Wiedmann i la limitació del risc país

I.

Fa prop d'una setmana Der Spiegel assegurava que el BCE volia crear uns llindars -no se n'ha conegut el detallisme- de preus de l'interès del deute públic amb problemes que, en cas de ser depassats, implicaven la compra automàtica per part de l'organisme. Dit en altres paraules: que el fet que suposés eventualment un esforç excessiu, pel que fa al pagament d'interessos vinculats al deure sobirà, per part del seu Estat, feia que, complert estrictament el supòsit, concorregués el BCE, soteriològicament, per comprar deute i, així, ajudar l'Estat.  

II.

Aquesta mesura que, abans de nèixer, va ser descartada per Jen Weidmann, president del Bundesbank i president de facto del BCE -en comptes de Draghi-, perquè també promovia, com (i) els eurobons, (ii) la impressió de moneda, (iii) la compra directa de deute públic per part del BCE sense llindars, una tendència devers la irresposabilitat (drogaadicció, com ha qualificat el Weidmann, o borratxera, com Draghi ha dit dels bancs que assistien massa freqüentment a la barra lliure dels préstecs a l'1% del BCE). És cert i innegable que la mesura -com tot allò que no sigui ras i curt, curt i clar, aparèixer l'Estat en subhasta davant dels mercats inversors o especuladors- que promou el minvament de responsabilitat.


III. 

La responsabilitat és certament un bé de Déu -no exagero- que encara és una lliçó no apresa per líders com Rajoy i Rubalcaba. És correcte. Ara bé, aquesta responsabilitat, en el cas espanyol, es pot definir amb una prima de risc per sobre dels 500 punts bàsics al llarg d'aquest estiu com a regla general i, doncs, amb la fixació de l'interès del deute públic ofert en aquest període entre el 6 i el 7%. Aquesta responsabilitat té efecte negativíssims. 

Coincideixo amb la idea calvinista de no alliberar de la responsabilitat als deutors, perquè en tal cas entrem en allò de Tsipras de "la lògica falsa del creditor" i tota la pesca. Discurs perillós per al qual no estem preparats ni econòmicament ni mental. Per això, crec que el que convé no és suprimir la responsabilitat, ans limitar-la. 

IV.

Crec, per tant, que la idea plantejada en debades per Der Spiegel era bona, almenys per dues raons, amb les quals concloc: (a) perquè l'endeutament addicional -com si fossin costos de gestió- del deute derivat del deute, en tant que és en concepte d'interessos, minvaria, atès que el BCE podria comprar les quantitats necessàries amb un interès més baix; de retruc de "a" cal indicar que el dèficit es reduiria atenent a què una part dels interessos deixarien d'existir i, doncs, d'enfilar-se perillosament; (b) perquè els inversors / especuladors que es passegen per les subhastes públiques de deute sobirà deixarien de veure aquest producte financer -al capdavall, no és re més que això- talment ho han fet fins ara, això és, com una empresa que convé desmantellar i vendre de la manera menys moral i més lucrativa possible.


Addenda I

Si el Bundesbank-BCE no ha acceptat aquests llindars i el seu depassament -la part- dubto que acceptin el que proposa el genial De Guindos -el tot-, això és, que es compri tot el deute sobirà, sense demanar-ho i sense cap condició. Això demostra el que deia abans: no s'ha aprés la lliçó, cap lliçó.


Addenda II 

L'acceptabilitat d'aquesta proposta pot mesurar-se també des del punt de vista de la realitat: Grècia està suspesa de cotització, encara que la seva prima de risc encara es publiqui. Amb això vull dir que la gran excepció europea -Grècia no ha dit quant ha crescut ni el primer ni el segon trimestre d'enguany: sembla que és un misteri- es financia no per subhastes públiques, sinó a un despatx entre Govern hel·lè i trioka. Per què? Perquè ja s'han fixat uns llindars, altrament Grècia hauria de pagar, en un dia com avui, prop del 23% d'interessos. Aquí s'accepta, vés, que aitals interessos són lleonins o usurers.