dissabte, 23 de juliol del 2011

Els dos fonaments de la civilització

Rabbino: Maestro, qual'è nella Legge il piú grande comandamento? 
Gesú: Amerai a il Signore Dio tuo con tutto il tuo cuore, con tutta la tua anima e con tutta la tua mente. Questo è il piú grande e primo comandamento. E simile a questo è il secondo: amerai il prossimo tuo come a te stesso
Vangelo secondo Matteo

Vet aquí el fonament dels valors humans i, per tant, també de la finalitat que haurien de tenir les lleis de les Nacions del món. 

En termes més seculars, Jesús afirma, primer de tot, que els valors (inclosos tots a Déu) no estan en una persona, sinó fora. Són fora no nosaltres som massa petits per tenir dins tots els valors. Els valors s'han de respectar amb tot allò que ens fa verament humans, que és sobretot la capacitat d'estimar i, més en concret, el cor, l'ànima i la ment. Així doncs, el primer que cal entendre és que els valors als quals cal retre ple compliment són més i millors que els valors que són només els nostres valors. Els petits Déus que representem nosaltres a les nostres pròpies vides han d'obeir sempre i en tot cas a Déu. 

Aquí apareix la segona afirmació de Jesús. Estimar el proïsme. El primer que se'ns diu és que estimar el proïsme i estimar a Déu és semblant. Sempre remet cap enfora. Semblant perquè no ens limitem, tant en l'amor a la divinitat com en l'amor a la humanitat, a nosaltres mateixos. Torna la concepció que l'ésser humà, tot sol, és massa poc. Massa poc fins i tot des del punt de vista estrictament individualista. Déu està entre les persones i, per això, Jesús també recorda que "allà on hi ha dues persones parlant de mi, també hi sóc jo". El Déu cristià és un Déu dels vius, però sobretot d'una societat. No és un Déu dels solitaris. Els solitaris de tota una vida no tenen valors. No coneixen a Déu, que es manifesta entre dues o més persones que s'avenen en uns mateixos valors. Sembla clar, doncs, que hi ha d'haver moltes persones i que, llavors, hi haurà Déu. 

Però quantes? Jesús explica, en una paràbola, que els usurpadors de terres de conreu -que són l'origen dels fruits- que foragiten els amos d'aquestes terres, fan ben fet. Els amos de les terres no permeten que la terra doni tots els seus fruits. Altrament, quan la terra és dels camperols, sí. La terra, ens diu Jesús, ha de ser del poble. Aquesta és una interpretació literal de la paràbola, més enllà de les esbiaixades que fa el Vaticà. La terra és, tot comptant, de tots. La vida a la terra i el treball de la terra, aquesta és la base, l'escenari de tots els valors humans, que des del començament de la història ens han estat absolutament propis. 

En suma, els valors són de la gent, no dels individus. No són nostres: hom no pot tenir-ne un monopoli. Altrament, els valors són fora i alhora, per força, també dins nostre. Respectar bel·ligerantment tot el que hi ha entre nosaltres: aquesta acaba sent l'única pedra de toc de la nostra civilització. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada