1. Els caps de setmana. Durant els caps de setmana es descansa, les festes s'allerguen, s'intenta desconnectar. Alguns van fora, a un lloc per sentir-se incomunicat. Altres es queden, però ben bé com si fossin a un altre lloc del qual es troben durant els dies de feina. Aquestes idees, filles de tota concòrdia, s'adiuen amb la tònica general del pensament habitual.
Ara bé, durant els caps de setmana tampoc no es reuneix el Congrés dels Diputats, el diumenge no hi ha B.O.E., no hi ha Borses obertes, tampoc no hi ha prima de risc. Això sembla que està en la tònica del que deia amunt, si no fos perquè, per a la política i els anoments mercats, tot segueix endavant, però informalment.
2. Sembla que, contra el que no es féu a Espanya -o el que es fa intentar i, al capdavall, no s'aconseguí-, el rescat dels bancs i països europeus -la llista d'ambdós extrems és llarga-, la decisió de l'Executiu de Madrid de salvar el sistèmic Bankia no va se presa en cap de setmana. Per això -i aquest és el nucli dur de la crítica- les seves accions van poder enfonsar-se lliurement -si no erro, era un dimecres el dia que Rato va ser foragitat i no fou fins el dimarts següent que tot era, molt relativament, en ordre-. Les accions -ja propietat de l'Estat- van poder perdre, tranquil·lament i amb el permís del Banc d'Espanya -va trigar força a excloure-les de cotització-, gairebé tot el seu valor. La crítica, en suma, era no haver actuat durant el cap de setmana.
La petició era, en un mot, la de ser "informals". Reunir-se, posem per cas, Rato i Goirigolzarri, d'una banda, i Rajoy i Acebes, de l'altra, a Montes de Toledo (lloc clàssic de les reunions dels aznaristes: allà es féu, allà podria haver-se anorreat), per, sense periodistes, sense infliltrats, sense un dia de Borsa, sente la prima de risc estant exposada, decidir ja de manera definitiva què fer. No es va fer així.
3. Des del punt de vista econòmic, és clar i evident que hauria estat rendible fer-ho: decidir si 5.000 milions, 7.000 milions, 10.000 milions o, com va acabar sent, 19.000 milions i escaig, de diner públic, per salvar Bankia. Aquí hi ha una voluntat de tecnocràcia, manifestada a les darreres enquestes sobre la població espanyola: volen legítimament un tecnòcrata, com ara en Piqué o vés a saber. El cas és que s'hauria d'haver decidit informalment. La raó és clara: si s'hagués decidit així, potser el rescat ens hauria costat molt menys a tots.
4. Des del punt de vista polític fóra un error la informalitat.
El Congrés dels Diputats, més enllà de Moody's et altri -que, per cert, també actuen tenint en compte què es fa als caps de setmana i, també, directament, els caps de setmana-, les Borses i la prima de risc -que, tard o d'hora, també reflecteixen la qualitat general i particular de les decisions efectives, siguin preses a Madrid o a Montes de Toledo-, etc. el Congrés té una funció que ha d'exercir i que cap casa privada no pot dur a terme. Les reunions secretes -com aquella per canviar la Constitució- o les cartes secretes -com aquella que va provocar indirectament que canviessin la Constitució- són accions enemigues de la democràcia. Les decisions de cap de setmana -secretes- també són un mal per als demòcrates.
La informalitat demostra hipocresia: per aquest camí, la classe política no se salvarà mai mai. Caldria incloure aquest punt en el Codi deontològic del Polític, que de manera pionera ha presidit un teòleg irrefutable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada