitzar la bogeria i les mentides ni tampoc per clamar desideràtums. Podríem agafar d'una revolada totes les nostres fantasies sexuals i magalòmanes i fixar-les a una Lex Suprema, que obligués a tothom, que no per això deixarien de ser fantasies irrealitzables. Creiem que la solució improbable dels nostres mals humans i errors, alzinada a Dret, passa a ser una altra cosa. No, les solucions dolentes, malgrat esdevingudes deïtats, segueixen sent equivocacions. Intentar fer que sigui Dret el que no convé que ho sigui, això demostra, a més a més, una manca greu de consciència. 

En paraules més sintètiques: que hi hagi avui dia a Espanya un deute de 700.000 milions d'euros -que equival al 65% del PIB- no és un problema legal, ans econòmic. Val a dir, que es resol amb accions econòmiques, no legals.

III

Finalment, a nivell polític, s'ha transformat una Constitució neoliberal-oberta en una d'ultraliberal. Això és el que deien els sindicats majoritaris i, causualment, aquí coincidim. En mots de Ferran Gallofré: "S'imposarà a les administracions públiques la prioritat de tornar el deute. Hauran de destinar els seus excedents a retornar-lo. Es destinarà, doncs, el 100% dels ingressos a tornar el deute? Què passarà amb les polítiques socials? La reforma constitucional proporciona un marc legal que blinda els propers govern per aplicar tot tipus de mesures d'austeritat i fortes retallades socials". 

Encara al nivell polític i per acabar, el Govern català s'esfereeix per le futura Llei orgànica que desenvoluparà el precepte 135 CE. S'han sentit aqueixes xifres: el dèficit estructural no depassarà el 0,4%, corresponent el 0,26 a l'Estat central i el 0,14 a les CCAA. Això equival a dir que els pressupostos de Defensa i el pagament dels interessos del deute sobirà, que paga l'Estat central, són més importants -i doncs tenen preferència- davant dels pressupostos autonòmics, que paguen el gruix de l'estat del benestar, sanitat i ensenyament. Ens altres paraules, dit clà i català: estocada social i nacional.