A hores d'ara, així com arran la crisi tothom sap què és la prima de risc i els hedge funds, també és afer de coneixement públic que el Tribunal Constitucional s'ocupa només de temes importants i polèmics -com ara Estatuts d'autonomia valencians, andalusos i, és clar, catalans, o sobre si es pot donar a les presons iogurts caducats als reclusos (parlo seriosament). Així, podem dir que la interpretació de l'art. 232-12 del Codi Civil de Catalunya -antic article 43 del Codi de Família de Catalunya- sembla que queda fora de les seves discussions. No és, tanmateix, així, perquè també allà hi ha tret el cap.
El Jutjat de Primera Instància nº 1 d'Arenys de Mar va fer una qüestió d'inconstitucionalitat d'aquest article de natura civil i processal, que ara ha estat anul·lat. L'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona s'ha amoïnat pel fet i ha arranjat unes jornades per analitzar les conseqüències del fet.
No entraré en detalls, em limitaré a l'essencial del comentari: el jutge de prima instància -i també, en la línia (amb colors "d'inqüestionable") l'Advocat de l'Estat- considera que l'article susdit és una innovació en dret processal que no està justificada de l'única manera que podria estar-ho, això és, per vincular-se amb especificitats substantives del dret català històric. La deducció va després per aquest camí: atès que no resulta ser una "necessària especificitat", ha de deixar de ser qualsevol cosa i ha de ser considerat inconstitucional. Tal lectura remet al rigorisme interpretatiu del 149.1.6 CE (com clàusula d'excepció). L'Advocat de la Generalitat, altrament i a les antípodes d'aquesta idea, considera molt discutible la interpretació estricta i restrictiva de "necessari" a l'hora de vincular dret específicament català amb les constitucionals, legals i imaginables conseqüències processals.
La doctrina constitucional, arrelada des del 1982, és que cal uniformitat pel que fa el funcionament dels òrgans jurisdiccionals i, per tant, que hi hagi una sola LEC arreu d'Espanya. Després, el terme "necessitat" que apareix a la Carta Magna es refereix a les normes processals "que irremeiablement es dedueixin del dret substantiu" o que el dret substantiu "requereixi" -quasi com a efecte lògic formal- alguna norma de dret processal per ser completat, no havent-hi prou amb el dret substantiu. Si això no fos així, segons el TC, s'aniria buidant la LEC de continguts.
En mots de l'Advocat de l'Estat, cal que sigui una "peculiaridad absoluta" del dret català que, atenent a què l'art. 1435 i ss CC, no és l'art. 232-12 CCC no ofereix res nou. Aquí caldria que vingués Aquilino Iglesias i Panero, pare i filla, a fi i efecte de dir que la intitució de divisió de cosa comuna és una especificitat del dret romà i que, és clar, la institució és la mateixa. Encara que, cal afegir, com es configuri en concret aquest institut és allò que dóna el tret de sortida d'eventuals i malaurades particularitats. El Fiscal General de l'Estat coincideix en aquesta línia: "no cal una connexió ineludible".
La "necessitat" és, com s'ha dit, l'element central. La Generalitat considera que tal necessitat existeix perquè hi ha una innovació processal "interessant", "agilitadora" i "suficient i adequat". També que "afevoreix la seguretat jurídica". I diu més: "neix l'institut processal per resoldre una situació especial molt freqüent a Catalunya, puix que és la conseqüència del fet que coexisteixin el règim matrimonial de separació de béns, d'una banda, i que, quan aquest règim d'extingeix, sia per nul·litat, separació o divorci, cal sovint dividir una cosa comuna, de l'altra".
Això per al TC no és pas suficient: que sigui, segons el mateix Alt Tribunal indica, un precepte "idònia (acumulació d'accions de la divisió de cosa comuna i de dissolució del règim matrimonial que inclou aquesta cosa comuna) i més adequada per a un escenari especial (el règim de separació de béns típicament català", tot plegat és al capdavall irrellevant a efectes de dictar el fallo. Al segon paràgraf del fj 8 diu el TC que no decidirà per la realitat social o la conveniència de l'ús del precepte, sinó en abstracte, per una molt hipotètica lògica que hi ha rere les normes i que és desvinculada -i desvinculada del tot- amb el món humà, sense tenir en compte, doncs, ni idoneïtat ni tampoc adeqüació. I el fj 9 comença assenyalant que, com els únics arguments a favor del precepte qüestionats radiquen en la seva innegable eficàcia, que això constitucionalment no és pas suficient.
Conclou el TC que no correspon a les Comunitats autònomes -també al fj 9- millorar la legislació processal espanyola. Per tant, no faràs el bé, aquest és el manament del TC. I, encara diria més, aquí la conclusió, adreçada a les Autonomies, és, ras i curt, un clar no faràs res. La conseqüència és que, encara que una Comunitat Autònoma trobés la pedra filosofal i, a partir d'aquí, pugués fer, amb un coneixement substantivament i tècnica, Lleis perfectes, aquestes, si queden fora de l'àmbit estrictament competencial, mai no serien acceptades. Aquest sistema d'organització territorial de l'Estat condueix a la mediocritat - a una mediocritat sense precedents històrics coneguts, per ser un tipus de mediocritat absolut i sense límits previs concebibles.
No és estrany que -com ja dèiem a una entrada de fa uns mesos- l'encara magistrat Eugeni Gay hagi alçat la veu al cel davant d'aquest raonament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada