Llei civil vs. Llei de convicció

To be aware of limitations is already to be beyond them

Hegel

Els conflictes entre Lleis poden, com a regla general, resoldre's a través de l'aplicación correcta del principi de territorialitat o del principi de competència, segons quin sigui el cas. Ara bé, hi ha uns altres conflictes entre Lleis dels quals no se'n treu l'entrellat en cap cas a través d'aquests principis, o no només almenys: quan hi ha la Llei de l'ordenament jurídic, d'una banda, i la moral o convicció, per l'altra, i que es contradiuen de profundis l'una amb l'altra. 

Hem conegut enguany dos casos interessants: (a) l'imam de Terrassa, que va dir "Amonesteu les dones que temeu que es rebel·laran! Pegueu-les!" (La Vanguardia, 21.3.12), perquè, entre el Codi Penal i la Xària, triava la llei islàmica o religiosa i (b) els més de 1.000 metges declarats objectors de la Llei segons la qual els sense-papers no tenen dret a l'assistència sanitària, perquè "va contra el nostre codi deontològic" (El País, 10.8.12). 

No entro a considerar què està bé o què està malament, si la llei estatal, la religiosa o la col·legial del col·lectiu professional: em limito a anotar una realitat fàctica, un conflicte de Lleis ben particular, que és clar, com veurem, que, només amb eines jurídiques, dubto molt seriosament que pugui mai ser resolt. 

Una solució és que les lleis estatals preveguin excepcions, que, per tant, passen a ser legals. Aquí hi ha els metges navarresos i murcians -cito aquestes dues Comunitats perquè són en les quals el fenomen és més punyent- que es neguen a practicar abortaments, baldament ara sigui legal, precisament perquè, en aquest segon cas, és clar, l'excepció és legalment prevista. Aquesta solució, tanmateix, és la d'un problema que d'entrada no existeix. 

Parlo d'un problema en el qual no hi pot haver excepcions: ni la moral religiosa o l'ètica professional, d'una banda, ni l'ordenament jurídic, de l'altra, preveuen excepcions. En tal cas, no hi ha una solució intralegal, com hem exposat en el paràgraf anterior, sinó que, per força, com avançàvem, extralegal. 

Què entenem per extralegal? Que no s'hagi de recórrer a Lleis, de cap mena, i, doncs, a concòrdies culturals, convivencials, intel·lectuals, lliurepensamentals, etc. La llista pot ser llarga. Les persones es troben, com indica Habermas, en l'acció comunicativa: no tant pel que diuen -que ben pot limitar-se a Lleis- sinó pel mer fet de l'acció comunicativa -deixar parlar l'altre, escoltar-lo de debò, respectar-se, cedir en l'inessencial i, també, ser-hi, ras i curt, junts i així demostrar-se que hi ha alternatives a l'assassinat immediat-. Aquest és un camí en el qual crec, però els seus efectes beneficiosos no són pas totals. 

Hi ha, nogensmenys, conflictes entre Lleis, en la línia del que parlem, que són absolutament irresolubles i que necessiten, en tot cas, negar-se mútuament per sempre. Aquests, per sort, no són majoria, perquè, si fossin majoria, el món seria un lloc molt pitjor.