Solem albergar al nostre cor el sentiment d'insuficiència. Una insuficiència colossal que anorrea tot el que troba davant del seu camí. Sembla doncs que ningú no pot dir amb la vida ja en tenim prou. Topem així contra un absurd, però. El nostre tot, que és la vida, esdevé als nostres ulls divins una part molt petita del que volem. Podríem explicar arran d'aquí la vida eterna: tanmateix, no se m'acudiria. La nostra única vida eterna té un nom i aquest nom es diu mentida. La mentida ens salva o, millor, ens dona aquells marges de vida i de món que, precisament perquè no tenim, ens hem d'inventar. I no sempre és més vida i més món, atès que el nostre somni és que d'aquí en sobri i d'allà en falti. La mentida atorga solemnement aquell esglaó que ens permet, amb esforç, seguir pujant. La mentida ens pot, en aquesta línia, exonerar de decidir entre, d'una banda, veritat que ens fa pregonament infeliços i, de l'altra, veritat dolorosa per aquell que estimem. Ens regala la mentida, com un crèdit que ens donen a l'interès del diner, una possibilitat més. Triem doncs no ja entre veritats, totes planyívoles com passa de vegades o, almenys, pot arribar a passar-li a algú. Amb la mentida podem substituir una veritat dolorosa, segons la faisó de sentir dels nostres éssers estimats, per una mentida necessitada i amada.
Els conflictes que de debò fan patir la gent no tenen a veure amb el binomi veritat-mentida, ans amb el xoc entre temps feliços i actualitat tristíssima. No hi ha un conflicte moral en negar la veritat i la realitat, ans ontològic. I vet aquí una veritat com una piràmide: a ningú no l'importa ni un pèl del nas l'ontologia.
Dit això, convé que la mentida constitueixi marges perifèrics, ocasionals i, àdhuc, excepcionals. Altrament, fiquem al bell mig de la vida un element inestable - un quelcom afirmat però inexistent - i això no és el camí cap a la joia. El nucli dur de la vida ha de ser la veritat, no per ser vertadera, ans per ser més convencionalment estable i transparent, per no requerir, quasi contínuament, per part nostra, esforços i dedicacions adreçades a afirmar el que mai no ha estat.
Conclusió: la veritat és preferible sols en tant que estable. L'estabilitat és un valor, altrament de la veritat, que no és res. La mentida, en si mateixa, tampoc no és res, ans una mera constatació del que es vol i té el nivell d'una sutza enganyifa sobretot d'un mateix. La mentida marca la tendència. Ens diu: cap a aquí. I hi anem pel dret, sense dubtar-ho, perquè el que hem dit quan encara era fals ens ha obert el pòrdic devers una satisfacció mica en mica més plena. En suma, que la mentida sigui eina per mesurar el que cal a la vida i no hi és, una eina que fem servir a fi i efecte de conquerir amb l'esforç aquelles àmplies regions buides i gelades que ens separen injustament dels nostres miralls més predilectes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada