A. La sentència del TS que anul·la el Decret de la Generalitat, dictat per la conselleria d'Ernest Maragall, sobre l'ensenyament primari de 3 a 6 anys, té aquests trets d'indentificació formal: la data de sentència és el 12.6.12, amb nº de recurs 5825/2011, signada pels magistrats, entre d'altres, Celsa Pico Lorenzo i Segundo Menéndez Pérez.
El nom del recurrent d'una sentència anterior davant del TSJC és Severo Bueno de Sitjar de Togores, un nom que, probablement, sigui fals i posat pel Cendoj.
B. Trets substantius de la sentència que, com se sap, és estimatòria:
la idea central és que "la normalització del català no pot fer-se a costa de l'exclusió del castellà" (fj 12), per la qual cosa "el castellà queda relegat a la condició de llengua excepcional" (fj 9). La por és aquesta: que el català sigui utilitzat com a llengua única i que es desconeixi el castellà (fj 2), afirmacions que clamen lo cel, diguem-ne.
Per això, es mana que "el posterior desenvolupament reglamentari de la Llei d'Ensenyament de Catalunya 12/2009 sigui sotmès a la Doctrina constitucional que resulta de la sentència 31/2010" (fj 5), la que tracta sobre l'Estatut de Catalunya, això és, "que reconegui el castellà com a llengua vehicular a fi que pugui entendre's conforme al Dret" (fj 5), perquè, com ens diu el TS, altrament estaria vulnerant innumerables preceptes de la més miscel·lània natura.
Alguns conceptes són interpretats d'una manera que, encara que sigui coherent amb el CC, resulta un xic inconsistents:
(a) El concepte de "realitat sociolingüística", segons la qual, deia el Decret de la Generalitat, es decidirà el projecte lingüístic específic del centre: es diu que el concepte és indefinit i per tant vulnera el 9.3 de la CE puix que no observa la seguretat jurídica (fj 10); ara bé, alhora el TS ens confessa, i vet aquí la inconsistència, que "el projecte lingüístic es concreta en l'àmbit del centre" (fj 12), com diu la Llei d'Ensenyament de Catalunya, per la qual cosa no s'escau que al Decret es concreti quin serà un projecte que, per força legal i per sentit comú, convé que depengui de les especificitats de la zona, com ara el volum d'immigració intra o extracomunitària.
(b) El concepte de "normal i preferent" de la llengua catalana va ser rebatejat arran de la STC 31/2010 com "normal", anul·lant preferent, puix que, entenien, "correspon a l'Estat vetllar pel respecte dels drets lingüístic del sistema educatiu" (STC 337/1994, fj 10), atenent a què saber castellà és un deure específic que ha de ser satisfer a través d'un sistema educatiu muntat per les Administracions de l'Estat. Per tant, havíem d'entendre, a partir d'aquí, què vol dir "normalitat". Aquesta normalitat, segons el TC i TS, és que "el centre de gravetat del model educatiu" sigui el català, la qual cosa vol dir que, així com el mot "preferent" queda vetat, sí és possible entendre que el català és "centre de gravetat", com si així es facilitessin les enteses. La inconsistència rau en entrar en un debat nominalista quan, d'una banda, la decisió sobre el nomen iuris correspon, en principi i almenys dementre, a les Cambres representatives.
Per acabar d'adobar, el TS admet que el Decret no vulnera, expressis verbis res i és, precisament, aquest el seu problema: no declarada de manera expressa o preu expressa que el castellà ha de ser el que va dir el TC que havia de ser.
C. Per enllestir, una frase del TS, que, sense ironies, és digníssima d'un sistema jurisprudencial com l'espanyol, totalment diferent de l'anglo-saxó: "no és admissibles pretendre que l'òrgan jurisdiccional determini una interpretació eventual o hipotètica de la norma, perquè constitueix una clara plasmació del principi que impedeix fer declaracions en el futur" (fj 4 i STS 24.10.1985). Per la qual cosa, no fa el que farà, val a dir, qüestionar tot un model educatiu assentat durant ben bé ja tres decennis a Catalunya.
D. Quan veig que els polítics i els mitjans de comunicació no saben ni lògica ni dret m'entristeixo:
Primer de tot, no han llegit la sentència, perquè si l'haguessin llegit no dirien que el Suprem vol separar ens nins per aules, ans el que vol és que tots estiguin sota un nou model; en segon lloc, no qüestiona -de fet, expressament assenyala que no qüestiona- el fet que els pares no tinguin opció lingüística, sinó que tot el model ha de canviar.
En segon lloc, quan els polítics i periodistes diuen que el model -en abstracte, el model que avui existeix a cada escola- subsistirà sense canvis, això convé que comencem a reconèixer que és un clar incompliment de sentències i doncs prevaricació. Però no ho volen reconèixer i no s'estan preparant per no reconèixer-ho. I això és perdre temps i badar. El cas és que, per si de cas, cal insistir-hi: quan addueixen que la Llei d'Ensenyament de Catalunya no ha estat anul·lada pel Tribunal Constitucional, encara, perquè està pendent, això és una confessió indirecta segons la qual no saben què fer. La Llei susdita és derogada des de la STC 31/2010, virtualment, és clar.
Es recolzen -com a darrer recolzament abans de caure per l'abís- en preceptes virtualment derogat i que, en breu, seran derogats. En altres mots i com deia: estan perdent un temps preuat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada