Brevíssima història dels màxims exponents de l'economia de les darreries del segle XX i trencant del XXI

A les universitats encara s'estudia

el model econòmic que ens va guiar cap al desastre

Stiglitz

És palès que les ciències polítiques, la sociologia i la psicologia no tenen pas gaire a veure amb l'economia en sentit estricte. En aquesta línia sembla que els premis vinculats al testament d'Alfred Nobel i el que pugui estipular en matèria de reconeixements el Banc de Suècia -tot i que sigui el més antic del món- no és pas el mateix. Nogensmenys, des del 1969 existeix un premi lligat a les ciències socials que atorga el Banc de Suècia que, no sense estar exempt de controvèrsia, s'anomena Premi Nobel d'Economia. 

A qui ha estat donat, però, durant aquests darrers decennis? 

La majoria ha estat atorgats a nord-americans. Fins i tot, Simon Kuznets (1971), soviètic, era nord-americà, perquè fou Nord-Amèrica l'indret on residí quasi tota la seva vida. Aquest economista digué que "no es xifra el benestar d'una societat arran del PIB per capita" i també això afirmà "hi ha un creixement econòmic de qualitat i un altre quantitatiu: caldria tenir ben clar i especificar, a l'hora de marcar-se objectius de més creixement, el de quin tipus i el per a què". En un cas paral·lel, Leontief (1973) -aplicador del sistema input-output a l'economia que, és clar, no necessita major aclariment perquè tothom coneix- que també nasqué rus i morí novayorquès. Excepció d'aquesta tendència és Kantoròvitx (1975) -eminent exponent de l'econometria. En altres mots: els economistes són, en realitat, economistes capitalistes. Resulta que aquella primera aproximació que proposava el Banc de Suècia d'incloure àdhuc psicòlegs roman tancada, ras i curt, a teòrics dels liberalisme. 

Però el més notable dels premis Nobel de ciències econòmiques són els homes que han trastocat la forma d'entendre el món capitalista. Veiem quins són. El primer home fort és el cèlebre Hayek (1974) -oponent més vell que, tanmateix, sobrevisqué a Keynes- i que respon a una teoria sobre la causa de les crisis financeres antagònica al modus operandi keynessià. Al seu costat, Milton Friedman (1976) amb sentències com ara "la inflació és l'únic impost que es pot imposar sense legislació" o "el sistema s'adreça a fer pagar més impostos a qui treballa i menys a qui no treballa", la qual cosa es manifesta a la reforma de la LIRPF de Zapatero del 2007. Ítem, James Tobin (1981), que tampoc no necessita presentació. Avui dia s'ha tornat a discutir sobre la conveniència de reintroduir, amb puixança i convicció, una nova taxa Tobin per transaccions financeres. Ítem, Amartya Sen (1998), un indi que va parlar d'ètica i economia, val a dir, de l'estat del benestar. Ítem, John Forbes Nash (1994), economista matemàtic, culminador de la teoria dels jocs no cooperatius i els seus equilibris. Després d'ell, ha continuat el també Nobel Thomas Schelling (2005). Ítem, Joseph Stiglitz (2001), crític amb la clobalització i amb el FMI. Ítem, Paul Krugman (2008) que és, d'una banda, un articulista divulgador i, de l'altra, la veu activa de Keynes avui dia. Acabem a un esment sobre l'única dona que ha rebut aquest premi, Elinor Ostrom (2009), especialitzada en governança econòmica.

Finalment, quatre mots sobre els guardonats enguany: Th. Sargent i Chr. Sims. El motiu del seu Premi compartit rau en què han realitzat "una recerca empírica sobre la causa i l'efecte dins de la macroeconomia". Massa general. El cas és que l'onze d'octubre El Mundo escrivia, amb bon ull viu, que ningú no entén per què aquests dos: les seves teories, tot basant-se en les "expectatives raonables" de l'escola de Chicago, són precisament representants o cavall perdedor de la crisi financera del 2008.

Si el liberalisme és en crisi, també ha d'entrar en fallida la forma liberal de fer i de pensar. L'economia, almenys en sentit teòric, necessita una revolució de cap a peus. Diré més: cal una nova economia després de la crisi financera que encara patim.