En el conflicte entre la insuficiència probatòria i la prohibició de non liquet el sistema científic del dret, en la seva exhumació cap a la veritat objectiva, toca pedra. Toca pedra i la pala es trenca en mil trossos. El Jutge haurà de resoldre malgrat no hi hagi ni proves de fets ni fets que puguin acreditar amb prou claredat cap resolució. Una resolució que, doncs, pot endarrerir-se en el temps, però mai no indefinidament. Poden passar anys i panys, però persisteix el deure inexcusable de dictar sentència. Que passi temps no és, emperò, assegurança de res, així com tampoc no ho és que s'investigui la qüestió. Tota investigació és susceptible de topar amb dificultats d'impossible superació i, en tal cas, no s'hi pot fer res. Això és una xica mostra que el dret, quan entra en fratricida conflicte amb la realitat, s'hi superposa, creu vèncer-la, procedint punyentment devers un dret irreal. Tot comptant, caldria assenyalar supòsits taxats en què el dret, davant una realitat extramadament fosca, inintel·ligible o a la qual no s'hi poden aplicar, sense violar els principis generals de la justícia, les lleis vigents, deixi de pronunciar-se i calli. De vegades, només es pot callar. Encara no s'ha escrit la lloança del silenci al si del dret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada