No en som mai prou conscients, val a dir, sempre podem prendre’n més, de consciència. S’apropen novament – molt lentament, paürosament – les ELECCIONS al Parlament de Catalunya i, en prop d’un any, també les generals de l’Estat espanyol. Molts, sembla, amarats per la desafecció, proclamen que no, que no votaran, ni a ningú ni en blanc, això és, no aniran a votar. Aquells que no voten mereixerien, dit ras i curt, el següent: ésser presos violentament i llançats a un Estat capitanejat per un dictador de ment fosca. Aleshores es bellugarien, amunt i avall. Cal, però, votar abans d’haver d’agafar les armes. No és concebible que avui dia a Espanya la força política més invicta sigui l’abstenció. O, si més no, és tant concebible com que torni un dictador.
Elecciones generales de España de 1931 (junio) Gana PSOE (escaños: 115, es decir, 24.5 %), con Julián Besteiro. Una minoria feble, atacada per Lerroux.
Elecciones generales de España de 1933 Aunque la victoria de la derecha fue clara, ya que de los 8.535.200 votos emitidos, 3.365.700 fueron para partidos de derechas (CEDA de Gil Robles), 2.051.500 para partidos de centro y 3.118.000 para los partidos de izquierda.,[2] el reparto de escaños no es representativo de la distribución de votos, debido a la ley electoral. Como ejemplo, los socialistas consiguieron 1.722.000 votos para obtener 58 escaños, mientras que los radicales, con solo 700.000 votos consiguieron 104 escaños (según el historiador Hugh Thomas). El problema de la ley electoral vovería a repetirse en las elecciones generales de 1936 aunque en menor medida, ya que la izquierda obtuvo más del 60% de los escaños sin apenas haber superado el 50% de los votos.
Vet aquí: un motiu més per odiar el temps de la Segona República.
Elecciones generales de España de 1936 (febrer) Hubo 9.700.000 votos totales, de los cuales 4.430.322 fueron a parar al Frente Popular, 4.511.031 a las derechas y 682.825 al centro. Con estos datos el Frente Popular sólo obtuvo 200 actas de 473. A continuación vino lo más interesante, un golpe encubierto revestido de "democracia". El 17 de febrero el Frente Popular se lanzó a la calle y se apoderó de las actas. Algunos gobernadores civiles dimitieron y dijeron literalmente: "Que hagan con las actas lo que quieran". Paralelamente, se manipularon los resultados en Cáceres, La Coruña, Lugo, Pontevedra, Granada, Cuenca, Ourense, Salamanca, Jaén, Burgos, Almería, Valencia y Albacete. Cuando los teóricos vencedores ponen el grito en el cielo y presentan una serie de recursos, se crea una Comisión de Validez de las Actas Parlamentarias que sacó las actas irregulares adelante (formada por parlamentarios de uno y otro signo) y anuló escaños a la derecha. Así en el primer recuento la CEDA obtuvo 101 diputados; al final obtuvo 88.
La Constitución española: Del censo: 26.632.180, votantes: 17.873.271 (67,11%), abstención: 8.758.909 (32,89%). A la pregunta: “¿Aprueba el proyecto de Constitución?”, gana el “sí” (15.706.078, es decir, 88,54 %) frente al no “no” (1.400.505, id est, 7,89%).
El PNV, tots els Partits Comunistes (tret del PCE i el PSUC, el POUM i el PTE, Partit del Treballadors d’Espanya, entre altres, com LCR), els republicans, diversos Partits de Canàries i un d’Aragó, a més de la Falange, recolzen l’abstenció.
- UCD, PSOE, PCE, PSUC, AP, Pacte Democràtic de Catalunya (Pujol), la democràcia cristiana catalana i el Partit Carlista (PC), recolzen el sí.
- Altrament, ERC, Esquerra Nacionalista Basca, HASI , LAIA , els trotskistes del OCI, el POUM, la Unión Carlista (UC) i Comunión Tradicionalista (CT, carlista), FN , EE , la Falange de las JONS, etc. recolzen el no.
Conclusions: (a) els bascos van quedar fora del pacte constitucional (o bé s’abstingueren, o bé es mostraren en contra), (b) els partits comunistes, aleshores, estaven increïblement dividits i desendreçats i, conseqüentment, no van pesar prou a l’hora a decidir com seria la CE, (c) les forces franquistes i, per dir-ho d’alguna manera, del passat, no tingueren pas força, tret de AP – per tant, no pot afirmar-se estrictament que la carta magne és completament hereva del franquisme, ans només en part – tot i que potser en els aspectes més importants, (d) els carlistes també estaven visiblement dividits, entre el sí i el no. (e) En resum, el més clar és que la CE es féu dessota un greu i irremeiable dèficit democràtic – que siguin, tot d’una, legals els Partits Polítics, no significa pas que, d’una revoltada, gaudim del ferm desenvolupament normal de la democràcia, al llarg d’anys, i el pluralisme polític arrelat a la societat. El contexte de la CE (i el que això implica), en fi, assenyala que és necessària una reforma – una reforma que vingui de les Autonomies.
25.1.2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada