Obscurantisme legal com virtut

Motius jurídics de pes indiquen que avui dia, si filem prim, no tenim a Catalunya un Estatut d'Autonomia, sinó la sentència constitucional 31/2010, com a Norma institucional bàsica de la Comunitat Autònoma. Això resulta d'adonar-se que, com a excepció, la jurisprudència no és sota o al costat de la norma, ans sempre per sobre. Una jurisprudència que, contra criteris jurídics, és jeràrquicament per sobre de qualsevol disposició legal. 

Ja no hi ha una norma que diu "això és així" i una resolució judicial que diu "l'així vol dir, respecte l'això, que les coses són així". Tot altre. Tenim una jurisprudència que ens diu "així són les coses" i, després, en darrer terme, un Estatut que aclareix si de cas que "les coses, d'acord amb l'així, eren així però ja no". 

L'anul·lació planteja un problema de base: deixa un buit i no l'omple ni tan sols provisionalment. El buit, tret que l'acció del legislador no superi l'apatia i l'abúlia, queda com a buit. Alhora, la jurisprudència -la paraula d'una persona o d'un grup de persones col·legiades- omple el buit. L'esquema és aquest: les normes anul·lades queden com un eclipsi al cel, mentre les normes reinterpretades passen pel prisma d'una nova realitat. 

El Tribunal Constitucional, dementre, pontifica que "no li correspon als Tribunals ni al Tribunal Constitucional qüestionar de forma genèrica o abstracta la constitucionalitat d'un règim o esquema legal per contrast amb un hipotètic model alternatiu, atès que la configuració d'aquest model resulta ser competència exclusiva del legislador que, dins del límits constitucionals, diposa d'àmplia llibertat d'elecció, la qual el Tribunal Constitucional ni pot ni ha de restringir" (Interlocutòria 113/2011). I, això no obstant, el TC va desvirtuar un bon manat i grapat d'articles que són fonament d'un model triat al Parlament i ben encastat al nostre ordenament jurídic autonòmic. 

La solució és palesíssima: obscurantisme a l'hora de fer les Lleis! No parlo ara de les Lleis que fan servei als ciutadans i empresaris, que sempre han de ser súmmament clares, breus i útils. Parlo altrament de les Lleis, diguem-ne, nacionals catalanes. Ha de ser un conglomerat inintel·ligible de disposicions, poc ordenades, escrites en un to i estil solament comprensible després de mans i màniques. Que siguin aplicables, perquè precisament per això es creen les Lleis nacionals i la seva corresponent nocturnitat. Però que no siguin fàcilment jutjables, constitucionalitzables. Poden ésser indefinidament repetides, però no copiades les unes de les altres, ans escrites de manera molt diferent; en cas d'anul·lar-ne una de les Lleis, per un atzar, encara n'hi haurà moltes altres plenament vigent. 


Quin n'és l'antecedent? El concert basc. Aquest concert va ser creat sobretot mercès la foscor de les disposicions múltiples i irregulars que el fonamentaven (Vid. Ferreiro, "Derecho Tributario I" a Marcial Pons). Van amagar les Lleis basques del concert i van amagar-les en un acte que no va veure ningú. Els catalans hem de fer això: amagar les nostres Lleis nacionals importants. I, particularment, que no ens vegi ningú mentre les amaguem!