Tolerància/Intolerància

El tòpic diu que la tolerància ha de ser total i incondicional. Aquest tòpic és palesament fals. La tolerància topa aviat amb un límit essencial: no es pot tolerar la intolerància. I bé, què és la intol·lerància? Vol dir, des d'un punt de vista lògic, no tolerar els que no ens toleren. 

Aquest plantejament és excessivament simplista, atès que, el que resulta intolerable per a alguns, és preferible per a d'altres. Relativisme. Llavors, el principi de reciprocitat -cal tolerar els que toleren- també és fals, perquè altrament la vida en societat seria una batalla campal. 

Cal matisar, primer de tot, no s'ha de tolerar tot. No s'ha de tolerar ni tan sols una gran part. Que la tolerància, en si mateixa, no és pas una virtut, ans més sovint un greu vici. La idea de tolerància, tota sola, és en debades, perquè necessita un tertium genus. Tolerem, no pas persones, per ser persones, ans accions i idees. 

Així, el discurs xenòfob en la seva versió més lleugera és la que criminalitza les persones per ser persones. Posem per cas, un estranger. El concepte d'estranger és molt equívoc: si és un turista amb molts calers, és acceptat, si turista motxiller, queda descartat, si treballador altament qualificat i comunitari, és benvingut, mentre que si és de qualsevol indret d'arreu del món, i no està format, mereix ser expulsat. El problema, doncs, no és ni la persona ni el fet que sigui estrangera, ans accions i idees.  

És cert que, en principi, tota acció i idea és tolerable. No hi ha absoluts, però. La pregunta és, per tant, quines són les idees i accions susceptibles de ser tolerades? Cal aquí un altre element per xifrar-ho. És clar que no totes les persones ni societats són iguals ni, per això, toleren el mateix. Precisament, depèn del que cada persona o societat vulgui defensar. Sobre determinats afers -de fet, són la majoria- hi ha haver opinió i discussió. Tanmateix, hi ha fets i idees sobre les quals el grau de controvertibilitat és nul. 

Podem dir, en termes generals, que la societat catalana, amb més d'un 10% d'immigració sols en el darrer decenni, és extremadament tolerant. Una immigració, a més, predominantment africana, i no pas sudamericana, com a Madrid. Observem, a més, que a casa nostra els partits xenòfobs no han arribat a quallar palesament. Això vol dir que Catalunya no té valors públics que siguin inqüestionables. De privats, en pot tenir molts, però de públics, no pas. Una forma de tolerància potser consolidada arran de configurar-se amb cultures radicalment diferents com les del sud espanyol. 

En termes generals, l'incontrovertibilitat finesa és absoluta. Finlàndia, amb menys d'un 2% d'immigració -un tipus d'immigració, a més, majorment no extracomunitària- ha covat al seu si partits com els "Autèntics Finesos" enguany, essent aquest partit contrari a més immigració el segon de l'espectre electoral. Consideren, doncs, que hi ha un bloc de valors, de tarannà públic, que no poden ni tan sols conviure amb d'altres. 

En altres paraules, Catalunya ha de desenvolupar valors públics inqüestionables -com ara la convivència en pau, que és una forma de democràcia, dins d'un projecte de futur polític, econòmic i cultural pròpiament català, d'acord amb la nostra història- sense, però, fer servir la intolerància com ham fàcil, ans tolerant i sumant el màxim que, amb límits, sigui escaient.