Miscel·lània en record del nostre Roca Sastre

I

En Ramon Mª Roca Sastre, nadiu de Tàrrega, va involucrar-se al Tribunal de Cassació de Catalunya i, ara que torna a existir des de fa pocs dies –amb molt menys poder, tanmateix- aital Tribunal Suprem, convé que recordem el nostre Notari, que ben podria ser anomenat nacional. 

En Roca Sastre va signar el 17 de juliol del 1937 –la data té connotacions evidents per tothom- una sentència del TS de Catalunya. La matèria era una acció de filiació: un pare biològic que se’n desdeia i un fals pare que s’atribuïa el fill. Semblava un assumpte inestroncable, irresoluble. Aplicarà, però, en Roca Sastre “el dret i la raó”, el dret romà, i se’n sortí, i, com comenta l’Encarna Roca, magistrada avui al TC espanyol, “la sentència era tant cabal [...] tothom ho troba tan natural, tan real que, fins i tot, patent, senzill”. Això fóra poca cosa si no fos perquè n’hi ha més: vam perdre la guerra i el Tribunal de Cassació de Catalunya va ser dissolt i les seves resolucions anul•lades, també les d’en Roca Sastre. Ara bé, quan el Tribunal Supremo va analitzar el cas va fallar en el mateix sentit, tot seguint el mateix “iter ratiotinii” de la sentència anterior anul•lada. Era la STS del 5 de juliol del 1944, de l’aragonès Castán, procurador franquista i bon tractadista.       

II

Segueix comentant sobre en nostre Notari la magistrada Encarna Roca el següent: “l’exercici de la llibertat en el sentit proposat per Kant portarà conseqüències importants en l’àmbit del dret: (a) La primera, que en l’exercici d’aquesta llibertat, la voluntat comuna dels individus agrupats en àrees geogràfiques concretes, donarà lloc al concepte de Nació. La sobirania nacional consistirà en un contracte per garantir els associats la seguretat i la protecció gràcies a l’ajut recíproc ; (b) La segona, el concepte de dret privat, que apareix totalment dissociat del públic a partir de la Revolució francesa i que no pot limitar-se a garantir la possibilitat de realitzar la llibertat, sinó que ha de protegir l’individu front a les eventuals accions dels altres.

III

Per dir-ho en mots d’Almirall, en Roca Sastre té molt present que el dret, i en particular el dret civil, és una peça essencial de la nació. “La unificació del dret civil no es indispensable als fins del Estat: la unificació, lluny de ser útil, es perjudicial á la misió civilitzadora del Estat”. Parlà, doncs, contra Alsonso Martínez, per al qual “progreso” era l’existència d’una mateixa llengua i un mateix dret, perquè això defineix “la nació”. Altrament, comenta Encarna Roca: les idees serveixen tant per als que defensaven el manteniment del Dret civil català, com els que defensaven el Codi civil unitari. La diferència es troba en que la Nació de què parlen els uns i els altres no és la mateixa”. En la mateixa línea, Assumpció Sallés ens indica que “el Dret civil català constitueix la màxima manifestació de la seva civilització”.

Per això, en Roca Sastre va ocupar-se de la secció de successions de la Compilació de Dret Civil Català, amb una qualitat i primmirantesa técnica fabulosa. Avui el nostre Codi Civil de Catalunya és l’hereu sortós d’aquesta feina immensa que esdevingué Llei de l’Estat, encara en temps d’en Franco.

IV

Segueix Encarna Roca: >possiblement, donat el dolorós fracàs de la progressista legislació republicana, en propugnar la igualtat dels cònjuges, la dels fills amb independència del seu origen, i altres normes fonamentades en els principis constitucionals i estatutaris, aquestes institucions històriques van ser el refugi que els compiladors van trobar i van utilitzar per afegir novetats impensables en l’any 1960, com ara, la llibertat de la dona per contractar sobre els seus béns propis sense necessitat de la llicència del marit, la investigació de la paternitat, la igualtat entre fills biològics i adoptats, les normes successòries i la rescissió per lesió. Però no es pot oblidar que:

1r. Es generalitzà a tot el territori un model de família troncal, formada no solament per la parella i els seus fills, sinó per tres generacions que viuen juntes. Aquest model no és generalitzable a Catalunya perquè Barcelona i la seva àrea, al llarg dels segles han tingut unes característiques especials, que han merescut diverses regulacions pròpies. 

2n. El patrimoni s’identificà amb la família. Ho diu molt clarament Duran i Bas i això es lliga amb un fort sentit de família, que fa que s’hagi de tenir alguna cosa material sobre la qual fonamentar els sentiments familiars. Per tant, els drets individuals no són tan importants com els familiars ni tan sols pel que fa a la propietat.

3r. El principi d’autoritat era més fort que el principi d’igualtat i es considera que és necessari per tal de conservar la mateixa família. Però aquesta autoritat no pot ser arbitrària, ni està pensada per afavorir els interessos personals: es construirà pensant-la com a mitjà per a conservar el patrimoni.

No vull, però, que el acabo de dir sigui considerat com a una crítica ni als compiladors ni al resultat final, el text compilat de 1960. La dolorosa derogació de la legislació republicana, els moviments procompiladors nascuts arran del Congrés de Saragossa, de 1946, i la necessitat de tenir en un únic text el màxim possible de regles vigents van fer que els compiladors de l’època trobessin en aquests mètodes a què m’he anat referint el recolzament teòric per a la seva feina. I molt especialment la base romana, d’un dret romà encara prestigiós, que va proporcionar un bon número de solucions molt assenyades que encara estan vigents, sobretot en el llibre IV del nostre Codi civil. La Compilació no va ser ni un text pretensiós ni un text inútil. Va provocar que l’any 1968 el Tribunal Suprem digués que era el Dret comú per a Catalunya, en una sentència remarcable que podia considerar-se com una disculpa front a alguns greuges importants produïts pel mateix Tribunal a l’inici del segle XX.<

V

Per acabar, una imatge. Quan cap al tard les gents de festa tornaven a casa seva, pujant Passeig de Gràcia amunt, es veia a la Pedrera, a un dels finestrals, un fil de llum. Era en Roca Sastre, ja ben desvetllat, al seu despatx, escrivint el seu “Derecho Hipotecario”.

La feina teórica dóna fruits. Tots els fruits serien millors si vinguessin mejorment d’una tasca teórica prèvia. Amb el Dret Privat, Catalunya no ha errat. Potser, contradient contracor la frase d’en Jordi Pujol, no tenim país, però, gràcies a éssers no pas gaire públics, com en Roca Sastre, tenim dret civil.