Gràcies Ahmadinejad!

A un lloc incert dels escrits de Hegel s'hi diu que "aquell que abans d'hora s'oposa a la realitat fixada, esdevé o un criminal o un boig". Compte! No ho és pas, ans ho esdevé als ulls d'aquells contrapunts encara poderosos que ubiquen com a "criminal" aquell que actua contra la llei o que viu fora de la llei, així com consideren "boig" el que és enemic o aliè als valors -indeterminadament clars- de la societat en el seu conjunt. Fins aquí, tots d'acord: estem d'acord perquè no som ni criminals ni bojos. Ara bé, què passa si ens ho mirem des de l'altre punt de vista? Fa mal dir-ho. 

El món ha estat històricament dividit. Ara bé, fins ara, el temps de l'uniformització: com a símbol, es pot triar l'ensorrament del mur berlinès. Va caure i prou. S'han acabat les discussions teòriques. El socialisme és només, com avui dia ens fan saver la majoria dels diccionaris d'economia, una teoria filosòfica. La realitat, doncs, davant una teoria filosòfica. Resulta, però, que és veritat: el Govern socialista grec de Papandreu està executant mesures liberals d'una intensitat inimaginable. El socialisme és pura xerrameca, propaganda electoral per a nostàlgics. Així doncs, no hi ha divergències econòmiques pel que fa al pensament econòmic contemporani. 

L'economia dibuixa tota la resta: on són el contrastos al món del segle XXI? Semblen limitats als següents (aquesta llista, me n'adono, ben podria ser confeccionada més prolixament): individus aïllats (entre els quals, gent que no es fa notar, alhora que criminals, bojos i terroristes -que suposa, diguem-ne, una barreja entre criminal i boig), països aïllats (com ara l'Iran, el Vietnam, Corea del Nord, entre d'altres que no existeixen pròpiament i que, això no obstant, no queden residualment col·locats al marge: com ara la Palestina) i organitzacions (que, al cap i a la fi, representen la suma dels individus aïllats, que pot anar des de Greenpeace fins Al-Qaida).  

La problemàtica dels individus aïllats queda resolta en una premissa suposadament absoluta (que, és clar, no ho és): la democràcia. Davant la democràcia, els individus aïllats i totes les idees que tenen al cap, ras i curt, no importen. La majoria es posa en marxa políticament per manar sobre una minoria. Això pot formular-se així: una majoria que potser s'equivoca imposa el seu error a una minoria que per atzar encerta i no se l'escolta. Encara en altres mots: la mentida que mata la veritat, com a possibilitat o, també, com a fet trist. 

En conflicte amb els països aïllats es resol d'una manera paral·lela: la comunitat internacional -sinòmic de "majoria social", però aplicat entre Estat sobirans- té la raó incontrovertible. Aquesta raó és que hi ha llistes de països terroristes, com ara Cuba davant els EE UU, o llistes de països ontològicament nuls en la prespectiva internacional, com Palestina i totes les Nacions sense Estat. Els països i, en grau menor, els pobles, són però sovint irreductibles. Ahmadinejad avui 22 de setembre a l'Assamblea General n'és un bon exemple: responsabilitzar els EE UU del gruix de les injustícies mundials és, em fa l'efecte, una veritat fefaent i innegable. 

Resulta obvi la contradicció entre la democràcia popular -una idea amb bons horitzons i amb origens honorables- i el concepte de democràcia dins de la comunitat internacional -de farga nord-americana i imperialista postcolonial. Portada als darrers límits aquesta contradicció acaba tenint preferència la democràcia mundial davant la que ve del poble. En altres paraules: té preferència el Consell de Seguretat de l'ONU -gens democràtic: que fa rutllar, al cap i a la fi, cinc països i, al final, un de sol, els EE UU- davant la voluntat dels pobles. O sigui, aquesta confecció de les coses -aquest rebus sic stantibus- acaba conduint-nos devers una estructura literalment antidemocràtica: una sèrie d'organitzacions que, dellà el que volem nosaltres els "criminals" i els "bojos", pot prendre o vetar les decisions clau de la història de la humanitat.