Ben podria ser que Geórgios Papandreu fos recordat com la persona equivocada que actuà malament en un moment en què no es podia fer res bé. Tanmateix, la proposta de fer un referèndum per demanar a la ciutadania què en pensa, dels acords europeus, pot ser que faci virar els nostres temps. Ha enfrontat dos elements absoluts: (a) Europa, això és, la paraula de Merkel, Sarkozy, els banquers alemanys i francesos, l'estabilitat pressupostària, l'ordre en general i l'ordre econòmic mundial, les Borses i els típics postulats del capitalisme d'avui dia (el que, dementre, no té gaires postulats) i (b) el poble grec, això és, el magmatisme intranquil·litzat, la proposta sense finançament, la voluntat freturada de realisme, la indefinició o, ras i curt, l'abisme. Aquests dos fronts són incompatibles i es neguen entre ells. Tot comptant, un referèndum al poble grec és clar que foragitaria tot el que es qualifica d'europeu a la República Hel·lènica.
És trist quan les estructures institucionals s'enfronten brutalment a la seva essència, que és el poble. Ara bé, si passa, llavors cal que estigui en qüestió tot: el que ha de fer el poble, que ho faci de pressa. No hi ha procediments solemnes per la derogació de l'ordenament jurídic per part dels pobles. Les revolucions, més enllà del que absurdament provi a fixar la llei, sempre estan per sobre si reeixen. En una frase: no ha de ser pas mai, mai, un problema demanar al poble què en pensa sobre els afers importants.
Una altra batalla és que el funcionament de l'Estat de Dret, tot i ser democràtic, no ha de demanar contínuament en referèndum al poble cadascuna de les assignatures que tracta. Les causes són dues: la causa formal, d'una banda, és que les Administracions públiques ja són en si mateixes democràtiques i no cal demanar res al poble, perquè ja han estat constituïdes demanant-li en forma prou caracteritzada i, d'altra banda, la causa material és que la gran majoria del poble té uns coneixements insuficients per gestionar un Estat. Per tant, l'àmbit del referèndum és l'excepcionalitat. Em fa l'efecte que la nota sonant de l'excepcionalitat es dóna amb escreix en el cas grec.
Com dèiem, tot fa pensar que els grecs diran "no" de forma massiva i que, per tant, el que està fent Papandreu és dir "no" en el mateix acte de proposar un referèndum. Quan la raó i el seu efecte estan tant a prop, ben poden ser units en el nivell interpretatiu. D'alguna manera, Papandreu ens està aixecant la camisa: després de rebre milions, després d'haver alzinat potencialment el fons de rescat europeu a un bilió d'euros, després de destruir la calma, serenitat i caixes de cabals de mitja europa, després dels atacs de cor de les Borses, després d'haver-se-li condonat la meitat del seu deute, després de tot això (hores de clemència), el primer ministre grec anuncia que ja en té prou i que toca el dos. Que abandona Europa, d'una revolada, amb el seu endeutament de tot el seu producte interior brut i prop d'un 50% més. Dellà tingui sentit o no, Grècia mereixeria tots els menysteniments.
Nogensmenys, potser Papandreu té cops amagats i esdevindrà el nou home que necessita el món actual. Potser sap, en el fons, que aquesta decisió que, sembla ser, ha pres tot sol, salvarà Grècia i Europa. Es vota i guanyen les reformes. Torna la confiança: tots ens salvem. El cop sobre la taula és l'últim recurs: si rutlla, el gran Papandreu passarà a la Història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada