Rajoy antidemocràtic?

El raonament sindical contra el Govern fa així: el partit polític que ara ocupa els seients de l'Executiu espanyol (a) va dir que sortiríem de la crisi i (b) no va dir que faria aprimament pressupostari i, atenent a què, dementre, no hem sortit de la crisi, resulta que "b" és il·legítim i antidemocràtic. 

Aquest raonament sindical cau en l'error, clàssic d'altra banda, de qualificar les lleis com d'il·legals, la qual cosa, en principi, és impossible. En aquest sentit, diuen que un partit que va guanyar -encara que sigui per les benevolències, misericòrdies i pietats del sistema d'Hondt- amb majoria absoluta, ara ha esdevingut antidemocràtic. 

Opino que el diagnòstic es fonamenta en una base fictícia -i perplexa-. Perplexitat és dir fes això només en cas que en cap cas acabint fent allò. 

Quan els sindicats pontifiquen que el partit que ha guanyat amb majoria absoluta no és democràtic, d'alguna manera estan dient que les seves propostes -no susceptibles de ser votades i que, en tot cas, els partits més afins no han rebut grans resultats- sí que haurien de governar. En altres paraules, el sindicalista diu: atès que el govern no és democràtic, perquè aplica el que abans hem anomenat "b" -mesures impopulars i amagades fins que inesperadament s'apliquen-, nosaltres -o els nostres amics- els substituirem. Quan dic això no parlo de cops d'estat, ans parlo de convocar eleccions, la qual cosa, antent la mala fama dels polítics, dubto que sigui una petició de la majoria de la població. No pot ser que el suposat major defensor de la democràcia sigui alhora antidemocràtic, perquè aquí, al capdavall (encara que sigui en segons instància), acabem tenint un gairebé idèntic problema de legitimitat. 

Amb aquestes paraules no vull pas dir que el partit que governa Espanya -o que, per als escèptics, intenta governar Espanya- sigui democràtic. Avui en Gallardón ha donat un premi al nét de Queipo de Llano. És clar que existeix una connexió formal i material entre PP, ara, AP, fa vint anys, i la Falage, en fa trenta. Fins i tot les persones de relleu són les mateixes, com ara el celebrat Fraga-Iribarne. Per tant, no poso en entredit el que és evident: que el PP no és democràtic, en el fons i en la forma, però dubto que els arguments que darrerament sento esgrimir siguin els més efectius. 

Quan el Govern espanyol, tanmateix, va prometre electoralísticament que "sortirem de la crisi", va errar en prometre una cosa que no depenia completament d'ells i, per tant, probablement incomplia. Ara bé, el que no va dir ni menys encara prometre -el preu de la sortida de la crisi- ben podien el més de deu milions de votants pensar que fóra una conseqüència lògica i necessària de la primera promesa.  Quan la gent votava al PP per encarregar-li la gestar de resoldre la crisi, estava també posant-li les tisores a les mans. 

Posaré un exemple, no massa clar (ho admeto): l'any 1999 el TS va fallar tot anul·lant un reglament del Govern Aznar -els autònoms constava que havien de pagar el 20%- atenent a què la pujada era desproporcionada, confiscatòria i que anava, tot comptant, contra el principi de capacitat econòmica constitucionalitzat. La STS és la 6626/2000. Ara el Govern Rajoy ha apujat el mateix impost de la mateixa manera. Cal entendre el mateix, però? S'ha dit, ràpidament, que la pujada d'aleshores era confiscatòria i que, per tant, la d'avui també. He sentit dir que era antijurisprudencial, la qual cosa, des del rigorisme, és exacta, però que crec no s'adequa a una idea externa i fonamental: el fet que, el que entenem avui per "desproporcionat", "confiscatori", "contra el principi de capacitat econòmica", és ben diferent del que enteníem el 1999, ara fa més de dotze anys. Avui, per dir-ho ras i curt, estem més fotuts i les necessitats estatals són, a l'ensems que les socials i personals, immenses. És un factor que ha de ser tingut en compte. Per tant, no crec que avui fos anul·lat el reglament pel TS -principalment perquè ara serà Llei- i, per tant, dubto que el TC resolgui el tema abans d'un lustre, quan ja s'hagi acabat la crisi i ja no serveixi per a res. 

El que vull dir és que els conceptes han canviat, són uns altres, i cal regir-se per aquests, no pels antics. És clar que la noblesa, davant de les accions de Robespierre i Danton, perdia molt des del punt de vista de l'Antic Règim. Ara bé, des de l'òptica de la nova realidad i el novell Estat, encara eren probablement, en molts sentits -llevat que no perdessin el cap pel camí- privilegiats. I ho serien, perquè amb el nou ordenament jurídic la seva propietat passava a ser, per primera vegada a la història, sagrada. 

Els privilegiats del passat no han de mesurar-se segons uns criteris ja no vigents. Parlo dels sindicats i de la pèrdua del seu poder temporal -arran les subvencions, primer de tot, molt minvades (han hagut de fer uns quants EROs, segons la nova reforma laboral, i, en segon lloc, per la mateixa reforma laboral, a partir de la qual ara seran més prescindibles i cobraran, doncs, menys, perquè els seus serveis passen a ser accessoris, eventuals, com deia, prescindibles-, però també els polítics talment els hem conegut fins ara -una de les coses que menys ha canviat al llarg de la crisi han estat els polítics i la política-. Apliquen ambdós fórmules opsoletes i això farà que -van contra la lògica pura, contra la matemàtica pura- caiguin en desgràcia.