Teologia contraproduent

Ens adverteix el gironí Eiximenis que hi ha una teologia que és beneficiosa per a la generalitat de la gent, mentre que n'hi ha una altra que resulta contraproduent. El retruc d'aquesta afirmació, aparentment inqüestionable, és que hi ha un cert tipus de coneixement que, respecte la vida o respecte el saber, ens confon, distreu, ens fa dubtar massa, ens massacra o, fins i tot, ens fa desconèixer. 

Un exemple que -n'estic convençut- n'Eiximenis acceptaria com d'innegable benefici de tothom són els arguments escolàstics i no escolàstics sobre l'existència de Déu. La idea de Déu pot ser més o menys elaborada, però no convé disfressar-la d'un quelcom massa immanent i, talment, per la porta petita, substituir Déu per un sant, un virtuós o anàlegs. Déu és el que és. És el que és i cal un cert grau d'abstracció que tothom té o que, almenys i en el seu defecte, allò que ja comença a fer-se-nos inintel·ligible, màxim, totalitzador, que topa amb el topall, etc., llavors allò és Déu per aquella persona. I amb això ja n'hi hauria prou. Els arguments no sobren: ajuden a entendre una realialitat que, in se, ja és de ben difícil comprensió. 

Un exemple del contrari -la teologia que és contraproduent- pot radicar en (a) certes subtil·litats sobre temes menors que tracten els teòlegs a les seves obres immenses i (b) la temàtica del pecat, en general i en particular. Per adobar-ho: si el mestre Eckhart i la seva teologia anomenada negativa (deutora de sant pseudo-Dionís Areopagita i sant Maxim el Confessor) confonen, confonen i condueixen al mal -el clàssic "no sé que faig i, doncs, passo a voler fer el mal"-, el mestre deixa de ser mestre i passa a ser dimoni. 

Així mateix, no convé que la gent senzilla conegui les exempcions dels delictes -enumeracions gairebé immemoritzables-, perquè es faria costa amunt i acabarien, en certs casos, conduint-se cap als delictes. Cadascú ha de guiar-se, en certes qüestions i, sobre aquestes, sempre, pel propi instint, per la pròpia voluntat -que ja és, quasi per definició, bona- i anar fent, sense recolzar la conducta en les idees d'altri. Ni tan sols els teòlegs ho fan, de fet.