Desafecció, per Roca i Junyent

Ahir a l'Àgora de TV3 el jurista Miquel Roca i Junyent va respondre una qüestió sobre la distància creixent entre ciutadans i polítics. "L'entenc", deia, "perquè n'hi ha, del cert, de raons". Això no obstant: "però demano que els ciutadans no se sentin massa còmodes en la desafecció". Quan el greuge esdevé l'excusa o el mal avantatge, tota crítica cal que cessi, perquè els ciutadans còmodes en la desafecció fan part del statu quo estructural de la funesta distància entre polítics i ciutadans. En altres paraules, si els ciutadans s'instal·len en un punt llunyà respecte els afers públics, llavors ells són a partir d'aquest segon moment els grans culpables: ja no hi ha polítics que s'interessen pel que no interessa a la societat -como ara a ser corrupte, posem per cas- sinó ciutadans que, per alguna raó que apunta a la comoditat, caminen en contradirecció. EN TERMES HEGELIANS, l'anomenada al nostre temps "desafecció" és aquella síntesi insuficient entre la particularitat i la universalitat, val a dir, un desequilibri en el reconeixement mutu entre ambdós i, per tant, una infeliç incomprensió que, sens dubte, no beneficia sobretot als ciutadans.